dimarts, d’octubre 31, 2006

Les raons d'escriure


És un tema vell i no vull insistir-hi. Però també és una qüestió òbvia i estic convençut que, si constatàrem les obvietats més sovint, les coses ens anirien més bé. Per això vull dir que si escric -per exemple, aquest blog- és, en primer lloc, perquè m'agrada. Ho va dir Mercè Rodoreda al pròleg a Mirall trencat, que escrivia perquè li agradava, fins i tot per a agradar-se... L'escriptura, però, sempre reclama un destinatari, sempre es fa cap a algú -o contra algú, segons els casos. En el meu cas, preferisc apuntar-me al primer cas: escric per a qui em llig. Avui, una persona m'ha dit que havia llegit Pans de pessic. Jo li he dit que feia temps que no l'actualitzava, atrafegat pels preparatius de Recolza a Pampló, però que m'ho passava escrivint-lo. Ella m'ha dit que s'ho havia passat bé llegint-lo. Aquesta correspondència, aparentment tan simple, m'ha fet molt content. Per això escric ara aquest post, que és una manera de donar les gràcies a totes aquelles persones que em lligen i em fan escriure. Són, per dir-ho d'alguna manera, raons d'escriure.

diumenge, d’octubre 15, 2006

Una història dels colors


Avui és diumenge, demà dilluns i és precisament el moment de la setmana que, fins fa unes setmanes, solia publicar l'entrada de Pans de pessic. Per raons que no vénen al cas, però que molts de vosaltres coneixeu, he hagut d'aturar-me. El mateix passa amb Les etimologies, aquell projecte que tant m'agrada i que no sé quan reprendré. Per ara, reprenc aquests pans amb la idea de tornar-hi cada tombant de setmana.

I ho faig per a parlar d'una cosa de la qual es parla poc, però que a mi em fa pensar sovint. Em referisc a la història dels colors. Cada persona, en el segment breu de la seua vida, coneix el món en color; la nostra memòria, en canvi, desdibuixa els colors de la realitat de la mateixa manera que la història de la humanitat és incapaç de donar-ne compte. Sabem que les esglésies romàniques, tan representatives del món medieval, estaven decorades amb pintures exquisides. Hem pogut visitar Boí i Taüll o San Isidro de Lleó i, tanmateix, quan algú ens parla del romànic no pensem en el color. L'escultura gòtica, la que podem contemplar en la porta dels Apòstols de la Seu de València, també es va pensar plena de color, tot i que la pintura no ha resistit fins els nostres dies i ha condemnat aquelles belles portades a la serena memòria de la pedra. Curiosament, la primera vegada que trobem la tècnica per a captar la imatge de la realitat, el color desapareix i la humanitat, des de mitjan segle XIX fins a mitjan segle XX és, sobretot, una història en blanc i negre.

Al mateix temps que els colors, en tant que elements físics vulnerables, van deteriorant-se, se'n desdibuixa també el sentit, a mesura que la tradició i la cultura els atorga significats diversos. Diuen que Girona, una de les ciutats més belles que conec, era un lloc gris fins que l'ajuntament, fa poc més de vint-i-cinc anys, decidí pintar les façanes que donen al riu Onyar. Avui, aquests colors recents semblen eterns i la seua alegria pareix un símbol antiquíssim de la vida de la ciutat. A Lisboa diuen que la blancor que durant dècades se li va atribuir era ben falsa i, d'un temps ençà, han recorregut a vermells poderosos i blaus inversemblants per a refer el rostre dels barris vells. Quan visitem el Maestrat, sobretot els pobles més menuts i despoblats, com també alguns masos, ens adonem que els ampits de les finestres revelen un color blau inequívoc, testimoni d'un temps ignorat en què gran part de les façanes valencianes estaven decorades amb aquest color, potser perquè prové d'una substància amb reconegudes virtuts d'higiene.

La història dels colors, que recullen alguns llibres que llegiré algun dia, és un espill de la nostra història. Conéixer-la no deu ser només cosa d'erudits i historiadors de l'art, sinó un estímul poderós per a saber més d'aquelles coses essencials que, tan evidents com són, solen passar desapercebudes.

dilluns, de setembre 25, 2006

Llum d'octubre


Alguns bloguers (indici de la proximitat amb els dietaristes, també glossadors de l'oratge), han escrit sobre aquest bell període que ara comencem: el final de l'estiu i el principi de la tardor. Des de fa un parell de setmanes agraïm la fresqueta que ens sorprén de bon dematí i ens exigeix allargar el llençol per cobrir-nos els peus o, fins i tot -en una peculiar celebració del tacte-, el cos sencer. El cel, llavat per la pluja dels últims dies, sembla més blau i més ample i els núvols més blancs. Són dies com avui els que entenem per quina raó els pintors i els fotògrafs segueixen obsessionats pel cel. Com llegim a Reflex, si bé no podem cantar victòria encara, la veritat és que setembre s'instal·la entre nosaltres. Llegim instal·lar-se i és aquesta l'expressió més adient. Setembre enceta un camí irreversible envers l'hivern, de la mateixa manera que maig és l'ambaixada de l'estiu. Setembre i octubre, com maig i juny, són mesos incomplets, transitoris i, precisament per això, d'un equilibri amable, d'una bellesa estacional i serena. En un cas acaba el curs; en un altre comença. I comença, com un atmosfèric regal d'esperança, amb la llum més bona de l'any. És la llum la prova definitiva de l'arribada, per fi, del temps d'octubre.

dilluns, de setembre 18, 2006

El blog del meu germà


Estoril_podio_1


Fa mesos que vaig parlar del meu germà i avui torne a fer-ho perquè ha creat el seu blog. Crec, sincerament, que pot dir coses molt interessants, perquè és un persona que, amb consciència exerceix el que ara com ara és la seua professió -ser pilot de cotxes- i la seua dedicació -estudiar Enginyeria aeronàutica-. Encara que és un projecte que comença, estic segur que continuarà i que pagarà la pena. Vos convide a constatar-ho.

dissabte, de setembre 09, 2006

L'examen de despús-demà


Fa molt de temps vaig publicar a aquest blog una entrada en què deia: Si els lingüistes foren sabaters, farien unes ferradures excel·lents. Com que la frase tenia una certa vocació d'aforisme, em vaig estalviar qualsevol explicació, atés que confiava que seria prou eloqüent i suggerent en ella mateixa. Avui, si m'ho permetreu, faré una petita paràfrasi aplicada a un cas concret que m'afecta o que, millor dit, em fa patir des de fa uns dies.

Per raons que no vénen al cas, quan vaig acabar la meua titulació vaig començar Filologia anglesa. Com que ja havia fet una altra filologia, em van convalidar tot el primer cicle, de manera que vaig entrar directament a quart de carrera. Una de les assignatures obligatòries del curs és Gramàtica anglesa, de la qual m'examine despús-demà, ja que -per raons que tampoc vénen al cas- no em vaig presentar a la primera convocatòria. Quan vaig començar a estudiar fa unes setmanes vaig intuir que la cosa seria dura, però des de fa uns dies és pitjor. Vos ho podeu imaginar: etiquetes impossibles, definicions incompletes, caracteritzacions incoherents, plantejaments incompatibles, explicacions incomprensibles... Exactament el que passa amb la major part de les assignatures que s'atreveixen a mampendre allò que, a grans trets, anomenem gramàtica. Ni els apunts, ni els llibres de referència, aconsegueixen llevar-me de damunt una desagradable i volàtil sensació semblant a aquella que experimentem a la platja quan intentem transportar la sorra amb les mans.

Lamentablement, aquesta circumstància, llevat d'honroses excepcions, s'ha repetit en moltes de les assignatures semblants que he cursat durant aquests sis anys i escaig de formació filològica. No m'estranya, en conseqüència, que les assignatures de llengua tinguen mala fama -i no només pel que fa als estudis universitaris, sinó sobretot pel que fa a l'educació secundària i primària. Encara em sorprén que les matemàtiques estiguen un graó per damunt en la deshonrosa jerarquia de les assignatures més odiades! Siga como siga, es tracta d'un rebuig més que justificat: a uns professors amb una formació lingüística i pedagògica insuficient, cal sumar un alumnat decadent, que observa com el sistema educatiu es fa trossos sense que ningú intente posar-hi remei. En aquest panorama, és ben difícil traure algun trellat d'unes assignatures mal programades, que no es sap massa bé què són o per a què serveixen. Perquè el cas és que, ni que siga des d'un punt de vista materialista, estudiar gramàtica és una cosa ben útil, si més no per l'indubtable benefici que suposa dominar els mecanismes interns del nostre principal instrument de comunicació diària. Ara bé, tornem al principi: disposem de les eines adients per per a poder ensenyar i fer aprendre gramàtica? Òbviament, no. No negaré que hi ha aproximacions profitoses i plantejaments que, a grans trets, funcionen relativament bé. Però el conjunt, el conjunt de tota la teoria gramatical que hem heretat, continua sent insuficient i, el que és més lamentable, no veig que les perspectives ens facen pensar en un futur millor. Siga per excés de cientificisme, siga per falta de rigor, siga per incapacitat d'expressió o pel que siga (i em vénen al cap moltes raons que podríem adduir amb més temps i espai), estudiar gramàtica és, ara com ara -i em perdonareu una altra metàfora- com volar per damunt del teu barri: capaç de reconéixer els detalls i de traçar una certa perspectiva de conjunt, és a dir, capaç com et veus de no perdre't del tot, eres incapaç de tocar de peus a terra. I coincidereu amb mi que, en tots aquests assumptes, allò fonamental és tocar de peus a terra.

diumenge, de setembre 03, 2006

Cap per avall


Poc abans d'arribar al port d'Almansa, en direcció a València, veig un home amb jupetí fosforescent reglamentari que, tot i no ser membre de cap cos d'emergències, fa senyals amb la mà per tal que reduïm la velocitat. Girem un revolt i, a la mitjana de l'autovia, veiem dos cotxes accidentats, un dels quals està cap per avall. Com que ja hi ha bona cosa de viatgers atenent els passatgers, passem de llarg. Al cap d'uns minuts, ho hem oblidat. És ara, quan em pregunten com ha anat el viatge, que ho recorde: fa feredat pensar amb quina facilitat assumim els accidents com a part del paisatge, com han perdut la capacitat d'inquietar-nos, de repugnar-nos, de fer-nos por o d'advertir-nos que no hi ha ningú lliure de la seua amenaça pertinaç. Mentrestant, mentre els cursos de conducció continuen sent un tràmit vergonyós, mentre les carreteres no es reformen ni es construeixen com toca, mentre la senyalització és caòtica i la responsabilitat dels conductors escassa, la Direcció General de Trànsit proclama als quatres vents l'èxit del carnet per punts. No seré jo qui ho negue: sembla que, objectivament, el nombre d'accidents i víctimes mortals s'ha reduït notablement. Això, evidentment, és un èxit. Què importa perdre la vida, quan es poden perdre els punts?

diumenge, d’agost 27, 2006

Les etimologies



Ara que el meu benvolgut A lad insane m'ha tret de l'anonimat, no tinc, en efecte, excusa: he creat un blog nou, que es diu Les etimologies i que tracta, com n'indica el nom, de l'origen de les paraules. Si no ho havia dit fins ara era, senzillament, perquè estava fent provatures amb aquestes etimologies, definint l'organització del blog, el to de les entrades, el ritme de publicació, la selecció dels mots. Encara em queden qüestions pendents, com ara canvis en el disseny o millores en el llistat d'enllaços i en el de categories. Si podré fer aquestes millores serà, en part, gràcies als coneixements, les idees i les suggerències que vaig compartir amb les persones que formàrem part d'un curs sobre blogs de la Universitat d'Estiu de la UOC. Tot i que Les etimologies era una idea anterior, aquell curs em va permetre materialitzar-la. Ara, les amables paraules d'Eloi em conviden a donar-li una espenta definitiva. Les etimologies apareix ja al seu blogroll i també al de Reflex. Espere que es meresca el lloc i l'atenció; pel moment, a mi m'agrada i, sobretot, em diverteix. Més que Pans de pessic, s'aproxima a la mena de blog que volia fer. Si, de retruc, vos diverteix també a vosaltres...

diumenge, d’agost 20, 2006

Casablanca


No deixa de fascinar-me la capacitat que tenim les persones d'assumir com a normals, fins i tot com a acceptables, coses que, senzillament, no són normals ni acceptables. Per exemple, la pèrdua de maletes en els viatges d'avió. Tot i que les persones que pateixen la pèrdua solen reaccionar amb molèstia i una certa indignació, la societat no es sorprén del fet que milers i milers de maletes s'extravien cada dia en els aeroports i ho assumeix com una cosa purament accidental -o, pitjor encara, com una cosa natural.

Com vaig apuntar en el post anterior, en tornar de Lisboa ens van perdre les maletes i ens les van tornar al cap de tres dies. Durant eixe període de temps, no vam rebre cap informació que ens indicara on es podia trobar el nostre equipatge ni quant de temps podia tardar encara. Tan sols se'ns envià un correu electrònic i un missatge de mòbil indicant que les maletes continuaven en "búsqueda automàtica". Si durant eixos tres dies sabérem alguna cosa més és perquè ens vam entestar a demanar explicacions al telèfon i els mostradors d'informació de la companyia àeria. Sempre ens donaven la mateixa resposta: no hi havia cap dada relativa al codi de les maletes perdudes. Tanmateix, en una de les consultes un operari ens va dir que potser es trobaven a Casablanca. De Lisboa a València via Casablanca. Òbviament, ni tan sols ell ho podia creure. Més tard, en una altra consulta, ens ho van desmentir.

El problema, però, és que tan inversemblant em pareix que una maleta arribe a Casablanca en lloc de València, com que una maleta estiga perduda virtualment durant tres dies. Com és possible que no se'n sàpia res? Probablement la raó de fons es troba en una indesitjable combinació de subcontractacions, horaris incomplits, instal·lacions defectuoses, errades de transport i coordinació... coses naturals. En aquests temps de màxima seguretat àerea, aquest descontrol i la subsegüent desinformació és una prova trista i grotesca de les mancances del sistema aeroportuari. La seguretat, sense organització, és impossible. I és improbable que un sistema -no només aeroportuari- que no és capaç de responsabilitzar-se de les maletes, es responsabilitze de les persones.


Per cert, una de les melodies que sonaven en el telèfon d'informació era, curiosament, la famosa cançó que identifica la pel·lícula Casablanca. Una nota cinèfila impagable: naniarona no nà, nariarona no nà, na na na naaaa...

diumenge, d’agost 13, 2006

Lisboa


La setmana passada em vaig prendre vacances (també ací en Pans de pessic) i vaig tornar a Lisboa com vaig tornar a Londres fa uns mesos: al cap de més de deu anys, amb una nova companyia i una nova perspectiva. M'he trobat la mateixa ciutat, és a dir, el mateix paisatge de carrers impossibles i panoràmiques constants, de tramvies sorollosos i elegants edificis en decadència. Però també he trobat la ciutat que mamprén ambiciosos projectes de restauració, que ha refet el sistema de transport urbà i que crea circuïts culturals nous i vitals. Una ciutat que voldria conéixer amb més profunditat, més de dins, per a fer-la més meua encara i per a veure-la més de prop, més críticament, sense la mirada encisada dels viatgers.

Però Lisboa, pel que siga, m'agrada i em vénen ganes de tornar-hi. M'agrada, per exemple, perquè al barri de Madragoa, prop del Museu Nacional de Arte Antiga, vam dinar a un bar minúscul i acollidor, on l'oferta es reduïa a un plat d'arròs amb molho i carn o peix i un acompanyament d'amanida. M'agrada perquè al lavabo d'aquell baret hi havia dibuixats, respectivament, un i una banyistes belle époque i perquè els amos del local, potser artífexs dels dibuixos, eren igual de simpàtics. Lisboa m'agrada perquè uns carrers avall (o amunt, segons es mire) hi havia un museu petit i deliciós, el Museu da Marioneta, on em vaig sentir profundament feliç: perquè, al capdavall, si vaig anar a Lisboa no va ser per la ciutat, sinó per notar novament unes mans -i notar-les, per exemple, davant d'una titella de principis de segle XX, en un museu inesperat, na Rua da Esperança.

Lisboa 085


Després, quan tornàrem a València, ens van perdre les maletes i encara seguim esperant-les, més de vint-i-quatre hores després. Una anècdota incòmoda que, si hui s'acaba sense més maldecaps, torna a posar de manifest que, a aquest món, hi ha gent i empreses amb molt mala fel i d'allò més incompetents.

Actualització del dia 15: finalment, en acabant de dinar, ens les han retornat.

dissabte, de juliol 29, 2006

Cine a la fresca


Tus ojos me recuerdan
las noches de verano...



Palau de la Musica

Aquests versets senzills i romàntics d'Antonio Machado m'evoquen, inevitablement, la Filmoteca d'Estiu que, entre juliol i setembre, té lloc a la meua ciutat. Una ciutat que, a pesar de moltes persones, es mou; un moviment que, com en aquesta iniciativa estiuenca, es promou, amb encert i èxit, des de les institucions. El cine a la fresca és un privilegi de països com el nostre, on l'estiu, relativament rigorós, es relaxa durant la nit i dóna pas a un aire agradable que ens recorda, entre altres coses, la ignorada proximitat de la mar -amb perdó dels amants de la vela i els aficionats a la platja. La Filmoteca es trasllada del Rialto als jardins del Palau de la Música i, contràriament a uns altres espais culturals, no se'n va de vacances. Sembla que no, però mantindre una vida cultural i lúdica a l'estiu és un instrument importantíssim per a atraure turistes a la ciutat durant aquests mesos. La Filmoteca, on totes les pel·lícules s'exhibeixen, per cert, en versió original amb subtítols (en castellà, òbviament), n'és una bona prova.

La programació, tots els anys, sol ser heterogènia i per això ben atractiva. Sol estar formada per tres cicles: un de cine actual i dos monogràfics. Enguany, un cicle està dedicat a Sam Peckinpah i l'altre a la construcció mítica que alguns cineastes han fet de determinades ciutats. Si, com jo, passeu una gran part de l'estiu a València, o vos hi podeu apropar, aprofiteu l'ocasió d'anar a alguna sessió de la filmoteca. No és gran cosa, hi pot anar qualsevol i agrada a quasi tot el món. Exactament el que necessita una ciutat per a viure i per a moure's.

diumenge, de juliol 23, 2006

Balcons II


Només fa dos setmanes que va vindre el Papa i qualsevol diria que fa una eterninat. Si no fóra perquè fa lleig parlar de sa Santedat en termes així, podríem dir que, en el fons, va passar sense pena ni glòria. Però bé, això també seria inexacte: la visita del Papa va generar moltíssimes expectatives i va ser amplament comentada per tota la ciutat. Però clar, com sol passar, aquestes expectatives no es van acomplir en cap dels casos. Contràriament a les previsions més optimistes, és improbable que s'arribara al milió de persones; al mateix temps, però, l'organització va funcionar com un rellotge de precisió i la indubtable multitud va sentir-se còmoda sense destorbar massa els veïns. Uns veïns que van decidir, d'altra banda, que o bé se n'anaven de casa o bé s'hi quedaven. Els beneficis comercials directes de la visita, en aquest sentit, han estat dubtosos: els valencians compraren poc i els pelegrins també. Qui esperava, per a bé o per a mal, que el Papa carregara contra certes polèmiques locals d'actualitat, es va enganyar. El Papa va actuar com el que, probablement, és: un vell savi intel·lectual, conservador i inflexible, però diplomàtic i elegant.

A poc a poc, la gent ha deixat de parlar del Papa, potser perquè les autoritats s'han mostrat sorprenentment poc triomfalistes. Les banderes vaticanes han abandonat els balcons (no totes, clar), i els jonotespere també han desaparegut progressivament (si bé alguns es resisteixen i hi ha veus que proposen reutilitzar-los). D'aquelles dos setmanes delirants i impagables de banderes impossibles només ens queda la memòria gràfica. Pense, per exemple, en aquests dos balcons veïns en què uns celebraven la visita i uns altres l'ascens, paraules amb connotacions místiques que, com es veu, tenen sentits ben diferents.

Llevant i Vaticà

Unes altres connotacions tenia la bandera que vam poder observar per mitjà d'Invasió Subtil. Menys apassionats, per igualment contraris deuen ser els punts de vista d'aquests veïns tan simpàtics:

Visita1

Podríem mostrar centenars d'imatges d'aquells dies tan fantàstics. A partir de la combinació guanyadora (bandera vaticana sobre fons espanyol), la inventiva es disparava, fins arribar a casos com aquest, el meu preferit, aquesta mena de màstil del vaixell pirata de Playmobil, la més extraordinària mascletà combinatòria que vaig veure: a la dreta, l'enorme vaticana; i a l'esquerra, de major a menor, la Senyera, l'espanyola i... la Union Jack!

Visita10

dissabte, de juliol 15, 2006

Contra l'aire condicionat


Avui és 15 de juliol, dia central de l’estiu, en tant que obri, ni que siga simbòlicament, el període que podem qualificar pròpiament d’estiu –i que s’allarga fins al 15 d’agost. L’èxode vacacional assoleix durant aquestes dos quinzenes el seu punt màxim i, quasi en conseqüència, el termòmetre també. Les nits seran llargues i insomnes i caldrà esperar a finals d’agost per a que retorne la placidesa clàssica d’allò que en diem les nits d’estiu. El migdia, clar, serà inclement i les ciutats, especialment a aquesta hora, esdevindran deserts ensopits i dominicals, fins i tot els dies de faena. No ens ha d’estranyar que durant aquestes setmanes el brogit de l’aire condicionat siga més intens que mai.

Així i tot, des de les darreries del mes de maig (amb l’excepció, com sempre, d’un parèntesi gelat i plujós que dura un parell de dies), l’aire condicionat és un tòpic, sobretot pel que fa als transports, els cinemes i els grans locals comercials. És un mes de desencontres: fas bé si el poses, es queixaran igualment si no ho fas. Quan arriba juny, però, la calor convida a la unanimitat i l’aire condicionat es dóna per descomptat. També a casa de cadascú: cada vegada són menys les persones que no en tenen i, en conseqüència, cada vegada en són més les que, quan visiten una vivenda que no en té, s’astoren o, directament s’indignen. Ja fa anys que he assumit, en aquest sentit, ser víctima de la sorpresa i la indignació: a ma casa no tenim, ni hem tingut mai, aire condicionat. Sempre ens hem apanyat, més o menys bé, amb un antic sistema gratuït i gens complex: de bon matí i a poqueta nit, ventilar la casa i, durant el migdia, protegir-la del sol i l’aire càlid. Aquest aire lliure i espontani, sense condicions, és una cosa sana i senzilla, que es pot complementar amb un o més ventiladors –formes refinades i alhora complementàries dels ventalls, també coneguts com a palmitos, una manera artística, manual i portàtil de refrescar-se en qualsevol hora i situació.

No penseu –perquè sé que algú ho pensarà– que açò és una proclama a favor dels ventalls o un atac contra l’aire condicionat. Ni de bon tros. Entenc que es tracta d’un recurs que, emprat amb moderació, ens ajuda a suportar les llargues jornades de calor (particularment en el cotxe, l’únic lloc, per cert, on tinc i empre l’aparell). Ara bé, d’ací a conventir l’aire condicionat en un instrument indispensable, n’hi ha un tros. I també hi ha una diferència considerable entre usar-lo amb trellat i posar-lo a una temperatura que exigeix anar abrigat. Que en ple mes de juliol algú vaja al treball amb calces i rebequeta és absurd. Que Lizipaina faça un anunci adreçat a les persones que s’han constipat per l’excés de l’aire demostra que la nostra societat no ens deixarà mai de sorprendre.

chiste Forges aire acondicionado

De més a més, cal no perdre de vista que l’aire condicionat és un sistema durament criticat pels ecologistes pels efectes nocius que causa en el medi ambient, com també per la despesa energètica que implica. Aquest segon argument explica que, lluny de tota sospita d’ecologisme, no siguen poques les veus que, per raons estrictament econòmiques, adverteixen dels problemes de l’invent. És més: podem constatar que fins i tot empreses que s’encarreguen de la venda d’aquests aparells, com ara Eroski, ens adverteixen dels excessos innecessaris que se’n deriven d’un ús desmesurat. D’altra banda, es veu que l’atmosfera humida que causa l’aire condicionat no és gens recomanable per a les persones amb al·lèrgies –una creixent majoria, tot siga dit. Introduir un poc de moderació en tot aquest desgavell no és gens difícil, atés que no són pocs els llocs (com ara ací, ací o ací) on trobem consells ben útils. A pesar d’això, la moderació sempre és difícil quan la calor, tan exasperant, està pel mig. En aquestes coses, les persones som particularment irreflexives. El senyor Carrier, inventor i negociant pioner, ho sabia: i va encentar-la de ple.

dilluns, de juliol 10, 2006

Delibes

Delibes


Fa poc he arribat a un llibre de Miguel Delibes a través d'un altre de Manuel Sanchis Guarner (a qui, per cert, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua dedicarà el pròxim curs). Es tracta de La ciutat de València, una síntesi admirable d'història i geografia al voltant de la ciutat que dóna nom al volum. Com que és una síntesi, no aprofundeix en cap tema, tot i que n'apunta molts i ben interessants. Un dels més curiosos -en tant que desconeguts- és l'esquifit nucli luterà que hi hagué a València a la meitat del segle XVI, en el qual destacà la figura de Gaspar de Centelles. Encuriosit per aquesta realitat històrica ignorada i relativament poc rellevant, em vaig animar a llegir El hereje, de Delibes.

Esperava trobar una reflexió erudita sobre la introducció i la repressió del luteranisme a Castella -el llibre transcorre a Valladolid-, però em vaig trobar una novel·la bellíssima i llegidora que, com totes les bones narracions, admet moltes lectures. És, en efecte, un retrat del nucli luterà de Valladolid, violentament escapçat. Però és, també, el retrat d'un personatge (Cipriano Salcedo, l'heretge en qüestió) i, sobretot, una reivindicació -elegant, gens subratllada- de la llibertat de consciència i el dret a la dissidència. No només ens sorprén que existira un corrent luterà en un país com aquest, sinó que ens fascina la recurrència amb què apareixen moviments alternatius, opositors, complementaris o reformadors. Una altra cosa és que, en general, acostumen a fracassar. Per desgràcia, aquesta part de la història és la que sabíem, i ja no ens sorprén.

dimarts, de juliol 04, 2006

L'endemà

Que portin els coloms llaçades de crespó
i els guàrdies de tràfic guants negres de cotó.

W. H. Auden (traducció de Narcís Comadira)



Avui és el dia que la ciutat i la societat en conjunt comença a adonar-se de la magnitud de l'accident d'ahir i de les profundes implicacions que té. Per damunt de tot, com tothom s'ha afanyat a subratllar, la quantitat de dolor que provoca a moltíssimes famílies. Ara s'imposa el respecte als morts, als ferits i a totes les persones que d'una manera o una altra s'han vist implicades directament en el drama. Més enllà d'això, cal demanar una investigació professional i rigorosa de les causes de l'accident, sense coaccions polítiques ni electorals. Cal neutralitat i objectivitat, perquè tan lamentable és l'actuació de Canal Nou, lacrimògena i partidista, com l'atac innecessari contra l'administració valenciana -dos exemples d'excessos totalment prescindibles en un dia tràgic com aquest. Una vegada superem el primer impacte, amb molta prudència i trellat, haurem d'encetar un debat públic que, paral·lelament a la investigació, pose damunt de la taula què li passa a aquesta ciutat i què cal fer per a evitar que puga repetir-se qualsevol accident d'aquesta mena. És un deute col·lectiu i indefugible que ahir vam contraure amb les 41 persones que van morir -i amb tots els que les estimaven.

Actualització del dia 15: per desgràcia, el nombre de víctimes mortals ha arribat, ja, a 43.

dilluns, de juliol 03, 2006

Quan l'humor s'acaba


Avui tenia previst publicar una entrada amb una sèrie de fotografies de les diferents banderes i pancartes que s'han penjat a València amb motiu de la visita del Papa. Era -volia ser- una nota d'humor, amb exemples que m'havien semblat divertits i cridaners. Però l'humor s'ha acabat violentament quan s'han començat a sentir les primeres sirenes i ha corregut el rumor: prop de l'estació de Jesús hi havia hagut un accident seriós de metro. Les sirenes, que ara s'han calmat, han continuat mentre la ràdio i la televisió començava a donar més detalls de la notícia. Les últimes dades oficioses parlaven, fa pocs minuts, de trenta-quatre morts. Trenta-quatre morts, 34, són moltes persones. A partir d'ací, una amarga multiplicació del dolor: ferits, famílies, amics... I un horitzó festiu, el d'aquest cap de setmana, que havia de ser festiu a pesar de tot, i que ho serà menys, que anirà inevitablement vestit de dol, d'un dol accidental i estúpid, que ha fet velles, des d'ara i per a sempre, les vides quotidianes de molts dels meus veïns.

dissabte, de juliol 01, 2006

Balcons I

Des de fa uns dies, les façanes de la ciutat de València mostren una tensió curiosa entre partidaris i detractors de la visita del Papa. Com sabeu, per raons que no cal tornar a explicar, jo em decante per la segona opció. Cal insistir, però, que estic en contra de la visita del Papa en els termes concrets en què es produeix. No estic en contra de qualsevol visita, no es tracta d’una oposició sistemàtica, sinó d’un posicionament particular davant dels fastos que s’han organitzat en la meua ciutat a principis d’aquest estiu. D’altra banda, estic en desacord amb el model de família –i, per extensió, de societat– que preconitza ara com ara la cara més visible de la jerarquia catòlica, el missatge de la qual es veurà notablement amplificat pels esdeveniments que comencen imminentment.

Per aquestes dos raons, la primera superficial i específica, la segona profunda i general, he participat de la campanya que qüestiona la visita del Papa. Una campanya que, si bé té alguns aspectes que no m’agraden, és d’allò més meritòria per tres motius principals: en primer lloc, tot i tindre ben pocs mitjans, ha aconseguit obtindre un ressò popular considerable; en segon lloc, ha creat una marca i, en conseqüència, ha estat capaç d’aglutinar la resposta contra la visita; en tercer lloc, si bé amb molts matisos, la marca s’ha identificat amb una oposició crítica però respectuosa, que no és poc. Si més no, és des d’aquesta voluntat que moltes persones ens hi hem adherit. Per això, trobe que que el lema de la campanya modificat -que vaig trobar a través del blog de Pere- resumeix el sentiment de molts valencians que, així, no esperem el Papa.


dissabte, de juny 24, 2006

Pòquer


Fa cosa d'una setmana, vam anar a una taula redona en què es debatia el model de ciutat que és València en relació al model de país del qual és capital. No cal dir que va ser d'allò més interessant, perquè es posaren damunt de la taula qüestions importantíssimes per al nostre futur i els ponents eren persones preparades, amb coneixement i experiència -i, sobretot en un cas, amb responsabilitats polítiques directes en la matèria. Amb aquests ingredients, la conversa va ser intensa, com ho fou també l'intercanvi d'opinions amb un públic que, en gran part, estava sorprenentment al corrent de l'actualitat política i econòmica del país. Encara que hi havia una divergència notable d'opinions i de diagnòstics, els participants es mostraren d'acord en alguns temes bàsics i, sobretot, es mostraren oberts a un diàleg absolutament indispensable: si bé no ho van dir explícitament, tots compartien la idea que, a hores d'ara, el País Valencià es troba en una cruïlla difícil, que afecta d'una manera especial la ciutat de València. Es va parlar d'economia, de cultura, de gastronomia, de turisme i moltes altres coses, però sobretot es va parlar d'urbanisme i de les maneres diferents d'entendre'n el desenvolupament.

grua

Mentre sopàvem, després, a l'agradable café Sant Miquel, a la vora de la plaça del Tossal, conversàrem, des de la nostra modesta posició de públic, al voltant del que havíem escoltat. Sorpresos i cohibits per la quantitat de dades -d'implicacions- que ignorem inevitablement, recordàrem les paraules d'un dels ponents: València ho té tot per a ser una ciutat extraordinàriament habitable, però no ho és. Té el clima, la vitalitat, la festa, la nit, la cultura, les comunicacions, la història, les places, però no ho és. S'imposa un projecte, un projecte de ciutat fet entre tots els que l'habiten, amb iniciativa cívica i política, amb coneixement i consciència. Al capdavall, com va dir un altre dels participants, per què conformar-nos amb una escala de color, si tenim les cartes per a fer pòquer?

diumenge, de juny 18, 2006

Ni


Em pregunte què deuen pensar senyores com la del bastó davant del referèndum d'avui. Dones d'ací i dones de Catalunya i dones d'arreu que van votar per primera vegada amb l'arribada de la democràcia. Aquella generació, particularment les dones -les meues besàvies només votaren durant un parèntesi curtíssim, ja sabeu-, no pot sentir el fet de votar de la mateixa manera que el sent la meua generació. Votar per primera vegada em va fer molta il·lusió, una il·lusió normal, pròpia d'una societat en què votar és un fet més o menys natural que marca, com tantes altres coses, el pas simbòlic a la vida adulta. En canvi, què devia pensar el meu avi quan va votar per primera vegada, ell que va formar part del cos de sanitaris de l'exèrcit republicà i passà més d'un any a un camp de concentració en acabar la guerra, la qual l'havia sorprés quan tenia els nostres democràtics 18 anys?

Ara que es parla tant de memòria històrica, crec que no és una mala idea recordar el sentiment confús d'alegria i perplexitat d'una gent vençuda que només va poder votar quan encetava el camí de la vellesa. Probablement siga més important encara recordar que moltes d'aquelles persones, com el meu avi, van apostar per una societat en què votar fóra una cosa normal, però no rutinària, sinó significativa i reflexionada. El meu avi, per exemple, va llegir el projecte de constitució espanyola i hi va votar, conscientment, en contra. El seu no, matisat i qualitatiu, va servir de ben poc. Un referèndum és una cosa trista i grisa, sense notes a peu de pàgina, sense esmenes, sense fisures. El meu no a la constitució europea, al cap de més de dos dècades, també va ser inútil davant d'una aclapadora victòria d'un anodí, que només va quedar en entredit després de les negatives d'uns altres països europeus, per bé que aquells no triomfants ben poc tenien a veure amb el meu.

Curiosament -o no tant- vaig votar amb poc convenciment, inquiet per uns dubtes que, en cas d'haver estat català, també m'haurien voltat pel cap a l'hora de votar avui el nou estatut. El que sé és que tant aleshores com ara, es simplifiquen les posicions i les paperetes, en tant que resposta elemental, es converteixen en opcions absolutes al servei de l'èxit o el fracàs d'uns o uns altres partits. Per això, i en homenatge al meu avi i totes aquelles persones que es lligen el que voten i voten en conseqüència, des dels matisos i la reflexió, copie ací -poc originalment- unes línies de Pere Quart, mentre me'n vaig a Vilaweb, a veure si o no, o què.

SÍNTESI

La Constitució
no em fa fred ni calor.
L'ha feta sense mi
un ardat grimpador
cobejós i mesquí
d'experts sense parió
en l'art de consentir.

Ben pocs votaran NO
i molts votaran SÍ.
¿I per quina rao
la cosa anirà així?
Els mòbils són la por
d'una subversió,
la manca de juí,
el no saber qui es qui,
l'influx de tal senyor,
l'espera d'un guardó
o l'ordre d'obeir...

Què haig de fer? Què puc dir?
Com que l'abstenció
és una evasió
de bàmbol o coquí
jo, lliure i complidor,
haure de votar NI.
 
 

dissabte, de juny 10, 2006

Això sí que no

Ahir vaig anar a una boda i vaig ser l'únic home que no portava corbata. Algú podria pensar que es tracta d'un gest d'oposició a una certa manera de vestir i a una certa manera de concebre els esdeveniments socials. En absolut: senzillament, la corbata m'incomoda, com m'incomoda en general qualsevol peça de roba que m'oprimisca el coll. D'altra banda, la corbata, des d'un punt de vista estètic, no m'agrada especialment. En conseqüència, com que ningú m'obligava a dur corbata, no me'n vaig posar, encara que estic convençut que algunes persones, tot i que tingueren el bon gust de no fer-ho notar, van censurar la meua decisió.

Em podríeu preguntar, malicciosament, que hauria fet si, contràriament, m'hagueren obligat a dur corbata. No ho sé. Supose que, al final, me n'haguera posat. Ben mirat, dur o no dur corbata no és, per a mi, una posició irrenunciable. Dur-ne o no dur-ne és, al capdavall, una cosa ridícula i sense cap mena d'importància. El problema ve quan no és una corbata el que produeix el dubte i tempta el desacord, sinó una qüestió més transcendent i compromesa. Aleshores cal posicionar-se i establir uns límits a partir dels quals la negociació és impossible: a partir dels quals les posicions són, en efecte, irrenunciables.

No seré jo qui pose en dubte que en determinats moments cal tancar-se en banda. Però no puc deixar de pensar que a tots els nivells, sobretot pel que fa a les grans ocasions, aquests moments són escassos. Coses irrenunciables, realment irrenunciables, n'hi ha ben poques. Si les mires amb perspectiva, alliberat del llast del moment i el lloc, és a dir, de la cultura immediata, n'hi ha poquíssimes.

Intuïsc que moltes persones estaran en desacord amb mi i tindran la curiositat de demanar-me què considere, per tant, irrenunciable. Vos en posaré un exemple. Des de la primera emissió, el Gran Wyoming va demanar un ballet per a El intermedio. Segons deia, un programa seriós i rigorós com el seu necessitava, per damunt de tot, un ballet. Durant diversos programes va reivindicar-lo amb insistència, però el ballet no arribava. Finalment -i potser com a conseqüència d'una tràgica vaga de fam del becari del programa-, els directius del canal accediren: amb immensa satisfacció, el Gran Wyoming anuncià, al principi del darrer programa, que per fi tenien un ballet. Llàstima que encara no n'hagen penjat el vídeo a YouTube: el ballet, això sí que és irrenunciable.

dilluns, de juny 05, 2006

Gent de casa








No recorde quan vaig veure per primera vegada Con faldas y a lo loco. Intuïsc, vagament, que la vam comprar a la vella secció de pel·lícules de El Corte Inglés de Nuevo Centro, quan encara es trobava a un soterrani i encara tenia videoclub, amb una secció impossible consagrada al Beta. No sé quan la vaig veure, però no devia tindre més de sis anys. Sé que em va agradar, perquè la vaig tornar a veure moltes vegades, amb una insòlita fascinació de xiquet -sabeu, la fascinació del xiquet que bada davant del televisor i riu sense massa trellat.

Al cap dels anys, supose, la vaig veure amb uns altres ulls i vaig saber que darrere de la pel·lícula hi havia un senyor que es deia Billy Wilder, que havia fet moltes altres pel·lícules, que vaig buscar i veure amb un afany adolescent d'exahustivitat. Amb tot, encara no he les he vistes totes. Me'n faltes dos o tres, i no de les més famoses. Em satisfà pensar que encara tinc un cert marge de sorpresa, que tinc com a mínim dos o tres ocasions de tornar a veure una pel·li de Billy Wilder per primera vegada.

De fet, fins ahir, me'n faltava una més, El mayor y la menor, la primera producció "americana" que va realitzar. Encara que té un punt pervers -actualitzat per la controvertida proposta de crear una partit de pederastes a Holanda...-, es tracta d'una pel·lícula extraordinàriament amable i divertida, amb un punt de coentor, del qual, afortunadament, el director es va alliberar ben prompte. Al remat, a aquesta comèdia hi ha molts dels ingredients que, al cap dels anys, caracteritzarien les seues millors pel·lícules: sobretot -i a títol totalment personal- aquell aire de familiaritat, el sentiment de retrobament i d'acollida que ens transmeten les seues pel·lícules, la impressió que, d'alguna manera, ens han acompanyat des de menuts, com la gent de casa.

dissabte, de maig 27, 2006

La senyora del bastó


En la primera fotografia, la senyora del bastó es prepara per a creuar el semàfor. O no: si vos fixeu bé, no mira a la dreta, sinó cap avant i el moviment de la cama esquerra ens adverteix que ha iniciat el pas. És una dona simpàtica, ara que augmente la imatge de la fotografia ho entenc i compartisc amb ell el lleu somriure a mitges, íntim i inexplicable.

Con el Papa

En la segona fotografia, la senyora del bastó ha creuat i, amb ritme decidit, es dirigeix cap al carrer Cadis. Ara veiem, amb claredat, la bossa oscil·lant del pa, una d’aquelles horribles bosses allargades de plàstic blanc que han substituït els vells equivalents de tela. No la culparem, però. Ni tan sols aquesta amable iaia de Russafa és capaç de resistir les inèrcies que, lentament, ens canvien els hàbits i els costums. Em pregunte, entre la nostàlgia i la militància, si deu haver emprat el seu indubtable valencià matern quan demanava el pa al forn. Intuïsc que sí, perquè per alguna estranya raó, els forns són una de les principals reserves lingüístiques –i gastronòmiques, tot siga dit– d’aquesta ciutat.

Sin el Papa

La senyora del bastó ja ens dóna l’esquena i el seu somriure es perd la fotografia, patrimoni de l’instant que només l’home del bigot va poder copsar. L’home del bigot, per cert, porta ulleres de sol, com la nostra iaia del bastó: és un dia feliç, il·luminat i radiant, amb un sol extraordinari, mediterrani i mil·lenari, el mateix paisatge que cantaren Al-Russafí i Ibn al Abbar abans de la conquesta cristiana.

Potser per això somriu, perquè és primavera i fa bon dia. O no: potser somriu perquè sap que ha aparegut d’estranquis a la meua fotografia, sense que jo l’esperara, conscient que la meua foto buscava una altra cosa: el cartell de publicitat, que ella també mira i potser també amb divertiment. Sí, vull pensar que és així, que la senyora del bastó és una vella descreguda que sap que, mentres a una de les cares de la tanca publicitària una bella jove pren el sol en actitud indecorosa, a l’altra banda el Papa alça la mà per saludar la València que l’espera. La senyora del bastó, inconfessablement, es pregunta què pensaria el Papa de la seua companya de cartell –i somriu, somriu intensament, perquè en arribar a casa posarà la cassola al foc i alhora que estén la roba, penjarà un cartell ben gran en què ens diga que ella, tot i la seua edat i condició, tampoc l’espera.

dimecres, de maig 24, 2006

Des d'una altra perspectiva


Veig, pel carrer, un xic jove en cadira de rodes. Uns braços immensos espenten amb força el vehicle, que es mou amb una desimboltura sorprenent per les voreres. Passa de llarg -i l'oblide. Al cap d'una mitja hora, intente creuar un altre carrer i em trobe que, a banda i banda del pas de peatons, han aparcat dos cotxes. Pense, novament, en el xic de la cadira de rodes, i l'imagine mirant el cotxe ran de nas, preguntant-se quina mena de persona condueix eixe cotxe, quina desídia cívica l'impulsa -o pitjor: quina mediocritat moral l'anestesia.

dilluns, de maig 15, 2006

Londres

"...no recordo per quina raó, sense bar restaurant pel mig, fa gairebé quaranta anys vaig decidir que Londres seria la meva ciutat. Una decisió que ha estat, ara per ara, la millor de la meva vida, si elimino figures en el paisatge. Si hi poso figures, no cal que em mogui del Vallès."

Vaig trobar aquesta afirmació -una miqueta exagerada, com ho són al capdavall totes les coses belles- a les pàgines del diari 'Avui', en l'edició de dimecres passat. La vaig trobar a un article de Marta Pessarrodona, vuit dies abans d'anar-me'n jo a Londres, per segona vegada.

La primera vegada que vaig estar a Londres, fa gairebé onze anys, vaig saber -més que no decidir- que Londres seria una de les meues ciutats. Des d'aleshores, he recordat Londres amb ulls astorats d'infant i potser per això em pregunte com la veuré amb aquests ulls d'ara, que han vist més coses i han perdut en part l'alé de la sorpresa. La veuré, també, amb una altra companyia: no hi vaig, exactament, per fer turisme: uns amics i jo, bons amics, com els d'abans, anem a veure una altra amiga, que viu temporalment a la ciutat. Farem turisme, però al mateix temps, gaudirem d'eixa estranya sensació d'interinitat que té viure, ni que siga durant uns dies, una ciutat des de dins.

Londres, aquest nou Londres imminent, serà una ciutat meua per paisatge, però sobretot per figures. Amb tot, la meua ciutat és València. Per paisatge, crec que n'hi ha prou per convéncer-vos si la passegeu "a poqueta nit (...) en eixa hora que el fotògraf Luis Cuadrado anomenava l'hora bruixa". La frase, clar, no és meua. La copie de Mentre parlem, d'Enric Sòria. Llegir-lo també és un bon argument per estimar València.

Hora bruixa miquelet

Per figures, València és el lloc on he trobat la gent que estime, encara que provinga o visca en uns altres llocs. Agraïsc la sort d'haver-les pogut triat, com he triat aquesta ciutat, i haver passejat amb elles durant l'hora bruixa.

Si algun dia em regalen un viatge, i voleu trobar-me, busqueu-me a Londres, perquè tindreu probabilitats de reeixir; si em perd, en canvi, no aneu tan lluny: no cal que vos mogueu de l'Horta.

diumenge, de maig 07, 2006

Perdoneu la insistència

embús

No volia fer-ho. M'havia jurat i promés que no tornaria a fer-ho, però no ho he pogut evitar. Ahir, primer divendres de maig, primer divendres amb les obres de la construcció del beneït altar, primer divendres que el pont de Montolivet estava tancat en sentit d'entrada a València, va tindre lloc un embús immens a la pista de Silla, la principal via d'accés a la ciutat pel sud. La DGT, una institució famosa pels anuncis de televisió i els panells informatius, va atribuir els problemes a les obres esmentades. En canvi, segons l'Ajuntament l'inici de les obres del sant cadafal no té "nada que ver" amb els "posibles atascos", que cal atribuir més prompte a l'afluència de vehicles pròpia del cap de setmana. No sé si el responsable municipal ha pensat que tots els caps de setmana s'intensifica el trànsit i no es produeixen retencions tan impressionants com la d'ahir; o, per exemple, que l'embús es concentrà, sospitosament, en la pista de Silla i en les vies pròximes al pont de Montolivet. No massa lluny del pont en qüestió hi ha l'avinguda del Port, on porten uns quants mesos suportant embussos considerables per unes altres obres il·luminades, les de la reforma per a la Copa de l'Amèrica. No vull pensar què passarà quan tallen definitivament el pont i la ciutat es convertisca en un bella bastida on la circulació resulte una aventura apassionant. La setmana papal serà una mascletà de l'excés que, sense cap mena de dubte, alterarà i incomodarà els veïns de les zones properes a l'esdeveniment, entre altres el barri que dóna nom al pont sacre.

No volia, no volia parlar del mateix que vaig parlar la setmana passada. Però comprendreu que necessite desfogar-me una miqueta. No em feu molt de cas. Millor escoltar unes altres veus que, amb més autoritat i elegància, han criticat el festival que s'està organitzant. Per l'amor de Déu -mai millor dit-, que la seua no siga una predicació en el desert.

A tot això, si navegueu per la web del diari Las Provincias trobareu un croquis interactiu d'allò més clar en què es veu perfectament la distribució dels espais (altar al pont de Montolivet i zones pròximes) que s'habilitaran per a la Trobada de les famílies. Realment és molt il·lustratiu.

dilluns, de maig 01, 2006

Les coses del respecte


Javier Marías, que fa una setmana publicava una reflexió ben lúcida al voltant de la promoció de la lectura, atacava ahir des de la seua columna d'El País Semanal l'ús i abús que es fa dels carrers durant la Setmana Santa. En efecte, encara que entre nosaltres aquestes dates de passió no tenen la mateixa presència pública que a Castella, tenim exemples a bastament de processons i esdeveniments diversos que, com lamenta l'escriptor, paralitzen la vida d'una part de la ciutat -o de la ciutat sencera- sense tindre en compte que no tots participen d'un esdeveniment tal. L'exemple més paradigmàtic, a aquesta ciutat, són les Falles, una festa que, entre altres coses i gràcies a la transformació franquista, inclou una mena d'ofrena pseudoreligiosa entre els actes centrals i més paralitzants.

Que la gent s'ho passe bé és fantàstic, i la idea, per exemple, de tallar el trànsit d'alguns carrers durant uns pocs dies a l'any no només és agradable, sinó aconsellable. Però una altra cosa ben diferent és posar la ciutat al servei de la festa i, en conseqüència, sotmetre els ciutadans no festius a les necessitats dels ciutadans festius. En aquest sentit, tot apunta al fet que les Falles seran cosa de xiquets si les comparem al que se'ns ve damunt amb la visita del Papa i la Copa de l'Amèrica. El senyor Ratzinger ve a València amb motiu de la cinquena trobada internacional de la família. Fins ací, tot ideal. No cometré l'hipocresia d'oposar-me a la celebració d'un esdeveniment d'aquesta mena simplement perquè no en compartisc la ideologia. És més: trobe que cal ser honest i acceptar que de tant en tant hi ha grans actes per als quals es reuneix molta gent, cosa inevitablement incòmoda que, respectuosament, cal comprendre i tolerar, si més no perquè un dia tu pots participar d'un acte així.

Ara bé, el problema és el mateix que amb les Falles: el que no es pot permetre és que els ciutadans no familiars es posen al servici dels ciutadans familiars; més encara: si les mesures de seguretat que els rumors preveuen es porten a la pràctica, els ciutadans no familiars ens sentirem com a perillosos estrangers marcats amb l'estigma de la sospita per part d'unes autoritats policials que tindran ordres estrictes per garantir que todo transcurra con normalidad. Normalitat, com també ciutadania, és una paraula ingènua i fins i tot irònica en aquest horitzó grandiloqüent de grans celebracions. Un horitzó ple de simpàtics vaixells de vela que, segons ens han promés, canviarà el rostre de València. Però el formigó no és un bon maquillatge -com saben altres ciutats víctimes de fòrums, exposicions universals i més meravelles- sinó una carassa pesada que ens fa caure la cara de vergonya, mentre les autoritats fan mutis pel fòrum, somrients i enriquides, amb l'aplaudiment ensopit de l'avorrida però incondicional audiència de sempre.

dissabte, d’abril 22, 2006

V (segona part)



Començaré la casa per la teulada: encara que la setmana passada vaig dir que V de Vendetta “és un dels àlbums més impressionants que m’ha arribat mai a les mans”, he d’admetre que hi ha un altre còmic escrit per per Alan Moore que és igualment impressionant però que m’agrada encara més: Watchmen. Segons he llegit darrerament a la revista Benzina, es preparen definitivament per a dur també aquesta història al cine, cosa que podem confirmar a IMDB, des d’on podem seguir la convulsa història d’aquest projecte. Si finalment la fan i l’estrenen, aniré a veure-la amb la mateixa curiositat, devoció i desconfiança amb què vaig anar a veure V de Vendetta: perquè sé que el cine i el còmic són llenguatges diferents i sé que els germans Wachowski no són Alan Moore i sé que dos hores no són dos-centes pàgines, però encara així confie en la sopresa i tracte d’allunyar el fantasma de la decepció. V de Vendetta, la pel·lícula, és una síntesi correctament il·lustrada del còmic en què es basa, ben interpretada (Stephen Fry fent d'ell mateix és tota una troballa), entretinguda i ben feta, que manté l’atenció i l’interés i, fins i tot, aconsegueix fer reflexionar sobre la terrible història que planteja, encara que no tinga la profunditat filosòfica ni moral del còmic. No hi ha dubte que el material previ donava per a molt més, però no podem oblidar qui està darrere d’aquesta pel·lícula i a qui s’adreça. Si pensem això, si pensem que és el primer projecte dels seus autors després de Matrix, trobe que la pel·lícula resulta ser una proposta valenta i agosarada: no debades, se’n va retardar l’estrena de novembre de l’any passat a març d’enguany i no són poques les veus que ho atribueixen a la lamentable coincidència amb els atemptats de Londres, massa semblants a l’atac final que perpreta el protagonista contra el parlament britànic.


Només per aquesta escena, la pel·lícula em sembla durament provocativa; en canvi, no ha alçat, ni de bon tros, la polseguera que, al meu entendre, devia haver provocat. No sé si és perquè la pel·lícula, encara que permeta una lectura en clau política i filosòfica, la deixa de banda o potser és que jo hi vaig voler trobar el mateix que havia trobat al còmic, donant per fetes coses que a un altre espectador no li resultarien tan evidents. En qualsevol cas, V de Vendetta, sobretot el còmic, però també la pel·lícula, ens plantegen una qüestió pertorbadora: en una situació extrema, com ara un estat totalitari, quina és la resposta necessària? És més: quina era la resposta necessària per tal de no haver arribat mai a un estat totalitari? V, el nostre heroi, és un terrorista; fa vint-i-cinc anys, quan es publicà el còmic per primera vegada, ja resultava prou inquietant: ara, damunt, està d’actualitat.

PD: La Cárcel de Papel ens proposa regalar còmics aquest Sant Jordi, cosa que no és una mala idea. Per descomptat, V és una opció excel·lent i ells mateixos la inclouen entre les seues propostes.

Actualització del dia 28 d'abril: trobe, via Escolar, una crítica de la pel·lícula publicada en Libertad Digital. També hi ha una altra perla dedicada al còmic...


diumenge, d’abril 16, 2006

V (primera part)


xica com de manga...

Aquestes vesprades llargues de primavera, acompanyades del crit insistent de les oronetes a poqueta nit, em porten a la memòria el record de les vesprades que, quan era menut, dedicava a dibuixar compulsivament. A casa dels meus avis hi ha encara unes petites taules que ho testimonien: hi queda l'empremta dels traços que hi vaig fer amb vehemència infantil. D'aquell temps conserve uns petits grapats de fulls que el meu avi relligà amb un cordillet per a donar-los aparença de llibre. Conserve, també, les revistes que, un poc més crescudets, uns amics i jo féiem aparéixer periòdicament, com si fórem una editorial de veres, tot i que sense públic. Les taules de l'institut, si els professors no me les hagueren fet netejar, donarien fe de la meua tendència incontrolada a omplir de dibuixos qualsevol superfície lliure pròxima al meu abast. De fet, no fa ni quatre dies que els meus companys de facultat em renegaven per no controlar aquests impulsos...

Paral·lelament, vaig llegir molts còmics quan era menut. En primer lloc, tot allò que hi havia per casa: els Mortadelos i els Astèrix de mon pare, com també Mafalda, per molt que no entenguera de la missa la meitat. Comprava, totes les setmanes, aquelles revistes miscel·lànies que, amb el nom de 'Mortadelo' entre altres, arribaven als quioscos en un gest impossible de continuitat: el còmic periòdic per a xiquets és una empresa difícil i són molts els projectes que es van quedar pel camí. Curiosament, un dels més arriscats, com ara 'Camacuc', una revista de còmic per a xiquets i en valencià, encara perviu, si bé només es distribueix als subscriptors.

Ja més fadrí, vaig començar a comprar 'El Jueves', l'única revista que encara compre sovint i vaig interessar-me per unes altres maneres de fer còmic, des d'Hugo Pratt fins a Pere Joan. Era un món que m'apassionava, que m'absorbia, però les circumstàncies han fet que, progressivament, el deixara de banda: unes altres lectures, unes altres obligacions, han arraconat aquell divertiment que podria haver esdevingut una dedicació.

Paral·lelament, he deixat de dibuixar. Vull dir que he deixat de dibuixar amb freqüència, a dibuixar perquè sí, a dedicar hores d'oci a agafar el llapis i imaginar un còmic o un retrat. Encara així, algunes vegades vaig a casa dels avis i, a la mateixa habitació on l'avi m'enquadernà aquells llibrets, em pose a fer línies sense trellat, sense cap destí ni propòsit. O bé, unes altres vegades, faig un dibuix perquè l'ocasió s'ho mereix, perquè vull que acompanye un treball o un regal, per exemple o, senzillament, perquè me l'han encarregat. No dibuixe tant com voldria. No llig tants còmics com voldria. Però de tant en tant faig coses com aquesta xica que vaig dibuixar fa uns anys i llig coses com V de Vendetta, un dels àlbums més impressionants que m'ha arribat mai a les mans, que ara està de moda i del qual parlaré la setmana que ve.

dilluns, d’abril 10, 2006

Aules

Quan estava decidit a parlar d'un tema que no conec gens, però que m'intriga i m'indigna alhora (les eleccions italianes), em trobe que l'amic Pere, al seu blog Veges tu, comenta una visita recent al nostre institut, cosa que li serveix com a pretext per a recordar anècdotes diverses d'aquells anys en què passàrem de ser xiquets "a ser menys xiquets", com diu ell en una expressió que és, a més de bonica, prou exacta; ben mirat, ara des d'una relativa i encara curta distància, m'adone que no fa ni dos anys que vaig començar a entrar, amb peu ferm i consciència clara, en el món dels adults. Calcule que només et fas major quan assumeixes certes privacions; i jo a l'institut no em privava, per exemple, de creure que podia canviar el món...

Per raons que no vénen al cas, he mantingut el contacte amb el meu institut molt més que la resta dels meus companys, entre els quals hi ha Pere. Potser per això no he tingut la distància necessària per a valorar, com ell, aquells anys, per a madurar-los en la memòria i en l'espai i així situar-los en el lloc que els pertoca. Amb tot, ara que escric aquestes línies, confesse també el meu enyor, mentre em vénen al cap centenars d'imatges que, en un altre lloc i en un altre moment, seria amable recordar. I m'adone, també, del deute immens que tinc amb tots aquells professors que esmenta Pere, especialment amb Miracle, perquè van ser capaços d'assistir-nos en aquell pas des de la infantesa i d'influir positivament en els nostres futurs respectius, si més no en el meu -i estic convençut que també en el de Pere.

És estranya la vida: volia parlar d'Itàlia, un país que no he visitat mai, i he acabat parlant del meu institut, un dels racons que millor conec en aquest món. I com que, per raons diverses, encara hi vaig sovint, puc constatar de primera mà que, fent veritat el tòpic, els nostres temps passats foren millors. Què ha canviat i per què ha canviat són qüestions que podríem tractar en una altra ocasió. Pregutarem, com diu Pere, a consergeria. Però serà la primera pregunta d'una llarga sèrie, si és que en volem traure algun trellat.

diumenge, d’abril 02, 2006

Primavera d'estiu

Diuen que els nostres besavis encara es referien a la primavera com a primavera d'estiu i a la tardor com a primavera d'hivern. Un bell poema de Joan Salvat-Papasseit (que podria ser un dels nostres rebesavis) ens recorda que també era una de les maneres de la poesia per a referir-se a aquestes èpoques de l'any.

Comença ara la primavera que apunta cap a l'estiu i ja fa més d'una setmana que les oronetes ocupen el tros de cel que va de la cotorra del mercat fins al pardalot de Sant Joan. Els nostres rebesavis, però, sabien també que una oroneta no fa estiu i que cal no confiar-se: que tornarà el fred i el vent i la pluja i fins i tot la neu, que el curs no s'ha acabat, que l'aigua de la mar encara està freda i que les gelateries tardaran unes setmanes a oferir la seua carta completa.

Amb tot, agraïsc aquesta primera temptativa de primavera, entre altres coses perquè ens ha regalat la primera imatge del meu país com voldria recordar-lo si algun dia me n'he d'anar: el cel blau immens damunt d'un tapís verd, ordenat i inacabable. S'assaja la primavera: tornen la llum i les oronetes i, pels carrers de València, els dies festius, comencen a veure's els carrets de l'orxata.


diumenge, de març 26, 2006

Tindre dret


No sé on, Joan Fuster va escriure, si fa no fa, qua algú diu 'tinc dret', comencen els problemes. En aquesta societat nostra, fonamentada en el dret des de fa tant de temps, el dret de propietat és una qüestió central. D'un temps ençà, s'entén que la propietat també pot ser intel·lectual i d'ací molts problemes als quals les noves tecnologies no fan més que donar ales. Problemes, clar, segons el punt de vista. Per a contrastar punts de vista -i perquè està clar que la idea dels drets d'autor ha de canviar forçosament- han organitzat a València un curs sobre 'Autoria i continguts a la xarxa', al qual han convidat entre altres l'Ignacio Escolar.

img_valencia_01

No sé a quines conclusions arribaran, però com que les jornades es celebren al Palau Pineda, seu valenciana de la UIMP, estic segur que tots conclouran que el Pati Pineda és un dels millors restaurants universitaris que hi ha per aquestes contrades. Mmm, la blogosfera gastronòmica, quin descobriment! Me'n vaig a veure què ens proposen uns i altres i deixe l'autoritat per a una altra setmana. I la identitat, que és el problema de fons, per a un altre mes.

diumenge, de març 19, 2006

Un poc abans de la cremà


Ja sé que hi ha qui adverteix que la paraula correcta és crema, plana, com no s'ha de dir cridà sinó crida, i unes altres coses per l'estil. Però hi ha una distància enorme entre el 'cal' o el 'convé' i la realitat de les falles. Tant de bo l'únic problema fora la forma d'algunes paraules. Però el problema més gran és que les falles són, cada any més, una festa desmesurada i sense rumb. Fa moltes dècades que deixaren de ser una festa del poble i passaren a ser una festa per al poble, que són coses molt diferents. El tractament protocolari de la fallera major, que recorre la ciutat en un cotxe luxós escoltat per la policia, és un exemple paradigmàtic d'aquesta exageració. Diuen que és la reina -i la tracten com a tal. Mentrestant, els ciutadans que no sónfallers tenen problemes per a arribar a les seues cases, per a aparcar el cotxe, per a arribar al portal. Els que tenen por dels coets -o, senzillament, els que no els agraden- han d'anar amb quatre ulls pel carrer si volen evitar que un masclet els pegue un esclafit al costat.

El problema de les falles és que, com més va més, fan més ampla la distància entre els fallers i els no fallers, entre els turistes i els nadius, entre les falles riques i les pobres, etc. Veure, pel carrer Moratín, a les cinc de la matinada, la trista imatge de dos parelles madures de turistes llançant coets a les paperes és, senzillament, constatar que hi ha alguna cosa que no funciona i que no tardarà molt a petar.

I, a pesar de tot, la gent fa una ocupació festiva dels carrers, la ciutat recupera uns altres ritmes, descobreix racons passejables, hi ha fallers que fan festa per a tots i sense molestar ningú, es planten monuments admirables, es fan traques que t'aborronen. A pesar de tot.



dilluns, de març 13, 2006

El mestratge del foc


Diuen que es crema la Safor, que ja porten més de 2000 hectàrees i que la cosa encara no està controlada. Diuen, també, que el foc ha estat totalment accidental i que, en principi, no sembla haver-hi l'ombra allargada de l'especulació. M'ho crec, perquè els accidents també existeixen i perquè no cal premeditació per a fer malbé un territori massa feble, massa vulnerable, tan al límit que es trenca només de mirar-lo.

Foc a La Safor (març 2006)

Quan recorreguérem la Safor, la Valldigna, fa unes setmanes, vam sentir alegria per descobrir aquell paisatge, aquelles valls, no només per la bellesa, sinó pel fet mateix que existiren encara, plenes de vegetació, recollides i en calma. Aquella alegria amagava la trista consciència de saber que casos com el de la Valldigna, cada dia més, són una excepció -una pròrroga.

Avui, que hi ha 2000 hectàrees menys de treva, em ve a la memòria la concentració pel territori que va tindre lloc a València fa, també, unes setmanes. No sé si va ser un èxit o no, però hi vaig estar i hi vaig veure molta gent, molt diversa, que sabia què es feia i què reclamava. Curiosament, els telediaris de Canal 9 van passar de puntetes per aquesta manifestació. Importa molt més, per exemple, que uns desaprensius encenguen la falla de l'Ajuntament abans de la plantà, una notícia que han cobert com si es tractara d'una tragèdia nacional.

Fa temps que el foc de les Falles -aquest foc vandàlic i injustificat, però també el foc oficial i desmesurat- va deixar de ser un acte de purificació. Hi ha dies que pense que seria millor agafar la humanitat sencera, fer-ne una falla immensa, pegar-li foc i començar de nou. Però seria inútil: quan arribarien les noves falles, no voldrien fer monuments millors, sinó més grans i més cars. Com sempre.

diumenge, de març 05, 2006

Quoditianament

A Eloi,
perquè li ho vaig dir

Podria haver parlat de l'atenció que ha dedicat el Partit Popular als blogs en una de les taules redones de la convenció d'aquest cap de setmana. Tot un símptoma, encara que no deixe de formar part de la rutina nostra de cada dia. Podria haver parlat d'això, però m'estimava més parlar, precisament, de la rutina. La rutina: la tediosa repetició diària de les mateixes activitats, les mateixes proclames, els mateixos treballs, la mateixa repetitiva inevitable història. I al mateix temps, la quotidianitat: la necessitat d'un marc i uns referents, uns llocs en què recolzar-se, les seguretats mínimes que ens permeten anar fent, un dia rere l'altre. Fer que el nostre dia a dia -i el dels altres- siga quotidianament feliç i no rutinari. Una vella i romàntica aspiració.

diumenge, de febrer 26, 2006

Santanjordi

ametler

Fa uns dies anàrem, per a veure els arbres en flor, els ametlers sobretot, aquell paisatge sobtat de branques roses i blanques. El cel de febrer té el blau rigorós de l'hivern, però assaja la primavera; els fruiters es vesteixen de colors i ens fan companyia per a Carnestoltes. Els camps florits de febrer són una de les festes més belles de la natura. Nosaltres vam participar-hi en el paisatge blanc i seré de la Vall d'Albaida. Després anàrem a Gandia i dinàrem al Santanjordi, un d'aquells restaurants que fan de les ciutats un lloc més habitable. Tornàrem cap a València per la Valldigna i vam comprovar que els clergues no triaven mai per casualitat l'ubicació dels seus monestirs.

A cada taula del Santanjordi, per cert, hi havia un gerro menut amb una branca d'ametler.

dilluns, de febrer 20, 2006

Reformes


Fa uns mesos, vaig publicar un post en què anunciava que tancaria el blog per a dur a terme unes reformes que, finalment, no vaig realitzar. El fenomen dels blogs, que tant m'interessa des del punt de vista de l'espectador, em causa un profund neguit des del punt de vista de la creació. Parlar, com parle tres línies més amunt, de 'publicar', 'anunciar', 'tancament', etc, té un no sé què grandiloqüent que m'incomoda. Parlar de mi m'avorreix. Parlar de coses importants em supera. A partir d'ara parlaré, sobretot, de coses agradables. Intentaré, a més, que l'aspecte del blog siga també més agradable. D'alguna manera, tornaré cap a l'estil de blog amb què vaig començar ara fa any i mig.

dilluns, de febrer 06, 2006

Ai, mare


Poses la tele i immediatament et ve al cap aquella cançó que cantava l'Ovidi:

Uns per por i altres per pena
farem del món una gangrena...

dijous, de gener 26, 2006

La dona del temps



La dona del temps era un blog que m'agradava. Parle en passat perquè els Admirables diuen que pleguen, que s'acabat. Sembla que havien advertit, des del post fundacional, que ho deixaren estar quan feren el primer any. Si el blog ens provocava nostàlgia de Mònica López, ara Mònica ens recordarà melangiosament els comentaris dels Admirables. Els trobarem a faltar. Bon vent i barca nova, amics.

diumenge, de gener 22, 2006

La unanimitat

Per ara no he sentit cap veu discordant: des de tots els mitjans se'ns diu que Brokeback Mountain és una gran pel·lícula. Els crítics s'agenollen davant d'una de les històries d'amor més belles que han vist a la pantalla. Les actuacions són extraordinàries. És una gran favorita per als Oscar. I jo una de dos: o m'estic fent insensible o no tinc criteri. Perquè em va semblar una pel·lícula que està bé, però que podria estar infinitament millor. El que em passa, curiosament, la majoria de vegades que vaig al cine a veure una de les grans pel·lícules de la temporada. Tret, clar, de Woody Allen i Match Point.

Ja sabeu quina serà la meua aposta per al tio Oscar.

dimecres, de gener 18, 2006

Format


Pensant que hauria de formatejar l'ordinador em sorprenc pensant que és una idea bellíssima, allò de poder donar-se una orde d'autodestrucció per a començar de zero, poder ser una altra cosa sense deixar de ser el que eres...

dilluns, de gener 16, 2006

Chaumet


Regirant la Xarxa per a buscar informació professional, em trobe amb l'adreça següent: www.chaumet.com. L'òbric i, per a gran sorpresa meua, és una elegantíssima marca francesa de joieria. I Jaume?

dimecres, de gener 04, 2006

Filologia III


Al meu parer, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua és una institució poc necessària però útil. De fet, la filologia és una ciència poc necessària però útil. Si l'Acadèmia fóra com hauria de ser i la filologia fóra com hauria de ser, serien molt necessàries i molt útils. Però no. Seguim discutint el morfema de subjuntiu i la conveniència d'emprar 'corder' en comptes de 'xai'; i discutir-ho és útil però poc necessari. És de veres que cal clarificar definitivament la normativa del català i fer-la útil per a tots els usuaris. Però per a tal menester caldria revisar més aviat la pedagogia que fem de la normativa i no la normativa en ella mateixa. Perquè la filologia del futur és, sobretot, una pedagogia política i de carrer, capaç de donar resposta als petits detalls -morfològics o sintàctics, o el que siga- per tal de trobar l'horitzó de les grans coses que ens sobrevenen.

dilluns, de gener 02, 2006

Cos mortal


Passejar per la València tradicional (sobretot pel Carme, Velluters, Russafa, el Grau i el Cabanyal) és constatar una ciutat que s'acaba...