Les diades són coentes

No sé, però cada vegada més em costa trobar les diferències entre l'efervescència nacionalista i l'exaltació patriòtica, tant en el fons com en la forma. És de veres, això sí, que uns tenen una força que els altres no tenen. I ací força vol dir poder: poder econòmic, poder simbòlic, poder militar. Poder d'estat, en última instància. Un poder, no ho oblidem, que és el que reclamen, precisament, les nacions sense estat, cosa que hauria de fer reflexionar a molts de nosaltres al voltant de model nacionalista que hi ha a hores d'ara per aquestes terres. Quan l'estat s'enorgulleix d'ell mateix i decideix fer-se un homenatge, els principis democràtics trontollen i acaben fent-se coses tan fora de lloc com ara traure l'exèrcit al carrer per a celebrar la festa nacional. Que això siga antic i habitual arreu d'Europa (per no parlar d'altres contrades) no ho fa més justificable. Veure les imatges de la desfilada d'ahir a Madrid és constatar un fracàs lent una frustració vella, un projecte de modernitat i llibertats que s'ofega en els símbols, però que s'entrebanca, no ens enganyem, per qüestions que transcendeixen els símbols. Al final el que mana són els diners. Per això, una desfilada que fóra una veritable demostració de força no estaria integrada per militars, sinó per executius, empresaris, polítics i altres personatges d'aquesta classe. Les guerres són un complement de l'economia, una manera més de fer diners, de gestionar l'oferta i la demanda. D'això, en Iraq, en saben prou. Poques guerres s'han fet per motius patriòtics. Tan poques que m'atreviria a dubtar si se n'ha fet alguna. Per això, encara que siga una indignació inevitable i previsible, m'indigna veure les imatges d'actes com el d'ahir, perfectament prescindibles, no només perquè són hipòcrites i insultants, no només perquè estan totalment fora de lloc, sinó perquè damunt són terriblement coents. I això sí que no es pot tolerar.