diumenge, d’agost 27, 2006

Les etimologies



Ara que el meu benvolgut A lad insane m'ha tret de l'anonimat, no tinc, en efecte, excusa: he creat un blog nou, que es diu Les etimologies i que tracta, com n'indica el nom, de l'origen de les paraules. Si no ho havia dit fins ara era, senzillament, perquè estava fent provatures amb aquestes etimologies, definint l'organització del blog, el to de les entrades, el ritme de publicació, la selecció dels mots. Encara em queden qüestions pendents, com ara canvis en el disseny o millores en el llistat d'enllaços i en el de categories. Si podré fer aquestes millores serà, en part, gràcies als coneixements, les idees i les suggerències que vaig compartir amb les persones que formàrem part d'un curs sobre blogs de la Universitat d'Estiu de la UOC. Tot i que Les etimologies era una idea anterior, aquell curs em va permetre materialitzar-la. Ara, les amables paraules d'Eloi em conviden a donar-li una espenta definitiva. Les etimologies apareix ja al seu blogroll i també al de Reflex. Espere que es meresca el lloc i l'atenció; pel moment, a mi m'agrada i, sobretot, em diverteix. Més que Pans de pessic, s'aproxima a la mena de blog que volia fer. Si, de retruc, vos diverteix també a vosaltres...

diumenge, d’agost 20, 2006

Casablanca


No deixa de fascinar-me la capacitat que tenim les persones d'assumir com a normals, fins i tot com a acceptables, coses que, senzillament, no són normals ni acceptables. Per exemple, la pèrdua de maletes en els viatges d'avió. Tot i que les persones que pateixen la pèrdua solen reaccionar amb molèstia i una certa indignació, la societat no es sorprén del fet que milers i milers de maletes s'extravien cada dia en els aeroports i ho assumeix com una cosa purament accidental -o, pitjor encara, com una cosa natural.

Com vaig apuntar en el post anterior, en tornar de Lisboa ens van perdre les maletes i ens les van tornar al cap de tres dies. Durant eixe període de temps, no vam rebre cap informació que ens indicara on es podia trobar el nostre equipatge ni quant de temps podia tardar encara. Tan sols se'ns envià un correu electrònic i un missatge de mòbil indicant que les maletes continuaven en "búsqueda automàtica". Si durant eixos tres dies sabérem alguna cosa més és perquè ens vam entestar a demanar explicacions al telèfon i els mostradors d'informació de la companyia àeria. Sempre ens donaven la mateixa resposta: no hi havia cap dada relativa al codi de les maletes perdudes. Tanmateix, en una de les consultes un operari ens va dir que potser es trobaven a Casablanca. De Lisboa a València via Casablanca. Òbviament, ni tan sols ell ho podia creure. Més tard, en una altra consulta, ens ho van desmentir.

El problema, però, és que tan inversemblant em pareix que una maleta arribe a Casablanca en lloc de València, com que una maleta estiga perduda virtualment durant tres dies. Com és possible que no se'n sàpia res? Probablement la raó de fons es troba en una indesitjable combinació de subcontractacions, horaris incomplits, instal·lacions defectuoses, errades de transport i coordinació... coses naturals. En aquests temps de màxima seguretat àerea, aquest descontrol i la subsegüent desinformació és una prova trista i grotesca de les mancances del sistema aeroportuari. La seguretat, sense organització, és impossible. I és improbable que un sistema -no només aeroportuari- que no és capaç de responsabilitzar-se de les maletes, es responsabilitze de les persones.


Per cert, una de les melodies que sonaven en el telèfon d'informació era, curiosament, la famosa cançó que identifica la pel·lícula Casablanca. Una nota cinèfila impagable: naniarona no nà, nariarona no nà, na na na naaaa...

diumenge, d’agost 13, 2006

Lisboa


La setmana passada em vaig prendre vacances (també ací en Pans de pessic) i vaig tornar a Lisboa com vaig tornar a Londres fa uns mesos: al cap de més de deu anys, amb una nova companyia i una nova perspectiva. M'he trobat la mateixa ciutat, és a dir, el mateix paisatge de carrers impossibles i panoràmiques constants, de tramvies sorollosos i elegants edificis en decadència. Però també he trobat la ciutat que mamprén ambiciosos projectes de restauració, que ha refet el sistema de transport urbà i que crea circuïts culturals nous i vitals. Una ciutat que voldria conéixer amb més profunditat, més de dins, per a fer-la més meua encara i per a veure-la més de prop, més críticament, sense la mirada encisada dels viatgers.

Però Lisboa, pel que siga, m'agrada i em vénen ganes de tornar-hi. M'agrada, per exemple, perquè al barri de Madragoa, prop del Museu Nacional de Arte Antiga, vam dinar a un bar minúscul i acollidor, on l'oferta es reduïa a un plat d'arròs amb molho i carn o peix i un acompanyament d'amanida. M'agrada perquè al lavabo d'aquell baret hi havia dibuixats, respectivament, un i una banyistes belle époque i perquè els amos del local, potser artífexs dels dibuixos, eren igual de simpàtics. Lisboa m'agrada perquè uns carrers avall (o amunt, segons es mire) hi havia un museu petit i deliciós, el Museu da Marioneta, on em vaig sentir profundament feliç: perquè, al capdavall, si vaig anar a Lisboa no va ser per la ciutat, sinó per notar novament unes mans -i notar-les, per exemple, davant d'una titella de principis de segle XX, en un museu inesperat, na Rua da Esperança.

Lisboa 085


Després, quan tornàrem a València, ens van perdre les maletes i encara seguim esperant-les, més de vint-i-quatre hores després. Una anècdota incòmoda que, si hui s'acaba sense més maldecaps, torna a posar de manifest que, a aquest món, hi ha gent i empreses amb molt mala fel i d'allò més incompetents.

Actualització del dia 15: finalment, en acabant de dinar, ens les han retornat.