dissabte, de juliol 29, 2006

Cine a la fresca


Tus ojos me recuerdan
las noches de verano...



Palau de la Musica

Aquests versets senzills i romàntics d'Antonio Machado m'evoquen, inevitablement, la Filmoteca d'Estiu que, entre juliol i setembre, té lloc a la meua ciutat. Una ciutat que, a pesar de moltes persones, es mou; un moviment que, com en aquesta iniciativa estiuenca, es promou, amb encert i èxit, des de les institucions. El cine a la fresca és un privilegi de països com el nostre, on l'estiu, relativament rigorós, es relaxa durant la nit i dóna pas a un aire agradable que ens recorda, entre altres coses, la ignorada proximitat de la mar -amb perdó dels amants de la vela i els aficionats a la platja. La Filmoteca es trasllada del Rialto als jardins del Palau de la Música i, contràriament a uns altres espais culturals, no se'n va de vacances. Sembla que no, però mantindre una vida cultural i lúdica a l'estiu és un instrument importantíssim per a atraure turistes a la ciutat durant aquests mesos. La Filmoteca, on totes les pel·lícules s'exhibeixen, per cert, en versió original amb subtítols (en castellà, òbviament), n'és una bona prova.

La programació, tots els anys, sol ser heterogènia i per això ben atractiva. Sol estar formada per tres cicles: un de cine actual i dos monogràfics. Enguany, un cicle està dedicat a Sam Peckinpah i l'altre a la construcció mítica que alguns cineastes han fet de determinades ciutats. Si, com jo, passeu una gran part de l'estiu a València, o vos hi podeu apropar, aprofiteu l'ocasió d'anar a alguna sessió de la filmoteca. No és gran cosa, hi pot anar qualsevol i agrada a quasi tot el món. Exactament el que necessita una ciutat per a viure i per a moure's.

diumenge, de juliol 23, 2006

Balcons II


Només fa dos setmanes que va vindre el Papa i qualsevol diria que fa una eterninat. Si no fóra perquè fa lleig parlar de sa Santedat en termes així, podríem dir que, en el fons, va passar sense pena ni glòria. Però bé, això també seria inexacte: la visita del Papa va generar moltíssimes expectatives i va ser amplament comentada per tota la ciutat. Però clar, com sol passar, aquestes expectatives no es van acomplir en cap dels casos. Contràriament a les previsions més optimistes, és improbable que s'arribara al milió de persones; al mateix temps, però, l'organització va funcionar com un rellotge de precisió i la indubtable multitud va sentir-se còmoda sense destorbar massa els veïns. Uns veïns que van decidir, d'altra banda, que o bé se n'anaven de casa o bé s'hi quedaven. Els beneficis comercials directes de la visita, en aquest sentit, han estat dubtosos: els valencians compraren poc i els pelegrins també. Qui esperava, per a bé o per a mal, que el Papa carregara contra certes polèmiques locals d'actualitat, es va enganyar. El Papa va actuar com el que, probablement, és: un vell savi intel·lectual, conservador i inflexible, però diplomàtic i elegant.

A poc a poc, la gent ha deixat de parlar del Papa, potser perquè les autoritats s'han mostrat sorprenentment poc triomfalistes. Les banderes vaticanes han abandonat els balcons (no totes, clar), i els jonotespere també han desaparegut progressivament (si bé alguns es resisteixen i hi ha veus que proposen reutilitzar-los). D'aquelles dos setmanes delirants i impagables de banderes impossibles només ens queda la memòria gràfica. Pense, per exemple, en aquests dos balcons veïns en què uns celebraven la visita i uns altres l'ascens, paraules amb connotacions místiques que, com es veu, tenen sentits ben diferents.

Llevant i Vaticà

Unes altres connotacions tenia la bandera que vam poder observar per mitjà d'Invasió Subtil. Menys apassionats, per igualment contraris deuen ser els punts de vista d'aquests veïns tan simpàtics:

Visita1

Podríem mostrar centenars d'imatges d'aquells dies tan fantàstics. A partir de la combinació guanyadora (bandera vaticana sobre fons espanyol), la inventiva es disparava, fins arribar a casos com aquest, el meu preferit, aquesta mena de màstil del vaixell pirata de Playmobil, la més extraordinària mascletà combinatòria que vaig veure: a la dreta, l'enorme vaticana; i a l'esquerra, de major a menor, la Senyera, l'espanyola i... la Union Jack!

Visita10

dissabte, de juliol 15, 2006

Contra l'aire condicionat


Avui és 15 de juliol, dia central de l’estiu, en tant que obri, ni que siga simbòlicament, el període que podem qualificar pròpiament d’estiu –i que s’allarga fins al 15 d’agost. L’èxode vacacional assoleix durant aquestes dos quinzenes el seu punt màxim i, quasi en conseqüència, el termòmetre també. Les nits seran llargues i insomnes i caldrà esperar a finals d’agost per a que retorne la placidesa clàssica d’allò que en diem les nits d’estiu. El migdia, clar, serà inclement i les ciutats, especialment a aquesta hora, esdevindran deserts ensopits i dominicals, fins i tot els dies de faena. No ens ha d’estranyar que durant aquestes setmanes el brogit de l’aire condicionat siga més intens que mai.

Així i tot, des de les darreries del mes de maig (amb l’excepció, com sempre, d’un parèntesi gelat i plujós que dura un parell de dies), l’aire condicionat és un tòpic, sobretot pel que fa als transports, els cinemes i els grans locals comercials. És un mes de desencontres: fas bé si el poses, es queixaran igualment si no ho fas. Quan arriba juny, però, la calor convida a la unanimitat i l’aire condicionat es dóna per descomptat. També a casa de cadascú: cada vegada són menys les persones que no en tenen i, en conseqüència, cada vegada en són més les que, quan visiten una vivenda que no en té, s’astoren o, directament s’indignen. Ja fa anys que he assumit, en aquest sentit, ser víctima de la sorpresa i la indignació: a ma casa no tenim, ni hem tingut mai, aire condicionat. Sempre ens hem apanyat, més o menys bé, amb un antic sistema gratuït i gens complex: de bon matí i a poqueta nit, ventilar la casa i, durant el migdia, protegir-la del sol i l’aire càlid. Aquest aire lliure i espontani, sense condicions, és una cosa sana i senzilla, que es pot complementar amb un o més ventiladors –formes refinades i alhora complementàries dels ventalls, també coneguts com a palmitos, una manera artística, manual i portàtil de refrescar-se en qualsevol hora i situació.

No penseu –perquè sé que algú ho pensarà– que açò és una proclama a favor dels ventalls o un atac contra l’aire condicionat. Ni de bon tros. Entenc que es tracta d’un recurs que, emprat amb moderació, ens ajuda a suportar les llargues jornades de calor (particularment en el cotxe, l’únic lloc, per cert, on tinc i empre l’aparell). Ara bé, d’ací a conventir l’aire condicionat en un instrument indispensable, n’hi ha un tros. I també hi ha una diferència considerable entre usar-lo amb trellat i posar-lo a una temperatura que exigeix anar abrigat. Que en ple mes de juliol algú vaja al treball amb calces i rebequeta és absurd. Que Lizipaina faça un anunci adreçat a les persones que s’han constipat per l’excés de l’aire demostra que la nostra societat no ens deixarà mai de sorprendre.

chiste Forges aire acondicionado

De més a més, cal no perdre de vista que l’aire condicionat és un sistema durament criticat pels ecologistes pels efectes nocius que causa en el medi ambient, com també per la despesa energètica que implica. Aquest segon argument explica que, lluny de tota sospita d’ecologisme, no siguen poques les veus que, per raons estrictament econòmiques, adverteixen dels problemes de l’invent. És més: podem constatar que fins i tot empreses que s’encarreguen de la venda d’aquests aparells, com ara Eroski, ens adverteixen dels excessos innecessaris que se’n deriven d’un ús desmesurat. D’altra banda, es veu que l’atmosfera humida que causa l’aire condicionat no és gens recomanable per a les persones amb al·lèrgies –una creixent majoria, tot siga dit. Introduir un poc de moderació en tot aquest desgavell no és gens difícil, atés que no són pocs els llocs (com ara ací, ací o ací) on trobem consells ben útils. A pesar d’això, la moderació sempre és difícil quan la calor, tan exasperant, està pel mig. En aquestes coses, les persones som particularment irreflexives. El senyor Carrier, inventor i negociant pioner, ho sabia: i va encentar-la de ple.

dilluns, de juliol 10, 2006

Delibes

Delibes


Fa poc he arribat a un llibre de Miguel Delibes a través d'un altre de Manuel Sanchis Guarner (a qui, per cert, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua dedicarà el pròxim curs). Es tracta de La ciutat de València, una síntesi admirable d'història i geografia al voltant de la ciutat que dóna nom al volum. Com que és una síntesi, no aprofundeix en cap tema, tot i que n'apunta molts i ben interessants. Un dels més curiosos -en tant que desconeguts- és l'esquifit nucli luterà que hi hagué a València a la meitat del segle XVI, en el qual destacà la figura de Gaspar de Centelles. Encuriosit per aquesta realitat històrica ignorada i relativament poc rellevant, em vaig animar a llegir El hereje, de Delibes.

Esperava trobar una reflexió erudita sobre la introducció i la repressió del luteranisme a Castella -el llibre transcorre a Valladolid-, però em vaig trobar una novel·la bellíssima i llegidora que, com totes les bones narracions, admet moltes lectures. És, en efecte, un retrat del nucli luterà de Valladolid, violentament escapçat. Però és, també, el retrat d'un personatge (Cipriano Salcedo, l'heretge en qüestió) i, sobretot, una reivindicació -elegant, gens subratllada- de la llibertat de consciència i el dret a la dissidència. No només ens sorprén que existira un corrent luterà en un país com aquest, sinó que ens fascina la recurrència amb què apareixen moviments alternatius, opositors, complementaris o reformadors. Una altra cosa és que, en general, acostumen a fracassar. Per desgràcia, aquesta part de la història és la que sabíem, i ja no ens sorprén.

dimarts, de juliol 04, 2006

L'endemà

Que portin els coloms llaçades de crespó
i els guàrdies de tràfic guants negres de cotó.

W. H. Auden (traducció de Narcís Comadira)



Avui és el dia que la ciutat i la societat en conjunt comença a adonar-se de la magnitud de l'accident d'ahir i de les profundes implicacions que té. Per damunt de tot, com tothom s'ha afanyat a subratllar, la quantitat de dolor que provoca a moltíssimes famílies. Ara s'imposa el respecte als morts, als ferits i a totes les persones que d'una manera o una altra s'han vist implicades directament en el drama. Més enllà d'això, cal demanar una investigació professional i rigorosa de les causes de l'accident, sense coaccions polítiques ni electorals. Cal neutralitat i objectivitat, perquè tan lamentable és l'actuació de Canal Nou, lacrimògena i partidista, com l'atac innecessari contra l'administració valenciana -dos exemples d'excessos totalment prescindibles en un dia tràgic com aquest. Una vegada superem el primer impacte, amb molta prudència i trellat, haurem d'encetar un debat públic que, paral·lelament a la investigació, pose damunt de la taula què li passa a aquesta ciutat i què cal fer per a evitar que puga repetir-se qualsevol accident d'aquesta mena. És un deute col·lectiu i indefugible que ahir vam contraure amb les 41 persones que van morir -i amb tots els que les estimaven.

Actualització del dia 15: per desgràcia, el nombre de víctimes mortals ha arribat, ja, a 43.

dilluns, de juliol 03, 2006

Quan l'humor s'acaba


Avui tenia previst publicar una entrada amb una sèrie de fotografies de les diferents banderes i pancartes que s'han penjat a València amb motiu de la visita del Papa. Era -volia ser- una nota d'humor, amb exemples que m'havien semblat divertits i cridaners. Però l'humor s'ha acabat violentament quan s'han començat a sentir les primeres sirenes i ha corregut el rumor: prop de l'estació de Jesús hi havia hagut un accident seriós de metro. Les sirenes, que ara s'han calmat, han continuat mentre la ràdio i la televisió començava a donar més detalls de la notícia. Les últimes dades oficioses parlaven, fa pocs minuts, de trenta-quatre morts. Trenta-quatre morts, 34, són moltes persones. A partir d'ací, una amarga multiplicació del dolor: ferits, famílies, amics... I un horitzó festiu, el d'aquest cap de setmana, que havia de ser festiu a pesar de tot, i que ho serà menys, que anirà inevitablement vestit de dol, d'un dol accidental i estúpid, que ha fet velles, des d'ara i per a sempre, les vides quotidianes de molts dels meus veïns.

dissabte, de juliol 01, 2006

Balcons I

Des de fa uns dies, les façanes de la ciutat de València mostren una tensió curiosa entre partidaris i detractors de la visita del Papa. Com sabeu, per raons que no cal tornar a explicar, jo em decante per la segona opció. Cal insistir, però, que estic en contra de la visita del Papa en els termes concrets en què es produeix. No estic en contra de qualsevol visita, no es tracta d’una oposició sistemàtica, sinó d’un posicionament particular davant dels fastos que s’han organitzat en la meua ciutat a principis d’aquest estiu. D’altra banda, estic en desacord amb el model de família –i, per extensió, de societat– que preconitza ara com ara la cara més visible de la jerarquia catòlica, el missatge de la qual es veurà notablement amplificat pels esdeveniments que comencen imminentment.

Per aquestes dos raons, la primera superficial i específica, la segona profunda i general, he participat de la campanya que qüestiona la visita del Papa. Una campanya que, si bé té alguns aspectes que no m’agraden, és d’allò més meritòria per tres motius principals: en primer lloc, tot i tindre ben pocs mitjans, ha aconseguit obtindre un ressò popular considerable; en segon lloc, ha creat una marca i, en conseqüència, ha estat capaç d’aglutinar la resposta contra la visita; en tercer lloc, si bé amb molts matisos, la marca s’ha identificat amb una oposició crítica però respectuosa, que no és poc. Si més no, és des d’aquesta voluntat que moltes persones ens hi hem adherit. Per això, trobe que que el lema de la campanya modificat -que vaig trobar a través del blog de Pere- resumeix el sentiment de molts valencians que, així, no esperem el Papa.