dijous, de desembre 29, 2005

El somriure del pallasso


Des de fa alguns dies m'ha arribat, a partir de persones diferents, la notícia que a una xica uns equatorians li van fer el somriure del pallasso. No sé si sabeu en què consisteix aquella pràctica (la qual, per cert, algunes pàgines web, no sé si amb el mateix rigor, atribueixen originalment als nazis). Bàsicament, es tracta de tallar les comissures dels llavis i esgarrar la boca. Horrible. Segons les meues fonts, s'han donat atacs d'aquesta mena per l'Avinguda de la Plata i a una zona d'oci de l'Eixample. Si féu una recerca per Internet, veureu que a Madrid, Barcelona, Murcia, Zaragoza, Valladolid i Cuenca (com a mínim) s'han repetit les agressions. En alguns casos, es dóna a triar a la víctima: "què vols, que et violem o que et fem el somriure del pallasso". La ignorant, com l'acudit aquell de Macumba, tria el pallasso i li tallen la boca. També circulen versions en què els agressors són skins que et destrossen les dents contra una vorera, estil American History X.

És lamentable. Una epidèmia així de pallassades hauria esdevingut un escàndol increïble i hauria provocat una alarma pública generalitzada. La llegenda urbana és molt més subtil, però alhora molt més perversa. La por s'estén i es multiplica de boca en boca, als fòrums d'Internet, als blgos i als diaris gratuïts, de manera inconscient i precipitada. Ara que ja li havíem perdut la por al llop...

dilluns, de desembre 26, 2005

L'endemà de Nadal



Supose que, a pesar de tot, al final de tot, dir Bon Nadal deu tindre algun sentit.

dimecres, de desembre 21, 2005

Conduir de nit


Conduir de nit és una de les coses que conec més pròximes a la ficció.

dimarts, de desembre 20, 2005

Solemnitats


Supose que ja sabeu que Mariano Rajoy va dir que és preferible "un patriota de hojalata que un bobo solemne". Les regles bàsiques de la ironia, com també de la retòrica política més elemental, fan pensar, òbviament, que el 'bobo solemne' no és altre que José Luis Rodríguez Zapatero, qui va acusar el partit de Rajoy, precisament, de ser 'patriotas de hojalata'. Entre la desacreditació, com féu Zapatero, i l'insult directe, com féu Rajoy, hi ha una diferència qualitativa important. Hi ha unes normes tàcites de comportament cívic i respecte institucional que caldria tindre més en compte. Això ja seria una bona notícia. Ser una miqueta menys cínics (pense en Zaplana advertint que Rajoy no havia dit cap nom) seria una notícia excel·lent. Però, sense dubte, ja seria la bomba que aquests polítics foren un poc més originals i un poc menys coents. Perquè dir 'bobo solemne' no només és un insult sense gràcia: és que damunt és coent.

dimarts, de desembre 13, 2005

Les coses inesperades


Mentres esperava l'autobús, es sentia una sirena. No es veia cap ambulància, ni cap cotxe de bombers, ni la policia. De sobte, en una intersecció, tots els vehicles s'han aturat i d'entremig ha eixit un cotxe d'aquells de la policia secreta, tot negre i amb una ridícula sirena blava damunt. I bé, resulta que era tan discret i tan poca cosa, que una xica l'ha vist massa tard i el seu cotxe ha xocat amb el de la sirena. S'ha fet un silenci en tot el carrer i algunes persones s'han rist. On devia anar la policia no ho sé, ni d'on venia la xica. Però és curiosa la simplicitat de tot, com un xoc inesperat els canvia els itineraris, i els fa companys, a desgrat seu, en una estranya intimitat enmig de l'avinguda, compartint els papers, el mal humor i la sorpresa. La sirena, òbviament, ha deixat de sonar.

És increïble amb quina facilitat es pot fer tard massa prompte.

dissabte, de desembre 10, 2005

Parlem


El Diari Parlem té un nom bonic: convida a parlar, a enraonar, és a dir, a discutir les coses d'una manera civilitzada, amb predisposició d'escoltar a l'altre i de tindre'l en compte. Acabe de conéixer la notícia que diversos atacs informàtics han forçat els seus responsables a tancar-lo provisionalment fins a gener, quan reapareixerà amb un nou format, segurament molt millor. Des d'ací, ànims a l'amic Pere, perquè cal gent com ell, disposada a escoltar a l'altre i fer-se escoltar i encetar així el camí del diàleg, principi de tantes altres coses.

dijous, de desembre 08, 2005

Esperem tant i tant de tu...


Fer-se adult deu voler dir aprendre a dir que no.

dissabte, de novembre 26, 2005

Avui que torna a fer fred


Encara els duc foradats.

diumenge, de novembre 20, 2005

Benimaclet


Fa temps vaig parlar de Campanar. Ara toca Benimaclet, ara em toca Benimaclet. Una barreja de casualitat i necessitat m'ha dut a passar en aquell barri del nord de València els matins de dilluns. Senzillament, hi ha l'escoleta on la Universitat de València ha llogat una aula per a fer les classes d'un grup del CAP. El meu, el que he triat.

El vaig triar per l'horari, però també pel lloc. Benimaclet és un lloc especial, una mena de món a banda de València. Un poble que encara ho és d'alguna manera, pròxim a una horta testimonial, amb casetes menudes i plaçad de l'església, un barri que actua com a barri, amb una activa i històrica associació de veïns, una agrupació de comerciants i una destacada activitat cultural, encapçalada per la Societat musical i secundada per llibreries, bars i fins i tot un centre lúdic i teatral. Potser per això és un lloc mitificat pel catalanisme, potser també per l'afluència d'estudiants que lloguen pisos aprofitant l'equidistància amb el campus de Blasco Ibáñez i el de Tarongers.

Potser atret pel mite vaig triar el grup del CAP que s'impartia a Benimaclet. Potser, també, perquè era el barri on Carles Salvador exercí de mestre. I cada dilluns, un poc abans de les deu, el passege, preguntant-me el motiu i el futur d'aquesta diferència, perquè hi ha una València possible, una València encara, que deu ser necessàriament millor. Benimaclet l'assaja. Derribos Andrés i les noves edificacions l'il·lustren. I la contradiuen.

dijous, de novembre 17, 2005

Els límits



Fa temps, amb persones que estime, vaig parlar sovint de la qüestió dels límits. És un tema que torna, en les converses merescudes que tornen sempre amb aquelles persones. Tot és qüestió de límits. Els límits del respecte, per exemple: on colisionen la teua opinió i la meua? Els límits de la intimitat: qui escriu aquest blog, jo? Els límits de l'amistat. Els de l'odi. La democràcia, la llibertat, totes aquelles coses.

Els límits, per què no, del blog, com també el seu sentit. Potser ací, demanant-me pels límits del blog és on em vaig aturar fa uns mesos, quan vaig decidir tancar provisionalment Pans de pessic. D'aleshores ençà m'he plantejat diverses vegades la possibilitat d'esborrar tot el blog i començar de bell nou; o, directament, de no tornar-hi mai. Al final, òbviament, he decidit continuar. Intentaré fer els canvis que havia anunciat i que, com es veu, encara no s'han materialitzat. Intentar-ho... Deu ser això.

dijous, de juliol 28, 2005

Viatges


Ara a les nits al Pirineu
sembla nevar de tanta lluna...

Joan Salvat-Papasseit

dimarts, de juliol 19, 2005

La meua lletra d'abans


Regirant papers, em trobe una anotació que vaig prendre fa uns anys: "Les persones no ens hem d'insistir les unes a les altres, sinó assistir-nos les unes a les altres". Bé, és -o era- una manera de veure-ho.

dissabte, de juliol 09, 2005

Distàncies


Si pensem quina és la quantitat de persones que han mort a Londres en relació a tots els morts en atemptats a Iraq des de la invasió americana, ens veiem obligats a matisar la tragèdia. El drama és qüestió de distància. A mi, personalment, Madrid em trasbalsà molt més que l'11S i Londres més que Nova York però menys que l'11M. D'alguna manera, mal que els pese a alguns, Madrid és un dels nostres referents, com també ho és Londres, encara que d'una altra forma. La distància amb Bagdad és, sobretot, quilomètrica, fisíca, però és, a més, una distància lingüística, cultural, simbòlica. Els morts iraquians no valen el mateix, entre nosaltres. Entre altres coses perquè, tan llunyans en tants sentits, la distància es redueix dramàticament en un aspecte: són part de la rutina. Nova York, Londres o Madrid, en canvi, resultaren ser excepcions, perillosament pròximes, però excepcionals al capdavall. L'hàbit, també, desgasta la desgràcia. I bé, saber que un mort tan mort com Abu no compta tant com un mort tan mort com John em fot, perquè em demostra que, en el fons, molt en el fons, jo també participe de la dialèctica enverinada que diferencia entre ells i nosaltres. Un verí terrible, perquè nosaltres són els que moren i ells els que maten i nosaltres no podem fer res o ben poca cosa. Sí, ara governa el PSOE entre altres coses perquè el PP va ser castigat i les tropes espanyoles estan fora d'Iraq, però això no soluciona el problema. El problema és el de sempre, és l'home que li trenca la cara a la dona, el cotxe encés per una revenja, és el foc de Cardona i els deu anys de les matances als Balcans, és la vella indiferència envers Àfrica, és l'esclau egipci i el crim del Ku Kux Klan, és que Eugeni d'Ors sempre va ser un feixista, és que Miquel Adlert era un cregut i és que la sanitat pública no funciona, que les presons no reinsereixen i els manicomis no curen, que el PP s'aprofita també de l'atemptat de Londres i el PSOE li segueix lladrant la melodia, que la gent encara es moltesta si no vas a la seua boda i hi ha qui s'oposa a que els homosexuals es casen, que els ultres van al camp i el camp s'ofega, que l'horta és mor i la defensen sense conrear-la, que el valencià es parla encara com un miracle però els miracles no duren. El problema és aquesta espiral que esborra les distàncies i que me'n vaig a sopar un bon entrepà i demà veuré una peli dels germans Marx, que no hi ha manera, que quina merda.

dijous, de juliol 07, 2005

Dogville


Se'n parlarà molt, però s'hi reflexionarà poc. De totes les reaccions davant l'atemptat de Londres, una de les que m'ha semblat més clara i representativa ha estat la de Mariano Rajoy: "Explicar el terrorisme és legitimar-lo. El terrorisme no s'explica: el terrorisme es combat". Aproximadament, aquestes han estat les seues paraules. Espere poder trobar-ne la reproducció exacta als diaris de demà. I aleshores, analitzar amb detall aquest pensament malalt que no és seu només: per què explicar-lo implica legitimar-lo? I més encara: per què són incompatibles el coneixement i la força? Davant d'una opinió així, m'estimaria pensar que és producte d'una ideologia depravada i maquiavèlica, però, en el fons, això és massa optimista: Rajoy és un imbècil. I no l'únic. I no el que més.

dimarts, de juny 21, 2005

Hi ha un Carner per a cada ocasió


SOL D'ESTIU

Oh sol, oh tu que arbores el món de viu en viu,
capell de flames de l'estiu,
de vegades, amb l'ànima rebeca,
maleiria el teu gran urc de sobirà
no fos que, en davallant la nit, sé respirar
l'olor de mos estius d'infant en l'herba seca.

Josep Carner

dimecres, de juny 15, 2005

També


La bellesa també és diferència.

diumenge, de juny 05, 2005

Més trist, i més savi


Hi ha un conte de Borges, anomenat "El otro", en què el vell protagonista, de nom Jorge Luis Borges, diu al seu jove interlocutor, de nom Jorge Luis Borges, que

La ceguera gradual no es una cosa trágica. Es como un lento atardecer de verano.

El final de la carrera, les darreres classes, han arribat així, lentament, anunciant-se fins a desfer-se, sense il·lusió ni nostàlgia. Com els dies d'agost a poqueta nit, probablement. I després del capvespre, unes altres paraules fora de lloc, que diuen el sentiment que roman després d'aquest viatge de cinc anys que ara s'acaba. Ara és Coleridge, al final del Poema del vell mariner:

A sadder and wiser man,
He rose the morrow morn.

O el que és el mateix, dit per Marià Manent,

però amb més seny i més tristesa
s'alçava l'endemà.

dimecres, de juny 01, 2005

Els àngels de San Leocadio


Tot és tan difícil... No sé si ho sabeu, però baix de la cúpula barroca de la Seu de València, han descobert unes pintures renaixentistes d'un pintor anomenat Paolo di San Leocadio, encomanades pel simpàtic Roderic de Borja, més tard papa de Roma, etc. Ara, al cap de més de 500 anys, els angelets que va pintar l'artista italià (amb la col·laboració de Francesco Pagano) necessiten una restauració. I restaurar, ja des del que significa la paraula mateixa, suposa un problema. El dilema, com sempre, passarà per determinar el valor de les pintures i decidir si valen més que la cúpula mateixa, és a dir, restablir la cúpula en el lloc que ha ocupat fins ara o convertir-la en peça de museu. En una societat tan barroca com la nostra, sembla que el renaixement té més bona premsa. En fi... A mi, el que em sap mal de veres és que un dels obrers que va bastir la cúpula barroca, l'any 1674, hi va fer alguns dibuixos obscens, com ara un piu que decorava les figures originals. I aquesta part de la història, més prosaica i menys erudita, però igualment història, no és cap problema: els àngels de San Leocadio recuperaran la seua antiga, asexuada dignitat.

diumenge, de maig 29, 2005

Mites


Algun dia, amb més temps i amb més paciència, en parlarem en calma. Direm, aleshores, què és el que ens commou de veres dels viatges i les flors de Rodoreda, del lent declivi dels samurais, de les mig-nits de juny, de la roda de Raikkonen trencant-se quan anava primer en la darrera volta, del rei Lear, dels elefants que s'han menjat una boa, del costat obscur, dels ocells cegs, de l'amic i l'amat, del let's get it on, del coral romput, de Corto Maltés.

dijous, de maig 26, 2005

Constatació

Sempre és agradable veure que el treball que fas té alguna repercussió. Al costat de Xavier Bataller i Eloi Escobedo, vaig participar en la redacció d'un article sobre la blogosfera, que es va publicar en el darrer número de la revista Caràcters, i que ha rebut l'atenció d'alguns blogaires, alguns dels quals esmentats en l'article mateix. Ara bé: l'aparició d'aquest article -coherent amb les característiques de la revista que l'acull- i, de fet, l'aparició de la revista mateixa, no sé fins a quin punt són un símptoma o una excepció. Però són, en qualsevol cas, la manifestació d'unes realitats que van fent el seu camí, un camí que probablement fa falta. Perquè a mi, què voleu que vos diga, poder parlar de llibres -llibres en el sentit més profund de l'expressió- i fer-ho honestament, amb voluntat de diàleg, és una cosa que m'alegra i, per la part que em toca, em satisfà.

dimarts, de maig 24, 2005

De tots els vents


Aquest matí he anat a fer una xarrada sobre literatura a un institut de la meua ciutat. El motiu a partir del qual establir un diàleg amb els estudiants era un conte que vaig escriure fa dos anys i que recrea, precisament, una d'aquelles xarrades. Hi ha alguns que pensen que parlar d'allò que escrius és un obscenitat. Potser. I potser per això he començat la xarrada llegint "A l'inrevés", un poema de Gabriel Ferrater que sempre m'ha agradat prou i que, fa no massa temps, Jaume Subirana recordava al seu blog. Avui, també a Flux, he llegit que s'ha editat al Regne Unit un llibre anomenat Women and days. Ferrater en anglés, tu! Traduït per Arthur Terry i prologat per Seamus Heaney... De nou, com sempre, aquesta llanterna de l'arç, aquest llum petit de la gent menuda, que ressona ara en l'insitut Sant Vicent Ferrer de València, demà a Liverpool o a Belfast. Quina insistència, malgrat tot, les paraules.

dissabte, de maig 14, 2005

El meu germà


Demà té una altra cursa. El meu germà és pilot de cotxes, un bon pilot, sense massa mitjans, però bo. Té il·lusió i perseverància i, a més, és una persona que toca de peus a terra: treballa dur per a seguir avant, no amaga les crítiques a aquest món al qual pertany i, sobretot, no bufa en caldo gelat. No sé si guanyarà, però aquesta cursa, com totes les altres, el farà créixer una miqueta més. I així, a molts quilòmetres per hora, revalidarà l'experiència, l'única que cosa que, en última instància, ens queda a tots, cada u en la dignitat de la seua opció, en l'esforç de la seua professió.

dilluns, de maig 09, 2005

dimarts, de maig 03, 2005

Referents que es perden


Sabeu aquelles creus de flors que hi ha per la ciutat a principis de maig? Bé, com és la vida!, perquè el cas és que a mi, personeta urbana i estudiantil pel moment, nómés em diuen una cosa: que el curs s'acaba, però que, desgraciadament, encara no -no del tot, si més no.

diumenge, de maig 01, 2005

Ai!


Si la bondat –la bondat veritable– provoca compassió, supose que és perquè en realitat la maldat –la maldat veritable– provoca por.

dimecres, d’abril 27, 2005

Campanar


València, la meua ciutat. I l'afany quotidià de conéixer-la, d'anar descobrint els racons i les històries, d'intentar salvar un poc la poca memòria que ens queda i no entrar en la València del Tercer Mil·leni famós sense perdre de vista la València dels segles anteriors. Una València a pesar de tot menuda, lluny de la mar i envoltada d'horta, que lentament va anar escampant-se a l'altra vora del riu Túria i va engolir els antics pobles de la rodalia. Em pregunte, sovint, com devia ser el carrer de Baix on van viure els meus besavis i com el món encara rural -les estacions, les figueres, la séquia i el carro-que donava paisatge i sentit a la ciutat.

Avui he trobat un testimoni encara viu d'aquell món. Campanar és un barri d'aquells amb mala fama: la droga, l'extraradi, el crim. Però més enllà dels tòpics, entre els edificis de vivendes dels viutanta -prop de Nuevo Centro- i els gratacels avorrits de la nova avinguda de les -malmeses- Corts Valencianes, hi ha l'antic poble de Campanar. Botigues de fruïtes i verdures, provinents dels pocs camps que s'entesten a perviure al nord-oest de la ciutat, tallers de fusteria i ferro, banda de música, casal faller dels d'abans, edificis de dos plantes de colors roigs i verds. I la plaça de "l'iglésia" on hi ha uns plataners que escuren el final del campanar del temple i juguen els xiquets, alguns en valencià. A Campanar la gent parla valencià. Avui, circumstàncies de la vida, he passejat per primera vegada per Campanar i m'ha vingut al cap la paraula encara: perquè no es tracta d'evocar l'horta com un paradís ni com un espai de resistència, sinó com la constatació del que València va ser un dia, no fa tant, i del que encara pot ser -del que alguns pensem que hauria de ser.

dijous, d’abril 21, 2005

Feixisme


No vos enganyeu. El més normal del món és ser feixista.

dimecres, d’abril 20, 2005

Desgràcia


La proximitat augmenta la desgràcia, la fa més intensa, més cremant. Els conec, viuen prop de ma casa, els salude quan me'ls creue, algunes vegades parlem una estona. Avui em diuen -la desgràcia com a constatació, no com a notícia- que se'ls va encendre el pis, que van vindre els bombers i que el pare està molt greu, intoxicat pel fum, enverinat.

No sé què passarà. És el moment de respecte dels veïns, la solidaritat dels coneguts i la incondicionalitat dels amics. I ara, també, convé preguntar-se per què passen aquestes coses, per què la desgràcia està tan a tocar i en som tan poc conscients, tan autosuficients, tan tranquils, tan convençuts del fet que això sempre els passa als altres. I preguntar-se també per quin motiu els edficis no tenen prou mesures de seguretat, ni eixides dobles, ni sistemes d'extinció d'incendis o extintors obligatoris. No era inevitable. Poques vegades ho és. Però clar, importa més el color del fum del Vaticà, la resolució de la Lliga o l'essència de la nació espanyola que la prevenció diària i regulada, que el compromís polític, civil i quotidià d'anar en compte, de vigilar, de fer de les ciutats uns llocs més segurs i habitables. Com sempre, pot més l'especulació, el robatori, l'extorsió o l'ajornament. Fins que la notícia esdevé realitat i et crema les mans, quan ja no pots fer res, quan el Papa, el Barça o el debat televisiu s'han fet sobtadament vells i només t'importa una cosa, abans que siga tard, que no siga massa tard.

dilluns, d’abril 18, 2005

XXX


No havia llegit encara cap article que s'atrevira a parlar-ne. Avui, per fi, he trobat una columna d'Eduardo Mendoza que diu -això sí: molt suaument- el que molts pensem: que ja n'hi ha prou. Que sí, que és de veres, que la lectura és edificant, el turisme necessari i la Mancha una terra ampla i immensa plena de sorpreses i llocs fascinants, però que la X en qüestió comença a ser -i supose que em sabreu perdonar- una miqueta indigesta.

dijous, de març 31, 2005

Literatura ingràvida


No sé quan vaig sentir per primera vegada la paraula blog. Sé, però, que des de setembre n'he visitat molts, per motius diversos. Sobretot, no cal dir-ho, perquè la lectura d'alguns em resulta agradable. N'hi ha altres, evidentment. Hi ha aquells blogs que van carregats d'erudició autocontemplativa, n'hi ha els que intenten fer poesia, els que busquen el collage, els que fan política de la primera persona del singular, els que no resisteixen l'atracció del pamflet, els que es creixen, els que es creuen subversius. Alternatius, moderns, originals, personals, neoliberals, nacionalistes. I hi ha també el meu blog, que actualitze amb poca freqüència, perquè enmig de tantes possibilitats, de tantes etiquetes, de tants lectors als quals no conec, responsable de mi mateix i sense presses, jo que tinc un blog, no trobe el to adequat, les paraules justes. Ara que ja feia temps que tenia la meua manera d'escriure, Pans de pessic ha vingut a demanar-me que la renove constantment. I jo vaig a bacs, perquè quan escric l'únic que vull, en el fons, és fer alguna cosa que no pese, que no pese.

diumenge, de març 27, 2005

Nicole


Compre el Fotogramas, al cap de més de dos anys de no comprar-lo, i el compre potser motivat per aquesta estranya, insconcient, subterrània adhesió que sentim a voltes envers determinades persones. Nicole, les cames llarguíssimes, la pell a matisos, els llavis sempre entreoberts, els cabells inversemblants. Em pareix una bona actriu, però no hi ha cap de les seues pel·lícules que m'entusiasme especialment, tret de Las horas. Em resulta un personatge públic atractiu, però no la seguisc. I a pesar d'això, em fascina, m'agrada, em cau simpàtica i vull que li donen l'Oscar, que siga feliç, que s'oblide de Tom... Ai, Nicole, si tu saberes.

dilluns, de març 14, 2005

Valencia en Fallas


Quina llàstima!

dimarts, de març 01, 2005

Metàfora


Aquest hivern fa fred. Per això, porte guants sovint. L'ús els desgasta. La punta de tres dits, dos a la mà dreta i una a l'esquerra, s'ha foradat. Quan arribe a casa i em lleve els guants ho oblide. És quan isc al carrer i em pose els guants que ho recorde. I clar, a veure qui torna a casa per a cosir-los, si ja fas tard a classe.

dissabte, de febrer 19, 2005

Diré no


Desinformat, desanimat, descol·locat. Però amb la sensació de ser coherent...

dilluns, de febrer 14, 2005

La vida és un miracle


No, si ja ho deia el meu avi: al final, viure és el miracle. La clau del gas, el foc imprevist, la navaixa que t'assalta, les eleccions lliures, la fulla que et fa esvarar, els salvadors de la pàtria, els desequilibrats, les obres del metro, els justos, la cassola que pega un esclafit, el conductor salvatge. Per això m'agrada enlairar-me de tant en tant un poquet, fer un vol, i veure que, malgrat tot, hi ha gent que encara recorda les paraules del meu avi i s'entesta, no sé per què, a fer possible el miracle.

Filologia II


Algunes vegades, llegint certs manuals de lingüística, em pregunte fins a on arriba la incompetència, la mala llet o, directament, la mala fe dels seus autors.

divendres, de gener 28, 2005

Encara que semble mentida, crec que un dels reporters presentava el Club Disney


Ja fa un anys que cada diumenge ma mare exclamava: "Déu meu! Una altra vegada Caiga quien caiga? Això vol dir que ha passat una altra setmana! Com passa el temps..."

Ara, Caiga quien caiga ha tornat. Aznar a l'oposició, Zapatero en el govern, Wyoming en la Primera. Tot canvia. I, entre uns canvis i uns altres, torna aquesta gent, sembla que amb les mateixes ganes de fer la punyeta i fer riure que abans. Que dure. I que ma mare, cada divendres, torne a dir: "Déu meu..."

dimarts, de gener 18, 2005

A praia


No sé portugués, i m'agradaria. Si l'escolte, l'entenc amb dificultat. Si el llig, m'atrevisc a deduir-lo. Algun dia tindré temps que dedicar a l'aprenentatge de llengües, com també mitjans per a viatjar als llocs on es parlen. Recorde Lisboa... Hi vaig estar fa molts anys, un estiu de sequera immensa. Era una ciutat que puja i baixa, una ciutat bruta, però amb una llum clara, amb una amplitud enorme quan el riu es troba amb la mar. No sé quan tornaré a Lisboa, però mentrestant, aquest invent que són els blogs em permeten mirar per la finestra d'altres llengües i, així, sentir paraules estrangeres que hem d'escoltar i traduir, si és que les persones d'aquest raconet del món que parla català volem ser alguna cosa de profit en la vida. Per això, vaig deduïnt blogs com ara A praia, que no entenc massa bé, però que té alguna cosa que m'agrada.

dimecres, de gener 05, 2005

Madrid


Potser no viatgem tant com podríem. No ho dic per mi, que tinc l'hàbit i la sort -sobretot això- de viatjar sovint, sinó per molta gent que conec, per a qui viatjar no és, en cap cas, una prioritat, ni tan sols una prioritat en el seu oci. Prefereixen dedicar els diners que costa un viatge a un xalet en la muntanya, un apartament en la platja o un cotxe més aparent. No sé si la nostra cultura valora prou el que suposa l'experiència dels viatges, del fet elemental d'eixir de casa i conéixer uns altres llocs -unes altres realitats. Realment, el que no sé és si la nostra cultura valora prou el fet mateix de l'experiència, allò que no podem tocar, ni emmagatzemar, ni exhibir, però allò que ens fa i ens conforma, és a dir, les poques coses que, si ho pensem dos vegades, tenim de veres. Per això he anat a Madrid aquest principi d'any: per notar unes mans -i notar-les davant de cert quadre en color blau.