Encara que semble mentida, crec que un dels reporters presentava el Club Disney

Ja fa un anys que cada diumenge ma mare exclamava: "Déu meu! Una altra vegada Caiga quien caiga? Això vol dir que ha passat una altra setmana! Com passa el temps..."

Ara, Caiga quien caiga ha tornat. Aznar a l'oposició, Zapatero en el govern, Wyoming en la Primera. Tot canvia. I, entre uns canvis i uns altres, torna aquesta gent, sembla que amb les mateixes ganes de fer la punyeta i fer riure que abans. Que dure. I que ma mare, cada divendres, torne a dir: "Déu meu..."

A praia

No sé portugués, i m'agradaria. Si l'escolte, l'entenc amb dificultat. Si el llig, m'atrevisc a deduir-lo. Algun dia tindré temps que dedicar a l'aprenentatge de llengües, com també mitjans per a viatjar als llocs on es parlen. Recorde Lisboa... Hi vaig estar fa molts anys, un estiu de sequera immensa. Era una ciutat que puja i baixa, una ciutat bruta, però amb una llum clara, amb una amplitud enorme quan el riu es troba amb la mar. No sé quan tornaré a Lisboa, però mentrestant, aquest invent que són els blogs em permeten mirar per la finestra d'altres llengües i, així, sentir paraules estrangeres que hem d'escoltar i traduir, si és que les persones d'aquest raconet del món que parla català volem ser alguna cosa de profit en la vida. Per això, vaig deduïnt blogs com ara A praia, que no entenc massa bé, però que té alguna cosa que m'agrada.

Madrid

Potser no viatgem tant com podríem. No ho dic per mi, que tinc l'hàbit i la sort -sobretot això- de viatjar sovint, sinó per molta gent que conec, per a qui viatjar no és, en cap cas, una prioritat, ni tan sols una prioritat en el seu oci. Prefereixen dedicar els diners que costa un viatge a un xalet en la muntanya, un apartament en la platja o un cotxe més aparent. No sé si la nostra cultura valora prou el que suposa l'experiència dels viatges, del fet elemental d'eixir de casa i conéixer uns altres llocs -unes altres realitats. Realment, el que no sé és si la nostra cultura valora prou el fet mateix de l'experiència, allò que no podem tocar, ni emmagatzemar, ni exhibir, però allò que ens fa i ens conforma, és a dir, les poques coses que, si ho pensem dos vegades, tenim de veres. Per això he anat a Madrid aquest principi d'any: per notar unes mans -i notar-les davant de cert quadre en color blau.