dissabte, de maig 27, 2006

La senyora del bastó


En la primera fotografia, la senyora del bastó es prepara per a creuar el semàfor. O no: si vos fixeu bé, no mira a la dreta, sinó cap avant i el moviment de la cama esquerra ens adverteix que ha iniciat el pas. És una dona simpàtica, ara que augmente la imatge de la fotografia ho entenc i compartisc amb ell el lleu somriure a mitges, íntim i inexplicable.

Con el Papa

En la segona fotografia, la senyora del bastó ha creuat i, amb ritme decidit, es dirigeix cap al carrer Cadis. Ara veiem, amb claredat, la bossa oscil·lant del pa, una d’aquelles horribles bosses allargades de plàstic blanc que han substituït els vells equivalents de tela. No la culparem, però. Ni tan sols aquesta amable iaia de Russafa és capaç de resistir les inèrcies que, lentament, ens canvien els hàbits i els costums. Em pregunte, entre la nostàlgia i la militància, si deu haver emprat el seu indubtable valencià matern quan demanava el pa al forn. Intuïsc que sí, perquè per alguna estranya raó, els forns són una de les principals reserves lingüístiques –i gastronòmiques, tot siga dit– d’aquesta ciutat.

Sin el Papa

La senyora del bastó ja ens dóna l’esquena i el seu somriure es perd la fotografia, patrimoni de l’instant que només l’home del bigot va poder copsar. L’home del bigot, per cert, porta ulleres de sol, com la nostra iaia del bastó: és un dia feliç, il·luminat i radiant, amb un sol extraordinari, mediterrani i mil·lenari, el mateix paisatge que cantaren Al-Russafí i Ibn al Abbar abans de la conquesta cristiana.

Potser per això somriu, perquè és primavera i fa bon dia. O no: potser somriu perquè sap que ha aparegut d’estranquis a la meua fotografia, sense que jo l’esperara, conscient que la meua foto buscava una altra cosa: el cartell de publicitat, que ella també mira i potser també amb divertiment. Sí, vull pensar que és així, que la senyora del bastó és una vella descreguda que sap que, mentres a una de les cares de la tanca publicitària una bella jove pren el sol en actitud indecorosa, a l’altra banda el Papa alça la mà per saludar la València que l’espera. La senyora del bastó, inconfessablement, es pregunta què pensaria el Papa de la seua companya de cartell –i somriu, somriu intensament, perquè en arribar a casa posarà la cassola al foc i alhora que estén la roba, penjarà un cartell ben gran en què ens diga que ella, tot i la seua edat i condició, tampoc l’espera.

dimecres, de maig 24, 2006

Des d'una altra perspectiva


Veig, pel carrer, un xic jove en cadira de rodes. Uns braços immensos espenten amb força el vehicle, que es mou amb una desimboltura sorprenent per les voreres. Passa de llarg -i l'oblide. Al cap d'una mitja hora, intente creuar un altre carrer i em trobe que, a banda i banda del pas de peatons, han aparcat dos cotxes. Pense, novament, en el xic de la cadira de rodes, i l'imagine mirant el cotxe ran de nas, preguntant-se quina mena de persona condueix eixe cotxe, quina desídia cívica l'impulsa -o pitjor: quina mediocritat moral l'anestesia.

dilluns, de maig 15, 2006

Londres

"...no recordo per quina raó, sense bar restaurant pel mig, fa gairebé quaranta anys vaig decidir que Londres seria la meva ciutat. Una decisió que ha estat, ara per ara, la millor de la meva vida, si elimino figures en el paisatge. Si hi poso figures, no cal que em mogui del Vallès."

Vaig trobar aquesta afirmació -una miqueta exagerada, com ho són al capdavall totes les coses belles- a les pàgines del diari 'Avui', en l'edició de dimecres passat. La vaig trobar a un article de Marta Pessarrodona, vuit dies abans d'anar-me'n jo a Londres, per segona vegada.

La primera vegada que vaig estar a Londres, fa gairebé onze anys, vaig saber -més que no decidir- que Londres seria una de les meues ciutats. Des d'aleshores, he recordat Londres amb ulls astorats d'infant i potser per això em pregunte com la veuré amb aquests ulls d'ara, que han vist més coses i han perdut en part l'alé de la sorpresa. La veuré, també, amb una altra companyia: no hi vaig, exactament, per fer turisme: uns amics i jo, bons amics, com els d'abans, anem a veure una altra amiga, que viu temporalment a la ciutat. Farem turisme, però al mateix temps, gaudirem d'eixa estranya sensació d'interinitat que té viure, ni que siga durant uns dies, una ciutat des de dins.

Londres, aquest nou Londres imminent, serà una ciutat meua per paisatge, però sobretot per figures. Amb tot, la meua ciutat és València. Per paisatge, crec que n'hi ha prou per convéncer-vos si la passegeu "a poqueta nit (...) en eixa hora que el fotògraf Luis Cuadrado anomenava l'hora bruixa". La frase, clar, no és meua. La copie de Mentre parlem, d'Enric Sòria. Llegir-lo també és un bon argument per estimar València.

Hora bruixa miquelet

Per figures, València és el lloc on he trobat la gent que estime, encara que provinga o visca en uns altres llocs. Agraïsc la sort d'haver-les pogut triat, com he triat aquesta ciutat, i haver passejat amb elles durant l'hora bruixa.

Si algun dia em regalen un viatge, i voleu trobar-me, busqueu-me a Londres, perquè tindreu probabilitats de reeixir; si em perd, en canvi, no aneu tan lluny: no cal que vos mogueu de l'Horta.

diumenge, de maig 07, 2006

Perdoneu la insistència

embús

No volia fer-ho. M'havia jurat i promés que no tornaria a fer-ho, però no ho he pogut evitar. Ahir, primer divendres de maig, primer divendres amb les obres de la construcció del beneït altar, primer divendres que el pont de Montolivet estava tancat en sentit d'entrada a València, va tindre lloc un embús immens a la pista de Silla, la principal via d'accés a la ciutat pel sud. La DGT, una institució famosa pels anuncis de televisió i els panells informatius, va atribuir els problemes a les obres esmentades. En canvi, segons l'Ajuntament l'inici de les obres del sant cadafal no té "nada que ver" amb els "posibles atascos", que cal atribuir més prompte a l'afluència de vehicles pròpia del cap de setmana. No sé si el responsable municipal ha pensat que tots els caps de setmana s'intensifica el trànsit i no es produeixen retencions tan impressionants com la d'ahir; o, per exemple, que l'embús es concentrà, sospitosament, en la pista de Silla i en les vies pròximes al pont de Montolivet. No massa lluny del pont en qüestió hi ha l'avinguda del Port, on porten uns quants mesos suportant embussos considerables per unes altres obres il·luminades, les de la reforma per a la Copa de l'Amèrica. No vull pensar què passarà quan tallen definitivament el pont i la ciutat es convertisca en un bella bastida on la circulació resulte una aventura apassionant. La setmana papal serà una mascletà de l'excés que, sense cap mena de dubte, alterarà i incomodarà els veïns de les zones properes a l'esdeveniment, entre altres el barri que dóna nom al pont sacre.

No volia, no volia parlar del mateix que vaig parlar la setmana passada. Però comprendreu que necessite desfogar-me una miqueta. No em feu molt de cas. Millor escoltar unes altres veus que, amb més autoritat i elegància, han criticat el festival que s'està organitzant. Per l'amor de Déu -mai millor dit-, que la seua no siga una predicació en el desert.

A tot això, si navegueu per la web del diari Las Provincias trobareu un croquis interactiu d'allò més clar en què es veu perfectament la distribució dels espais (altar al pont de Montolivet i zones pròximes) que s'habilitaran per a la Trobada de les famílies. Realment és molt il·lustratiu.

dilluns, de maig 01, 2006

Les coses del respecte


Javier Marías, que fa una setmana publicava una reflexió ben lúcida al voltant de la promoció de la lectura, atacava ahir des de la seua columna d'El País Semanal l'ús i abús que es fa dels carrers durant la Setmana Santa. En efecte, encara que entre nosaltres aquestes dates de passió no tenen la mateixa presència pública que a Castella, tenim exemples a bastament de processons i esdeveniments diversos que, com lamenta l'escriptor, paralitzen la vida d'una part de la ciutat -o de la ciutat sencera- sense tindre en compte que no tots participen d'un esdeveniment tal. L'exemple més paradigmàtic, a aquesta ciutat, són les Falles, una festa que, entre altres coses i gràcies a la transformació franquista, inclou una mena d'ofrena pseudoreligiosa entre els actes centrals i més paralitzants.

Que la gent s'ho passe bé és fantàstic, i la idea, per exemple, de tallar el trànsit d'alguns carrers durant uns pocs dies a l'any no només és agradable, sinó aconsellable. Però una altra cosa ben diferent és posar la ciutat al servei de la festa i, en conseqüència, sotmetre els ciutadans no festius a les necessitats dels ciutadans festius. En aquest sentit, tot apunta al fet que les Falles seran cosa de xiquets si les comparem al que se'ns ve damunt amb la visita del Papa i la Copa de l'Amèrica. El senyor Ratzinger ve a València amb motiu de la cinquena trobada internacional de la família. Fins ací, tot ideal. No cometré l'hipocresia d'oposar-me a la celebració d'un esdeveniment d'aquesta mena simplement perquè no en compartisc la ideologia. És més: trobe que cal ser honest i acceptar que de tant en tant hi ha grans actes per als quals es reuneix molta gent, cosa inevitablement incòmoda que, respectuosament, cal comprendre i tolerar, si més no perquè un dia tu pots participar d'un acte així.

Ara bé, el problema és el mateix que amb les Falles: el que no es pot permetre és que els ciutadans no familiars es posen al servici dels ciutadans familiars; més encara: si les mesures de seguretat que els rumors preveuen es porten a la pràctica, els ciutadans no familiars ens sentirem com a perillosos estrangers marcats amb l'estigma de la sospita per part d'unes autoritats policials que tindran ordres estrictes per garantir que todo transcurra con normalidad. Normalitat, com també ciutadania, és una paraula ingènua i fins i tot irònica en aquest horitzó grandiloqüent de grans celebracions. Un horitzó ple de simpàtics vaixells de vela que, segons ens han promés, canviarà el rostre de València. Però el formigó no és un bon maquillatge -com saben altres ciutats víctimes de fòrums, exposicions universals i més meravelles- sinó una carassa pesada que ens fa caure la cara de vergonya, mentre les autoritats fan mutis pel fòrum, somrients i enriquides, amb l'aplaudiment ensopit de l'avorrida però incondicional audiència de sempre.