diumenge, de setembre 03, 2006

Cap per avall


Poc abans d'arribar al port d'Almansa, en direcció a València, veig un home amb jupetí fosforescent reglamentari que, tot i no ser membre de cap cos d'emergències, fa senyals amb la mà per tal que reduïm la velocitat. Girem un revolt i, a la mitjana de l'autovia, veiem dos cotxes accidentats, un dels quals està cap per avall. Com que ja hi ha bona cosa de viatgers atenent els passatgers, passem de llarg. Al cap d'uns minuts, ho hem oblidat. És ara, quan em pregunten com ha anat el viatge, que ho recorde: fa feredat pensar amb quina facilitat assumim els accidents com a part del paisatge, com han perdut la capacitat d'inquietar-nos, de repugnar-nos, de fer-nos por o d'advertir-nos que no hi ha ningú lliure de la seua amenaça pertinaç. Mentrestant, mentre els cursos de conducció continuen sent un tràmit vergonyós, mentre les carreteres no es reformen ni es construeixen com toca, mentre la senyalització és caòtica i la responsabilitat dels conductors escassa, la Direcció General de Trànsit proclama als quatres vents l'èxit del carnet per punts. No seré jo qui ho negue: sembla que, objectivament, el nombre d'accidents i víctimes mortals s'ha reduït notablement. Això, evidentment, és un èxit. Què importa perdre la vida, quan es poden perdre els punts?