Fa cosa d'una setmana, vam anar a una taula redona en què es debatia el model de ciutat que és València en relació al model de país del qual és capital. No cal dir que va ser d'allò més interessant, perquè es posaren damunt de la taula qüestions importantíssimes per al nostre futur i els ponents eren persones preparades, amb coneixement i experiència -i, sobretot en un cas, amb responsabilitats polítiques directes en la matèria. Amb aquests ingredients, la conversa va ser intensa, com ho fou també l'intercanvi d'opinions amb un públic que, en gran part, estava sorprenentment al corrent de l'actualitat política i econòmica del país. Encara que hi havia una divergència notable d'opinions i de diagnòstics, els participants es mostraren d'acord en alguns temes bàsics i, sobretot, es mostraren oberts a un diàleg absolutament indispensable: si bé no ho van dir explícitament, tots compartien la idea que, a hores d'ara, el País Valencià es troba en una cruïlla difícil, que afecta d'una manera especial la ciutat de València. Es va parlar d'economia, de cultura, de gastronomia, de turisme i moltes altres coses, però sobretot es va parlar d'urbanisme i de les maneres diferents d'entendre'n el desenvolupament.
Mentre sopàvem, després, a l'agradable café Sant Miquel, a la vora de la plaça del Tossal, conversàrem, des de la nostra modesta posició de públic, al voltant del que havíem escoltat. Sorpresos i cohibits per la quantitat de dades -d'implicacions- que ignorem inevitablement, recordàrem les paraules d'un dels ponents: València ho té tot per a ser una ciutat extraordinàriament habitable, però no ho és. Té el clima, la vitalitat, la festa, la nit, la cultura, les comunicacions, la història, les places, però no ho és. S'imposa un projecte, un projecte de ciutat fet entre tots els que l'habiten, amb iniciativa cívica i política, amb coneixement i consciència. Al capdavall, com va dir un altre dels participants, per què conformar-nos amb una escala de color, si tenim les cartes per a fer pòquer?