Pòquer

Fa cosa d'una setmana, vam anar a una taula redona en què es debatia el model de ciutat que és València en relació al model de país del qual és capital. No cal dir que va ser d'allò més interessant, perquè es posaren damunt de la taula qüestions importantíssimes per al nostre futur i els ponents eren persones preparades, amb coneixement i experiència -i, sobretot en un cas, amb responsabilitats polítiques directes en la matèria. Amb aquests ingredients, la conversa va ser intensa, com ho fou també l'intercanvi d'opinions amb un públic que, en gran part, estava sorprenentment al corrent de l'actualitat política i econòmica del país. Encara que hi havia una divergència notable d'opinions i de diagnòstics, els participants es mostraren d'acord en alguns temes bàsics i, sobretot, es mostraren oberts a un diàleg absolutament indispensable: si bé no ho van dir explícitament, tots compartien la idea que, a hores d'ara, el País Valencià es troba en una cruïlla difícil, que afecta d'una manera especial la ciutat de València. Es va parlar d'economia, de cultura, de gastronomia, de turisme i moltes altres coses, però sobretot es va parlar d'urbanisme i de les maneres diferents d'entendre'n el desenvolupament.



Mentre sopàvem, després, a l'agradable café Sant Miquel, a la vora de la plaça del Tossal, conversàrem, des de la nostra modesta posició de públic, al voltant del que havíem escoltat. Sorpresos i cohibits per la quantitat de dades -d'implicacions- que ignorem inevitablement, recordàrem les paraules d'un dels ponents: València ho té tot per a ser una ciutat extraordinàriament habitable, però no ho és. Té el clima, la vitalitat, la festa, la nit, la cultura, les comunicacions, la història, les places, però no ho és. S'imposa un projecte, un projecte de ciutat fet entre tots els que l'habiten, amb iniciativa cívica i política, amb coneixement i consciència. Al capdavall, com va dir un altre dels participants, per què conformar-nos amb una escala de color, si tenim les cartes per a fer pòquer?

Ni

Em pregunte què deuen pensar senyores com la del bastó davant del referèndum d'avui. Dones d'ací i dones de Catalunya i dones d'arreu que van votar per primera vegada amb l'arribada de la democràcia. Aquella generació, particularment les dones -les meues besàvies només votaren durant un parèntesi curtíssim, ja sabeu-, no pot sentir el fet de votar de la mateixa manera que el sent la meua generació. Votar per primera vegada em va fer molta il·lusió, una il·lusió normal, pròpia d'una societat en què votar és un fet més o menys natural que marca, com tantes altres coses, el pas simbòlic a la vida adulta. En canvi, què devia pensar el meu avi quan va votar per primera vegada, ell que va formar part del cos de sanitaris de l'exèrcit republicà i passà més d'un any a un camp de concentració en acabar la guerra, la qual l'havia sorprés quan tenia els nostres democràtics 18 anys?

Ara que es parla tant de memòria històrica, crec que no és una mala idea recordar el sentiment confús d'alegria i perplexitat d'una gent vençuda que només va poder votar quan encetava el camí de la vellesa. Probablement siga més important encara recordar que moltes d'aquelles persones, com el meu avi, van apostar per una societat en què votar fóra una cosa normal, però no rutinària, sinó significativa i reflexionada. El meu avi, per exemple, va llegir el projecte de constitució espanyola i hi va votar, conscientment, en contra. El seu no, matisat i qualitatiu, va servir de ben poc. Un referèndum és una cosa trista i grisa, sense notes a peu de pàgina, sense esmenes, sense fisures. El meu no a la constitució europea, al cap de més de dos dècades, també va ser inútil davant d'una aclapadora victòria d'un sí anodí, que només va quedar en entredit després de les negatives d'uns altres països europeus, per bé que aquells no triomfants ben poc tenien a veure amb el meu.

Curiosament -o no tant- vaig votar amb poc convenciment, inquiet per uns dubtes que, en cas d'haver estat català, també m'haurien voltat pel cap a l'hora de votar avui el nou estatut. El que sé és que tant aleshores com ara, es simplifiquen les posicions i les paperetes, en tant que resposta elemental, es converteixen en opcions absolutes al servei de l'èxit o el fracàs d'uns o uns altres partits. Per això, i en homenatge al meu avi i totes aquelles persones que es lligen el que voten i voten en conseqüència, des dels matisos i la reflexió, copie ací -poc originalment- unes línies de Pere Quart, mentre me'n vaig a Vilaweb, a veure si sí o no, o què.

SÍNTESI

La Constitució

no em fa fred ni calor.

L'ha feta sense mi

un ardat grimpador

cobejós i mesquí

d'experts sense parió

en l'art de consentir.

Ben pocs votaran NO

i molts votaran SÍ.

¿I per quina rao

la cosa anirà així?

Els mòbils són la por

d'una subversió,

la manca de juí,

el no saber qui es qui,

l'influx de tal senyor,

l'espera d'un guardó

o l'ordre d'obeir...

Què haig de fer? Què puc dir?

Com que l'abstenció

és una evasió

de bàmbol o coquí

jo, lliure i complidor,

haure de votar NI.

Això sí que no

Ahir vaig anar a una boda i vaig ser l'únic home que no portava corbata. Algú podria pensar que es tracta d'un gest d'oposició a una certa manera de vestir i a una certa manera de concebre els esdeveniments socials. En absolut: senzillament, la corbata m'incomoda, com m'incomoda en general qualsevol peça de roba que m'oprimisca el coll. D'altra banda, la corbata, des d'un punt de vista estètic, no m'agrada especialment. En conseqüència, com que ningú m'obligava a dur corbata, no me'n vaig posar, encara que estic convençut que algunes persones, tot i que tingueren el bon gust de no fer-ho notar, van censurar la meua decisió.

Em podríeu preguntar, malicciosament, que hauria fet si, contràriament, m'hagueren obligat a dur corbata. No ho sé. Supose que, al final, me n'haguera posat. Ben mirat, dur o no dur corbata no és, per a mi, una posició irrenunciable. Dur-ne o no dur-ne és, al capdavall, una cosa ridícula i sense cap mena d'importància. El problema ve quan no és una corbata el que produeix el dubte i tempta el desacord, sinó una qüestió més transcendent i compromesa. Aleshores cal posicionar-se i establir uns límits a partir dels quals la negociació és impossible: a partir dels quals les posicions són, en efecte, irrenunciables.

No seré jo qui pose en dubte que en determinats moments cal tancar-se en banda. Però no puc deixar de pensar que a tots els nivells, sobretot pel que fa a les grans ocasions, aquests moments són escassos. Coses irrenunciables, realment irrenunciables, n'hi ha ben poques. Si les mires amb perspectiva, alliberat del llast del moment i el lloc, és a dir, de la cultura immediata, n'hi ha poquíssimes.

Intuïsc que moltes persones estaran en desacord amb mi i tindran la curiositat de demanar-me què considere, per tant, irrenunciable. Vos en posaré un exemple. Des de la primera emissió, el Gran Wyoming va demanar un ballet per a El intermedio. Segons deia, un programa seriós i rigorós com el seu necessitava, per damunt de tot, un ballet. Durant diversos programes va reivindicar-lo amb insistència, però el ballet no arribava. Finalment -i potser com a conseqüència d'una tràgica vaga de fam del becari del programa-, els directius del canal accediren: amb immensa satisfacció, el Gran Wyoming anuncià, al principi del darrer programa, que per fi tenien un ballet. Llàstima que encara no n'hagen penjat el vídeo a YouTube: el ballet, això sí que és irrenunciable.

Gent de casa

No recorde quan vaig veure per primera vegada Con faldas y a lo loco. Intuïsc, vagament, que la vam comprar a la vella secció de pel·lícules de El Corte Inglés de Nuevo Centro, quan encara es trobava a un soterrani i encara tenia videoclub, amb una secció impossible consagrada al Beta. No sé quan la vaig veure, però no devia tindre més de sis anys. Sé que em va agradar, perquè la vaig tornar a veure moltes vegades, amb una insòlita fascinació de xiquet -sabeu, la fascinació del xiquet que bada davant del televisor i riu sense massa trellat.

Al cap dels anys, supose, la vaig veure amb uns altres ulls i vaig saber que darrere de la pel·lícula hi havia un senyor que es deia Billy Wilder, que havia fet moltes altres pel·lícules, que vaig buscar i veure amb un afany adolescent d'exahustivitat. Amb tot, encara no he les he vistes totes. Me'n faltes dos o tres, i no de les més famoses. Em satisfà pensar que encara tinc un cert marge de sorpresa, que tinc com a mínim dos o tres ocasions de tornar a veure una pel·li de Billy Wilder per primera vegada.

De fet, fins ahir, me'n faltava una més, El mayor y la menor, la primera producció "americana" que va realitzar. Encara que té un punt pervers -actualitzat per la controvertida proposta de crear una partit de pederastes a Holanda...-, es tracta d'una pel·lícula extraordinàriament amable i divertida, amb un punt de coentor, del qual, afortunadament, el director es va alliberar ben prompte. Al remat, a aquesta comèdia hi ha molts dels ingredients que, al cap dels anys, caracteritzarien les seues millors pel·lícules: sobretot -i a títol totalment personal- aquell aire de familiaritat, el sentiment de retrobament i d'acollida que ens transmeten les seues pel·lícules, la impressió que, d'alguna manera, ens han acompanyat des de menuts, com la gent de casa.