dimecres, d’octubre 27, 2004

Filologia


Si els lingüistes foren sabaters, farien unes ferradures excel·lents.

dimecres, d’octubre 20, 2004

Barcelona


La setmana passada, mentre caminava a soles pel centre de València, per davant de l'edifici de Correus (restaurat recentment, i amb gust!), vaig escoltar la conversa de dos dones, una jove i una altra més major, que parlaven d'uns familiars forasters que havien passat uns dies en la ciutat. Una de les dones, referint-se a una tercera persona que havia exercit de cicerone per als convidats, va afirmar que mostrar una ciutat no és, com havia fet el guia, mostrar uns monuments, sinó dur els visitants a determinats racons, aquells que permeten conéixer-la de veres. D'alguna manera, aquella dona tenia raó. Però en el fons, mostrar una ciutat sí que és fer un inventari visual de monuments, exactament allò que fa un bus turístic convencional i allò que va fer l'home en qüestió. Potser la dona volia dir que només coneixent els racons d'una ciutat arribarem a estimar-la. Es pot estimar una ciutat sense visitar cap monument. Estimar-la és identificar-nos amb ella, donar significat a uns llocs, trobar uns espais que ens parlen, que formen part de nosaltres i de la nostra història. Nosaltres: una ciutat s'estima en companyia. Certs racons: l'hospital de Sant Pau al final de la vesprada, la ciutat des de Montjuïc, l'interior blau de la casa del conserge en el Park Güell, el carrer de Sant Antoni, la plaça de Sants. Estime Barcelona.

El pa de pessic, segons la meua àvia


INGREDIENTS


Quatre ous. - 125 grams de farina. - Mantega. - 125 grams de sucre. - Sal.

PREPARACIÓ

Batem les clares a punt de neu amb un pessic de sal, en acabant els afegim sucre i continuem batent i, seguidament, afegim els rovells. Una vegada ho hem batut fins barrejar els ingredients, afegim farina tamisada per mitjà d'un colador fi. Fiquem la massa resultant en un motlle untat de mantega (amb una miqueta de farina). Finalment, ho posem al forn durant uns tres quarts d'hora a una temperatura moderada. Cada forn, com cada persona, és un món, de manera que uns exigiran més temps i temperatura que uns altres. Una vegada fet i tret del forn, el cobrim amb sucre en pols per damunt.

La nota anterior, sense anar més lluny


Heu arribat a llegir la nota anterior sencera? Potser era massa llarga...

Ho reconec


He d'admetre, no sense una mica de ràbia o vergonya, que les pàgines web formades per textos molt llargs m'espanten una mica. Un weblog en què les notes són curtes i variades em resulta, si més no visualment, més atractiu que un altre format per grans paràgrafs. Evidentment, això no és garantia de res i podem trobar coses horribles que ocupen molt poc d'espai i joies veritables que reclamen la nostra mirada sobre la pantalla durant uns quants minuts. Potser és aquest el problema: no tenim hàbit de llegir durant molt de temps cara a l'ordinador. Ara com ara, per exemple, no em veig capaç de llegir un llibre editat en format informàtic, de la mateixa manera que em costa llegir un article mitjanament llarg sense véncer la temptació d'imprimir-lo: al capdavall, la lletra escrita encara té el prestigi de la història i el privilegi de la comoditat. D'una certa comoditat, tanmateix. Internet és un mitjà interactiu que obri possibilitats de comunicació que no havíem imaginat mai: això també és comoditat. Prompte parlaré, en unes altres notes, de la ciutat de Barcelona. Bé, des d'ací mateix podeu accedir a la informació municipal que ens en dóna l'ajuntament. Només és un exemple -mínim- del que podem fer. Però és de veres: trobar un text massa llarg en una web no ens convida a la lectura, si més no de manera immediata. Siga pel que siga, la veritat és que Internet dóna lloc a una nova manera de llegir i d'escriure, que no és exclusiva ni incompatible amb altres formes de comunicar-nos, però que sí les canvia, les matisa, les amplia.

dimecres, d’octubre 13, 2004

Les diades són coentes


No sé, però cada vegada més em costa trobar les diferències entre l'efervescència nacionalista i l'exaltació patriòtica, tant en el fons com en la forma. És de veres, això sí, que uns tenen una força que els altres no tenen. I ací força vol dir poder: poder econòmic, poder simbòlic, poder militar. Poder d'estat, en última instància. Un poder, no ho oblidem, que és el que reclamen, precisament, les nacions sense estat, cosa que hauria de fer reflexionar a molts de nosaltres al voltant de model nacionalista que hi ha a hores d'ara per aquestes terres. Quan l'estat s'enorgulleix d'ell mateix i decideix fer-se un homenatge, els principis democràtics trontollen i acaben fent-se coses tan fora de lloc com ara traure l'exèrcit al carrer per a celebrar la festa nacional. Que això siga antic i habitual arreu d'Europa (per no parlar d'altres contrades) no ho fa més justificable. Veure les imatges de la desfilada d'ahir a Madrid és constatar un fracàs lent una frustració vella, un projecte de modernitat i llibertats que s'ofega en els símbols, però que s'entrebanca, no ens enganyem, per qüestions que transcendeixen els símbols. Al final el que mana són els diners. Per això, una desfilada que fóra una veritable demostració de força no estaria integrada per militars, sinó per executius, empresaris, polítics i altres personatges d'aquesta classe. Les guerres són un complement de l'economia, una manera més de fer diners, de gestionar l'oferta i la demanda. D'això, en Iraq, en saben prou. Poques guerres s'han fet per motius patriòtics. Tan poques que m'atreviria a dubtar si se n'ha fet alguna. Per això, encara que siga una indignació inevitable i previsible, m'indigna veure les imatges d'actes com el d'ahir, perfectament prescindibles, no només perquè són hipòcrites i insultants, no només perquè estan totalment fora de lloc, sinó perquè damunt són terriblement coents. I això sí que no es pot tolerar.

dilluns, d’octubre 04, 2004

Dos més dos no fan quatre


En la Pàgina d'afanys llegim una pregunta que ens interpel·la de manera torbadora: què passarà si un bon dia algú descobreix que dos més dos no fan quatre? Ignore quina és la resposta i, en qualsevol cas, no sóc la persona adient per a respondre-hi. Encara així, em fa la impressió que no passaria gran cosa. Un bon dia algú es va inventar el dos i algú el quatre i algú la suma i més tard la resta o la multiplicació o la divisió. Al cap d'una anys, una ment perversa va inventar el zero i va afirmar que qualsevol número, multiplicat per aquesta xifra, dóna zero. Les matemàtiques són un acord, un conveni: són un llenguatge més amb què expressem la realitat. No són la realitat, sinó que en donen compte, és a dir, la interpreten. Des d'aquesta perspectiva, la seua exactitud és totalment fictícia, és, com tots els altres llenguatges, convencional. Dir que una ciència és exacta és fer-la exacta dins de la seua lògica pròpia, però no en relació a altres lògiques, ni a altres llenguatges. Les matemàtiques, gràcies a aquesta assumpció del privilegi de l'exactitud, s'han convertit en una espècia de Suïssa científica: neutral, neta, puntual i multiusos. Altres ciències, com ara la medicina, la biologia o la física, estan més sotmeses a les volubilitats socials i ideològiques i no falten casos famosos de pensadors que han tingut problemes greus amb les autoritats per afirmar certes coses que ara assumim com a veritats científiques. Si parlem de les ciències "humanes", la cosa encara està pitjor. Allò de "veritat", tan absolut, sempre és relatiu. I si no, que li ho pregunten als historiadors, als filòlegs, als pedagogs...

El temps d'octubre


Ja ha arribat el temps d'octubre. Sense pressa, amb una lentitud elegant, s'ha deixat caure entre nosaltres. Els matins, amb una frescor incipient, recomanen, segons el tarannà de cadascú, l'ús de la mànega llarga. Les nits, agradables de passejar (camí del cinema, per exemple), també aconsellen una mica de protecció. El migdia respecta encara les calors de l'estiu, però a poqueta nit el sol es dilueix sense cremar, deixant damunt de les coses un color daurat com de pa de pessic, un color de forn, casolà i apacible. La primera llum de la nit ("aquell blau de nit que encara no esborra les coses", diu Rodoreda), anuncia el que serà la llum dels capvespres d'hivern -la llum bonica.

Tots els mesos tenen el seu temps -el seu ritme i el seu oratge. Aquest és el temps dels principis. Comença el curs, que és la manera que la major part de la gent té d'ordenar la vida. Comença el temps del fred -encara que siga aquest fred mediterrani que no és fred- i, per tant, el temps que ja no és estiu. Vivim en anys i en estacions, però pensem en cursos i en estiu i hivern. Ara comença tot, una altra vegada. Passat el pont, que al País Valencià és doblement nacional i doblement llarg, les coses s'hauran posat en marxa definitivament. El temps d'octubre és un temps que comença, un temps propici, per tant, per a la il·lusió. Il·lusió de coses que ja he fet aquest primer cap de setmana, de coses que faré, de viatges i treballs, d'allò que està i continua i va fent amb alegria renovada, més enllà del temps d'octubre.