Ja ha arribat el temps d'octubre. Sense pressa, amb una lentitud elegant, s'ha deixat caure entre nosaltres. Els matins, amb una frescor incipient, recomanen, segons el tarannà de cadascú, l'ús de la mànega llarga. Les nits, agradables de passejar (camí del cinema, per exemple), també aconsellen una mica de protecció. El migdia respecta encara les calors de l'estiu, però a poqueta nit el sol es dilueix sense cremar, deixant damunt de les coses un color daurat com de pa de pessic, un color de forn, casolà i apacible. La primera llum de la nit ("aquell blau de nit que encara no esborra les coses", diu Rodoreda), anuncia el que serà la llum dels capvespres d'hivern -la llum bonica.
Tots els mesos tenen el seu temps -el seu ritme i el seu oratge. Aquest és el temps dels principis. Comença el curs, que és la manera que la major part de la gent té d'ordenar la vida. Comença el temps del fred -encara que siga aquest fred mediterrani que no és fred- i, per tant, el temps que ja no és estiu. Vivim en anys i en estacions, però pensem en cursos i en estiu i hivern. Ara comença tot, una altra vegada. Passat el pont, que al País Valencià és doblement nacional i doblement llarg, les coses s'hauran posat en marxa definitivament. El temps d'octubre és un temps que comença, un temps propici, per tant, per a la il·lusió. Il·lusió de coses que ja he fet aquest primer cap de setmana, de coses que faré, de viatges i treballs, d'allò que està i continua i va fent amb alegria renovada, més enllà del temps d'octubre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada