Santanjordi

Fa uns dies anàrem, per a veure els arbres en flor, els ametlers sobretot, aquell paisatge sobtat de branques roses i blanques. El cel de febrer té el blau rigorós de l'hivern, però assaja la primavera; els fruiters es vesteixen de colors i ens fan companyia per a Carnestoltes. Els camps florits de febrer són una de les festes més belles de la natura. Nosaltres vam participar-hi en el paisatge blanc i seré de la Vall d'Albaida. Després anàrem a Gandia i dinàrem al Santanjordi, un d'aquells restaurants que fan de les ciutats un lloc més habitable. Tornàrem cap a València per la Valldigna i vam comprovar que els clergues no triaven mai per casualitat l'ubicació dels seus monestirs.

A cada taula del Santanjordi, per cert, hi havia un gerro menut amb una branca d'ametler.

Reformes

Fa uns mesos, vaig publicar un post en què anunciava que tancaria el blog per a dur a terme unes reformes que, finalment, no vaig realitzar. El fenomen dels blogs, que tant m'interessa des del punt de vista de l'espectador, em causa un profund neguit des del punt de vista de la creació. Parlar, com parle tres línies més amunt, de 'publicar', 'anunciar', 'tancament', etc, té un no sé què grandiloqüent que m'incomoda. Parlar de mi m'avorreix. Parlar de coses importants em supera. A partir d'ara parlaré, sobretot, de coses agradables. Intentaré, a més, que l'aspecte del blog siga també més agradable. D'alguna manera, tornaré cap a l'estil de blog amb què vaig començar ara fa any i mig.

Ai, mare

Poses la tele i immediatament et ve al cap aquella cançó que cantava l'Ovidi:

Uns per por i altres per pena
farem del món una gangrena...