dissabte, de novembre 26, 2005
diumenge, de novembre 20, 2005
Benimaclet
Fa temps vaig parlar de Campanar. Ara toca Benimaclet, ara em toca Benimaclet. Una barreja de casualitat i necessitat m'ha dut a passar en aquell barri del nord de València els matins de dilluns. Senzillament, hi ha l'escoleta on la Universitat de València ha llogat una aula per a fer les classes d'un grup del CAP. El meu, el que he triat.
El vaig triar per l'horari, però també pel lloc. Benimaclet és un lloc especial, una mena de món a banda de València. Un poble que encara ho és d'alguna manera, pròxim a una horta testimonial, amb casetes menudes i plaçad de l'església, un barri que actua com a barri, amb una activa i històrica associació de veïns, una agrupació de comerciants i una destacada activitat cultural, encapçalada per la Societat musical i secundada per llibreries, bars i fins i tot un centre lúdic i teatral. Potser per això és un lloc mitificat pel catalanisme, potser també per l'afluència d'estudiants que lloguen pisos aprofitant l'equidistància amb el campus de Blasco Ibáñez i el de Tarongers.
Potser atret pel mite vaig triar el grup del CAP que s'impartia a Benimaclet. Potser, també, perquè era el barri on Carles Salvador exercí de mestre. I cada dilluns, un poc abans de les deu, el passege, preguntant-me el motiu i el futur d'aquesta diferència, perquè hi ha una València possible, una València encara, que deu ser necessàriament millor. Benimaclet l'assaja. Derribos Andrés i les noves edificacions l'il·lustren. I la contradiuen.
El vaig triar per l'horari, però també pel lloc. Benimaclet és un lloc especial, una mena de món a banda de València. Un poble que encara ho és d'alguna manera, pròxim a una horta testimonial, amb casetes menudes i plaçad de l'església, un barri que actua com a barri, amb una activa i històrica associació de veïns, una agrupació de comerciants i una destacada activitat cultural, encapçalada per la Societat musical i secundada per llibreries, bars i fins i tot un centre lúdic i teatral. Potser per això és un lloc mitificat pel catalanisme, potser també per l'afluència d'estudiants que lloguen pisos aprofitant l'equidistància amb el campus de Blasco Ibáñez i el de Tarongers.
Potser atret pel mite vaig triar el grup del CAP que s'impartia a Benimaclet. Potser, també, perquè era el barri on Carles Salvador exercí de mestre. I cada dilluns, un poc abans de les deu, el passege, preguntant-me el motiu i el futur d'aquesta diferència, perquè hi ha una València possible, una València encara, que deu ser necessàriament millor. Benimaclet l'assaja. Derribos Andrés i les noves edificacions l'il·lustren. I la contradiuen.
dijous, de novembre 17, 2005
Els límits
Fa temps, amb persones que estime, vaig parlar sovint de la qüestió dels límits. És un tema que torna, en les converses merescudes que tornen sempre amb aquelles persones. Tot és qüestió de límits. Els límits del respecte, per exemple: on colisionen la teua opinió i la meua? Els límits de la intimitat: qui escriu aquest blog, jo? Els límits de l'amistat. Els de l'odi. La democràcia, la llibertat, totes aquelles coses.
Els límits, per què no, del blog, com també el seu sentit. Potser ací, demanant-me pels límits del blog és on em vaig aturar fa uns mesos, quan vaig decidir tancar provisionalment Pans de pessic. D'aleshores ençà m'he plantejat diverses vegades la possibilitat d'esborrar tot el blog i començar de bell nou; o, directament, de no tornar-hi mai. Al final, òbviament, he decidit continuar. Intentaré fer els canvis que havia anunciat i que, com es veu, encara no s'han materialitzat. Intentar-ho... Deu ser això.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)