diumenge, de desembre 26, 2004

En obres


Caldria saber una miqueta més d'informàtica... Feia temps que no em convencia del tot l'aspecte del meu blog i volia canviar-lo. Com que darrerament hi havia alguns problemes de configuració, hui m'he animat a fer-ho definitivament. La cosa no ha anat com esperava i he perdut tots els enllaços i alguna cosa més. Espere solucionar-ho prompte. Per ara, doncs, estem en obres.

divendres, de desembre 24, 2004

Junteu-vos


L'invent no em va fer gràcia mai, em produïa més desconfiança que una altra cosa, però, tenint en compte que l'havien creat, no podíem malbaratar-lo. Ara no sé què passarà. Potser l'Acadèmia desapareix, potser es desacredita definitivament i es converteix en un lobby cultural al servei del Partit Popular. No ho sé. Mentrestant, el PSOE no sabrà què dir i ERC dirà el que no toca i pixarà, com quasi sempre, fora de test. Em sap greu. Em sap greu pels acadèmics, sobretot pels tretze que van impulsar el dictamen que ha donat lloc a aquesta darrera polèmica, em sap més greu per aquest país, per tota la gent que diu bon dia i bon nadal amb normalitat i sense pensar-s'ho, per aquesta democràcia a bacs i sense orde, que vol i dol, que no sap créixer, que rep òsties per tots els costats, sobretot per part d'uns polítics que ignoren el trellat, la ciència, el diàleg, el respecte, el bé comú, la llibertat, la separació de poders, la civilitat, l'humanisme, tot. Aquesta democràcia òrfena que, tímidament amb el PSOE i de manera insultant amb el PP, s'ha convertit en un instrument per a que quatre persones facen el que els done la gana. Perquè faran el que els done la gana, exactament com han fet amb l'educació, la sanitat, les infraestructures, els espais naturals, el turisme, la seguretat, tot. Però algú haurà de dir-los que no, que no malgrat tot. I dir no vol dir, encara que ens coste, dir a l'Acadèmia, a l'Acadèmia que encara pot ser, a l'única possible.

dijous, de desembre 16, 2004

Un cert sentit del compromís


Ens ho demanen per totes bandes. A tothora, tothom. Que ens comprometem, que assumim compromisos, que tinguem sentit del compromís. Però el compromís de cada u, el compromís real, veritable -és a dir: diari, personal, físic- només és amb quatres carrers, amb quatres coses, amb quatre persones: les que t'estimes, que no és poc. I després...

diumenge, de desembre 12, 2004

Coses que no em deixen dormir


Volia anar-me'n a dormir, però no va ser possible. Els babilans d'ací i d'allà cridaven massa fort i van fer que m'alçara del llit, jo que dormia tan plàcidament, pensant -vull dir, somiant- en un món ideal on estudiar Filologia Catalana fóra una opció professional i intel·lectual més, com qualsevol altra. I entre tant de crit i tanta escama, és aquest silenci de les universitats (i altres institucions que tenen alguna cosa a dir sobre filologia) una de les coses que més mal, per omissió, m'està fent a l'oïda.

dilluns, de desembre 06, 2004

Més clar, aigua


Ahir, el diari Levante, en la secció "En domingo", publicava una entrevista a Esteban González Pons, en la qual se li preguntava si està a favor de la unitat de la llengua:

"No tengo porque pronunciarme porque no soy filólogo. En filología no se puede estar a favor ni en contra."

Toca! Fins ací, reconeix implícitament l'autoritat científica dels filòlegs, encara que no cal ser filòleg per a saber que valencians i catalans s'entenen parlant els uns "valencià", els altres "català". Però atenció al que segueix...

"Tengo claro que el día que el pueblo valenciano acepte las tesis de los que defienden la unidad lingüística como unidad política se habrá dado el primer paso para perder nuestra identidad como pueblo autonómico."

En què quedem? Valencià i català són la mateixa llengua, però aquesta unitat no ha de tindre conseqüències d'unitat política, no? Llegim fins al final de la resposta, per favor:

"Defender el nombre de valenciano es mucho más que un debate lingüístico: es defender el derecho de este pueblo a llamar a su propia lengua con su nombre."

Repetim: "Defender el nombre de valenciano es mucho más que un debate lingüístico." Aquest és el titular de l'entrevista. Més clar, aigua.

diumenge, de desembre 05, 2004

Ciència i democràcia


El portaveu del Consell, Esteban González Pons, ha afirmat que fer "prevaldre la ciència sobre la democràcia és un camí perillós". Fa feredat sentir aquestes paraules. Ciència i democràcia són coses diferents, d'àmbits diferents, i és absurd plantejar quina ha de prevaldre per damunt de l'altra. La ciència és un conjunt de llenguatges, mètodes i criteris que ens permeten interpretar la realitat d'una manera que vol ser objectiva i rigorosa. La democràcia és un sistema d'organització política de la societat. Ciència i democràcia, per tant, no són equiparables, però no són tampoc excloents. Esteban González Pons, en canvi, sí que ho veu així: la ciència només serveix quan satisfà una suposada "voluntat democràtica". En un gest totalitari, el Partit Popular, per mitjà de les declaracions d'aquest home, ens ve a dir que la ciència està amb nosaltres o contra nosaltres. I, clar, el pronom "nosaltres" del Partit Popular té la cara dels "valencians", però té l'ànima d'uns interessos polítics, empresarials i ideològics concrets. Els seus. La ciència, en aquest cas, no té res a veure amb la democràcia, amb la qual sempre s'ha dut bé, sinó que fa perillar els interessos polítics d'un grup determinat. I aquests interessos, no ho oblidem, són els que no poden prevaldre sobre la democràcia.

dimarts, de novembre 30, 2004

José María Aznar


Si no existia, no sé per què hagueren d'inventar-lo.

dimarts, de novembre 16, 2004

I així anar fent


Cada persona té els seus motius. Jo en tinc uns quants per traure del forn, cada setmana, algun pa de pessic. Però sobretot, el blog, la bitàcola, el dip -com vulgueu dir-li- és, entre altres coses, una manera d'escriure i així, mal que bé, intentar aprendre l'ofici.

dissabte, de novembre 13, 2004

Que si això, que si allò


Me'n vaig a dormir. Desperteu-me quan s'haja acabat el numeret.

divendres, de novembre 05, 2004

Ni tan sols la ràbia


L'altre dia, Forges va dibuixar un homenet que feliç que eixia a un balcó a celebrar el resultat de les eleccions nord-americanes, abans que se'n coneguera el resultat. L'homenet feliç era un representant d'un lobby armamentístic.

És de veres que la victòria de Kerry no hauria canviat substancialment les coses, sobretot pel que fa a política exterior. Hi ha massa interessos en joc i no són interessos estrictes de Bush i la resta del partit republicà. Ara bé, intuïsc que si coneguérem més bé la política nord-americana, el sistema electoral, la tradició de partits, la situació ecomòmica i social, és a dir, si coneguérem millor el país, superat l'estereotip, ens adonaríem que líder demòcrata sí que representava d'alguna manera una alternativa. Tanmateix, és inútil fer hipòtesis, perquè en qualsevol cas haurem d'esperar quatre anys més per saber si es consolida una proposta de canvi real. El resultat de fa uns dies ha ensorrat les expectatives més optimistes i ha posat de relleu allò que tots pensàvem i déiem amb la boca menuda: que Bush compta amb el suport de la majoria dels americans. Volia indignar-me, volia sorprendre'm, volia posar-me de mala llet. Però res. Tot segueix igual, tan igual que no em queda ni tan sols la ràbia.

dimecres, de novembre 03, 2004

Què li passa avui al Blogger?


És el meu ordinador o avui el Blogger està una miqueta trastocat? No sé molt bé què passa, però porte una bona estona intentant actualitzar aquest blog i només em trobe amb problemes. De fet, al meu ordinador no aconseguisc veure la columna de la dreta, on hi ha el llistat de posts, els arxius i els enllaços a altres blogs i altres pàgines web. Com que no sé quin és el problema, difícilment podré solucionar-lo. Esperaré a veure si és una errada de Blogger i, en cas contrari, continuaré investigant, probablement amb ajuda d'algú que sàpia un poc més que jo de llenguatge html (es diu així?) i totes aquestes coses. Paciència.

dimarts, de novembre 02, 2004

Quan vaig eixir del cine amb un somriure


Feia temps, potser des d'abans de l'estiu, que no eixia del cine amb una sensació tan bona. És de veres que Woody Allen no fa mai pel·lícules dolentes, però no és menys cert que les últimes dos que n'havia fet, sobretot Todo lo demás, no eren gran cosa. Per això vaig anar a veure la seua darrera proposta amb la sensació que no em deixaria massa convençut, entre altres coses perquè la idea inicial de Melinda y Melinda m'agradava prou i no m'hauria fet gràcia trobar-me que s'havia desaprofitat. Afortunadament, em vaig enganyar i em vaig trobar amb una pel·lícula petita -en el millor sentit de la paraula-, tendra, intel·ligent, divertida: agradable. Hi ha pel·lícules que creixen en la memòria: aneu a veure-la i recordeu després, amb satisfacció, quan vau eixir del cine amb un somriure.

dimecres, d’octubre 27, 2004

Filologia


Si els lingüistes foren sabaters, farien unes ferradures excel·lents.

dimecres, d’octubre 20, 2004

Barcelona


La setmana passada, mentre caminava a soles pel centre de València, per davant de l'edifici de Correus (restaurat recentment, i amb gust!), vaig escoltar la conversa de dos dones, una jove i una altra més major, que parlaven d'uns familiars forasters que havien passat uns dies en la ciutat. Una de les dones, referint-se a una tercera persona que havia exercit de cicerone per als convidats, va afirmar que mostrar una ciutat no és, com havia fet el guia, mostrar uns monuments, sinó dur els visitants a determinats racons, aquells que permeten conéixer-la de veres. D'alguna manera, aquella dona tenia raó. Però en el fons, mostrar una ciutat sí que és fer un inventari visual de monuments, exactament allò que fa un bus turístic convencional i allò que va fer l'home en qüestió. Potser la dona volia dir que només coneixent els racons d'una ciutat arribarem a estimar-la. Es pot estimar una ciutat sense visitar cap monument. Estimar-la és identificar-nos amb ella, donar significat a uns llocs, trobar uns espais que ens parlen, que formen part de nosaltres i de la nostra història. Nosaltres: una ciutat s'estima en companyia. Certs racons: l'hospital de Sant Pau al final de la vesprada, la ciutat des de Montjuïc, l'interior blau de la casa del conserge en el Park Güell, el carrer de Sant Antoni, la plaça de Sants. Estime Barcelona.

El pa de pessic, segons la meua àvia


INGREDIENTS


Quatre ous. - 125 grams de farina. - Mantega. - 125 grams de sucre. - Sal.

PREPARACIÓ

Batem les clares a punt de neu amb un pessic de sal, en acabant els afegim sucre i continuem batent i, seguidament, afegim els rovells. Una vegada ho hem batut fins barrejar els ingredients, afegim farina tamisada per mitjà d'un colador fi. Fiquem la massa resultant en un motlle untat de mantega (amb una miqueta de farina). Finalment, ho posem al forn durant uns tres quarts d'hora a una temperatura moderada. Cada forn, com cada persona, és un món, de manera que uns exigiran més temps i temperatura que uns altres. Una vegada fet i tret del forn, el cobrim amb sucre en pols per damunt.

La nota anterior, sense anar més lluny


Heu arribat a llegir la nota anterior sencera? Potser era massa llarga...

Ho reconec


He d'admetre, no sense una mica de ràbia o vergonya, que les pàgines web formades per textos molt llargs m'espanten una mica. Un weblog en què les notes són curtes i variades em resulta, si més no visualment, més atractiu que un altre format per grans paràgrafs. Evidentment, això no és garantia de res i podem trobar coses horribles que ocupen molt poc d'espai i joies veritables que reclamen la nostra mirada sobre la pantalla durant uns quants minuts. Potser és aquest el problema: no tenim hàbit de llegir durant molt de temps cara a l'ordinador. Ara com ara, per exemple, no em veig capaç de llegir un llibre editat en format informàtic, de la mateixa manera que em costa llegir un article mitjanament llarg sense véncer la temptació d'imprimir-lo: al capdavall, la lletra escrita encara té el prestigi de la història i el privilegi de la comoditat. D'una certa comoditat, tanmateix. Internet és un mitjà interactiu que obri possibilitats de comunicació que no havíem imaginat mai: això també és comoditat. Prompte parlaré, en unes altres notes, de la ciutat de Barcelona. Bé, des d'ací mateix podeu accedir a la informació municipal que ens en dóna l'ajuntament. Només és un exemple -mínim- del que podem fer. Però és de veres: trobar un text massa llarg en una web no ens convida a la lectura, si més no de manera immediata. Siga pel que siga, la veritat és que Internet dóna lloc a una nova manera de llegir i d'escriure, que no és exclusiva ni incompatible amb altres formes de comunicar-nos, però que sí les canvia, les matisa, les amplia.

dimecres, d’octubre 13, 2004

Les diades són coentes


No sé, però cada vegada més em costa trobar les diferències entre l'efervescència nacionalista i l'exaltació patriòtica, tant en el fons com en la forma. És de veres, això sí, que uns tenen una força que els altres no tenen. I ací força vol dir poder: poder econòmic, poder simbòlic, poder militar. Poder d'estat, en última instància. Un poder, no ho oblidem, que és el que reclamen, precisament, les nacions sense estat, cosa que hauria de fer reflexionar a molts de nosaltres al voltant de model nacionalista que hi ha a hores d'ara per aquestes terres. Quan l'estat s'enorgulleix d'ell mateix i decideix fer-se un homenatge, els principis democràtics trontollen i acaben fent-se coses tan fora de lloc com ara traure l'exèrcit al carrer per a celebrar la festa nacional. Que això siga antic i habitual arreu d'Europa (per no parlar d'altres contrades) no ho fa més justificable. Veure les imatges de la desfilada d'ahir a Madrid és constatar un fracàs lent una frustració vella, un projecte de modernitat i llibertats que s'ofega en els símbols, però que s'entrebanca, no ens enganyem, per qüestions que transcendeixen els símbols. Al final el que mana són els diners. Per això, una desfilada que fóra una veritable demostració de força no estaria integrada per militars, sinó per executius, empresaris, polítics i altres personatges d'aquesta classe. Les guerres són un complement de l'economia, una manera més de fer diners, de gestionar l'oferta i la demanda. D'això, en Iraq, en saben prou. Poques guerres s'han fet per motius patriòtics. Tan poques que m'atreviria a dubtar si se n'ha fet alguna. Per això, encara que siga una indignació inevitable i previsible, m'indigna veure les imatges d'actes com el d'ahir, perfectament prescindibles, no només perquè són hipòcrites i insultants, no només perquè estan totalment fora de lloc, sinó perquè damunt són terriblement coents. I això sí que no es pot tolerar.

dilluns, d’octubre 04, 2004

Dos més dos no fan quatre


En la Pàgina d'afanys llegim una pregunta que ens interpel·la de manera torbadora: què passarà si un bon dia algú descobreix que dos més dos no fan quatre? Ignore quina és la resposta i, en qualsevol cas, no sóc la persona adient per a respondre-hi. Encara així, em fa la impressió que no passaria gran cosa. Un bon dia algú es va inventar el dos i algú el quatre i algú la suma i més tard la resta o la multiplicació o la divisió. Al cap d'una anys, una ment perversa va inventar el zero i va afirmar que qualsevol número, multiplicat per aquesta xifra, dóna zero. Les matemàtiques són un acord, un conveni: són un llenguatge més amb què expressem la realitat. No són la realitat, sinó que en donen compte, és a dir, la interpreten. Des d'aquesta perspectiva, la seua exactitud és totalment fictícia, és, com tots els altres llenguatges, convencional. Dir que una ciència és exacta és fer-la exacta dins de la seua lògica pròpia, però no en relació a altres lògiques, ni a altres llenguatges. Les matemàtiques, gràcies a aquesta assumpció del privilegi de l'exactitud, s'han convertit en una espècia de Suïssa científica: neutral, neta, puntual i multiusos. Altres ciències, com ara la medicina, la biologia o la física, estan més sotmeses a les volubilitats socials i ideològiques i no falten casos famosos de pensadors que han tingut problemes greus amb les autoritats per afirmar certes coses que ara assumim com a veritats científiques. Si parlem de les ciències "humanes", la cosa encara està pitjor. Allò de "veritat", tan absolut, sempre és relatiu. I si no, que li ho pregunten als historiadors, als filòlegs, als pedagogs...

El temps d'octubre


Ja ha arribat el temps d'octubre. Sense pressa, amb una lentitud elegant, s'ha deixat caure entre nosaltres. Els matins, amb una frescor incipient, recomanen, segons el tarannà de cadascú, l'ús de la mànega llarga. Les nits, agradables de passejar (camí del cinema, per exemple), també aconsellen una mica de protecció. El migdia respecta encara les calors de l'estiu, però a poqueta nit el sol es dilueix sense cremar, deixant damunt de les coses un color daurat com de pa de pessic, un color de forn, casolà i apacible. La primera llum de la nit ("aquell blau de nit que encara no esborra les coses", diu Rodoreda), anuncia el que serà la llum dels capvespres d'hivern -la llum bonica.

Tots els mesos tenen el seu temps -el seu ritme i el seu oratge. Aquest és el temps dels principis. Comença el curs, que és la manera que la major part de la gent té d'ordenar la vida. Comença el temps del fred -encara que siga aquest fred mediterrani que no és fred- i, per tant, el temps que ja no és estiu. Vivim en anys i en estacions, però pensem en cursos i en estiu i hivern. Ara comença tot, una altra vegada. Passat el pont, que al País Valencià és doblement nacional i doblement llarg, les coses s'hauran posat en marxa definitivament. El temps d'octubre és un temps que comença, un temps propici, per tant, per a la il·lusió. Il·lusió de coses que ja he fet aquest primer cap de setmana, de coses que faré, de viatges i treballs, d'allò que està i continua i va fent amb alegria renovada, més enllà del temps d'octubre.

dimarts, de setembre 28, 2004

Fum


La ciutat de València encara s’ompli de fum quan es crema la palla de l’arròs. Aquest encara no és endebades.

dilluns, de setembre 27, 2004

Ociosos


El Diccionari per a ociosos. Fuster diu molt més bé que jo el que tractava d'explicar en la nota anterior:

"És el sexe que així confirma la seva serietat. Potser, si el món continua per aquest camí, vindrà un dia en què la brometa sexual es farà inconcebible, excepte en casos extrems. Potser tenim dret a esperar que el sexe no admetrà ni tan sols la ironia. La pornografia hi perdrà tota la seva saborosa eficàcia. La serietat del sexe seria una bona cosa. Valdria la pena que poguéssim equiparar-la a la serietat gastronòmica, podem per cas. La vida seria menys dramàtica i menys idiota -menys repulsiva i menys irrisòria...".

L'entrada del Diccionari es diu, clar, "Sexe" i val la pena que, si teniu el llibre a mà, la torneu a llegir. Si no teniu el llibre a mà i això significa que no el teniu de cap manera, aneu immediatament a comprar-lo.

Trompes


Pensava en el comentari anterior. Quan he escrit "individus amb trompa" no he pogut evitar un pensament falsament divertit al voltant de les connotacions que poden tindre unes paraules així. Cada vegada em cansa més la broma sexual. Cada volta em pareix més innecessària i gratuïta, més perillosa. Es podria objectar que la broma, l'humor en general, és una manera d'escapar, una vàlvula que fa les coses més suportables. Estic d'acord. Molt d'acord, com en les enquestes. Però el que em preocupa, i em preocupa de veres, és que la broma sexual és, en efecte, una manera d'escapar: de fugir de la repressió immensa que cau encara damunt de tot el que té relació amb el sexe. Parlar de trompes fa gràcia. Per què? Estic parlant de nassos i prou. Si cal que ens riguem d'alguna cosa, que siga dels nassos. I riguem-nos sense por i sense amagar les coses, de la mateixa manera que hauríem de riure del sexe: perquè en el fons és massa divertit i massa lliure com per a amagar-lo baix de la carasseta amarga de la bromes i llevar-li, vés per on, gran part de la gràcia.

M'agradaria poder menjar cacaus amb el nas


Les comparacions són odioses. Em mirava les mans, fa uns dies, mentre escrivia, i pensava la quantitat immensa de coses que ens permeten fer, com constitueixen un instrument privilegiat, multiusos, precís, subtil i milimètric. Les possibilitats són infinites i és segur que encara no les coneixem totes. Si mirem les mans -les extremitats- dels elefants, la comparació fa riure. Però el meu nas no em permet menjar cacaus, ni agafar al meu fill de la cua -si en tinguera-, ni sacsejar les branques d'un arbre fins esporgar-lo, ni bramar en cas que em féra falta, ni dutxar-me, ni arribar als estants més alts, ni tantes coses que resulten útils als individus amb trompa. Torne. Me n'havia anat a l'espill. El nas...

dijous, de setembre 23, 2004

Els rostres del terror


Estava llegint en El País un article de Juan Cruz al voltant de les darreres declaracions de José María Aznar en la Universitat de Georgetown. Supose que sabeu de què parle. Em referisc, per descomptat, a la immensa relliscada de l'expresident de l'Estat. Que siga una relliscada previsible i coherent en la trajectòria de despropòsits d'aquest personatge no li lleva transcendència: que Aznar pense això és un detall sense importància. Que ho diga en una Universitat en tant que expresident espanyol i, per tant, amb una certa autoritat moral, ja és més greu. Però el més greu és que aquest individu ha servit d'altaveu, intel·lectualment priviliegiat, d'una manera de pensar que no és exclusiva d'ell. Pensem-ho bé: hi ha molta més gent que pensa així. Gent, potser, que no pensa estrictament això, però que sí pensa així, si fa no fa. I aquest fet, desgraciadament, no és en cap cas anecdòtic, perquè el fons ideològic de les declaracions d'Aznar és tan ignorant com reaccionari, tan poc justificable com radicalitzat i tan inoportú com més habitual del que ens pensem. En qualsevol cas, no crec que una persona amb la responsabilitat, present i passada, que ha tingut, es puga permetre aquestes eixides de to. Són pròpies d'un inconscient, o d'un estúpid. Voldria pensar que un estúpid no pot arribar a presidir un govern, però em ve el rostre de Bush al cap i em veig forçat, com a mínim, a dubtar d'aquest parer. Que Aznar siga un estúpid fa feredat. Que siga un estúpid dirigit per persones intel·ligents, també. I pensar que no és un estúpid no ens deixa lloc a un panorama més esperançador. Per això, quan he arribat al final de l'article, anomenat, no endebades, Escalofrío, he sentit un calfred real, perquè he imaginat el que deu ser sentir pròxima, en el bescoll, arribant per darrere, la respiració d'Aznar: siga un estúpid o no, he sentit por. I no ho dic en sentit figurat.

dimarts, de setembre 21, 2004

Tornar


Potser, algun dia, me n'aniré de València, la ciutat on visc i des d'on escric aquestes notes. Si me'n vaig, també hauré de tornar. Algú em podria dir que no cal tornar o, com a mínim, que el retorn és una conseqüència possible de la marxa, però no indispensable. És de veres: hi ha qui no torna. Però si jo me'n vaig de València, si me'n vaig durant un període de temps llarg, si faig això, sé que hauré de tornar, que serà una necessitat física, no un desig curiós d'actualitzar el que sé de la meua ciutat, ni de comprovar allò que me'n conten des de la distància. Em pregunte, a vegades, com serà eixa tornada. Amb què em retrobaré i què entendré que he trobat a faltar. Amb qui em retrobaré i qui he trobat a faltar. Sé que el retorn serà també a unes persones. No a les persones de sempre, les que seguiran per mitjà del telèfon, d'Internet, de les cartes, de les visites, dels viatges. No em referisc a eixes persones, sinó a les altres, les que un dia m'assaltaran pel carrer amb sorpresa i alegria, com jo he fet amb algunes persones que conec i que han tornat.

Sempre que entre a València, ni que siga des del Leroy Merlin més pròxim, i veig la silueta trista dels edificis, la ratlla tímida i estrangera de la mar, les muntanyes que la volten, l'esclat de llums, de rètols i de gent, sempre que entre, sent una emoció estranya, potser perquè en realitat estem tornant sempre, als llocs i a les persones, fins i tot quan no ens n'hem anat.