Campanar

València, la meua ciutat. I l'afany quotidià de conéixer-la, d'anar descobrint els racons i les històries, d'intentar salvar un poc la poca memòria que ens queda i no entrar en la València del Tercer Mil·leni famós sense perdre de vista la València dels segles anteriors. Una València a pesar de tot menuda, lluny de la mar i envoltada d'horta, que lentament va anar escampant-se a l'altra vora del riu Túria i va engolir els antics pobles de la rodalia. Em pregunte, sovint, com devia ser el carrer de Baix on van viure els meus besavis i com el món encara rural -les estacions, les figueres, la séquia i el carro-que donava paisatge i sentit a la ciutat.

Avui he trobat un testimoni encara viu d'aquell món. Campanar és un barri d'aquells amb mala fama: la droga, l'extraradi, el crim. Però més enllà dels tòpics, entre els edificis de vivendes dels viutanta -prop de Nuevo Centro- i els gratacels avorrits de la nova avinguda de les -malmeses- Corts Valencianes, hi ha l'antic poble de Campanar. Botigues de fruïtes i verdures, provinents dels pocs camps que s'entesten a perviure al nord-oest de la ciutat, tallers de fusteria i ferro, banda de música, casal faller dels d'abans, edificis de dos plantes de colors roigs i verds. I la plaça de "l'iglésia" on hi ha uns plataners que escuren el final del campanar del temple i juguen els xiquets, alguns en valencià. A Campanar la gent parla valencià. Avui, circumstàncies de la vida, he passejat per primera vegada per Campanar i m'ha vingut al cap la paraula encara: perquè no es tracta d'evocar l'horta com un paradís ni com un espai de resistència, sinó com la constatació del que València va ser un dia, no fa tant, i del que encara pot ser -del que alguns pensem que hauria de ser.

Feixisme

No vos enganyeu. El més normal del món és ser feixista.

Desgràcia

La proximitat augmenta la desgràcia, la fa més intensa, més cremant. Els conec, viuen prop de ma casa, els salude quan me'ls creue, algunes vegades parlem una estona. Avui em diuen -la desgràcia com a constatació, no com a notícia- que se'ls va encendre el pis, que van vindre els bombers i que el pare està molt greu, intoxicat pel fum, enverinat.

No sé què passarà. És el moment de respecte dels veïns, la solidaritat dels coneguts i la incondicionalitat dels amics. I ara, també, convé preguntar-se per què passen aquestes coses, per què la desgràcia està tan a tocar i en som tan poc conscients, tan autosuficients, tan tranquils, tan convençuts del fet que això sempre els passa als altres. I preguntar-se també per quin motiu els edficis no tenen prou mesures de seguretat, ni eixides dobles, ni sistemes d'extinció d'incendis o extintors obligatoris. No era inevitable. Poques vegades ho és. Però clar, importa més el color del fum del Vaticà, la resolució de la Lliga o l'essència de la nació espanyola que la prevenció diària i regulada, que el compromís polític, civil i quotidià d'anar en compte, de vigilar, de fer de les ciutats uns llocs més segurs i habitables. Com sempre, pot més l'especulació, el robatori, l'extorsió o l'ajornament. Fins que la notícia esdevé realitat i et crema les mans, quan ja no pots fer res, quan el Papa, el Barça o el debat televisiu s'han fet sobtadament vells i només t'importa una cosa, abans que siga tard, que no siga massa tard.

XXX

No havia llegit encara cap article que s'atrevira a parlar-ne. Avui, per fi, he trobat una columna d'Eduardo Mendoza que diu -això sí: molt suaument- el que molts pensem: que ja n'hi ha prou. Que sí, que és de veres, que la lectura és edificant, el turisme necessari i la Mancha una terra ampla i immensa plena de sorpreses i llocs fascinants, però que la X en qüestió comença a ser -i supose que em sabreu perdonar- una miqueta indigesta.