Dos més dos no fan quatre

En la Pàgina d'afanys llegim una pregunta que ens interpel·la de manera torbadora: què passarà si un bon dia algú descobreix que dos més dos no fan quatre? Ignore quina és la resposta i, en qualsevol cas, no sóc la persona adient per a respondre-hi. Encara així, em fa la impressió que no passaria gran cosa. Un bon dia algú es va inventar el dos i algú el quatre i algú la suma i més tard la resta o la multiplicació o la divisió. Al cap d'una anys, una ment perversa va inventar el zero i va afirmar que qualsevol número, multiplicat per aquesta xifra, dóna zero. Les matemàtiques són un acord, un conveni: són un llenguatge més amb què expressem la realitat. No són la realitat, sinó que en donen compte, és a dir, la interpreten. Des d'aquesta perspectiva, la seua exactitud és totalment fictícia, és, com tots els altres llenguatges, convencional. Dir que una ciència és exacta és fer-la exacta dins de la seua lògica pròpia, però no en relació a altres lògiques, ni a altres llenguatges. Les matemàtiques, gràcies a aquesta assumpció del privilegi de l'exactitud, s'han convertit en una espècia de Suïssa científica: neutral, neta, puntual i multiusos. Altres ciències, com ara la medicina, la biologia o la física, estan més sotmeses a les volubilitats socials i ideològiques i no falten casos famosos de pensadors que han tingut problemes greus amb les autoritats per afirmar certes coses que ara assumim com a veritats científiques. Si parlem de les ciències "humanes", la cosa encara està pitjor. Allò de "veritat", tan absolut, sempre és relatiu. I si no, que li ho pregunten als historiadors, als filòlegs, als pedagogs...