dissabte, d’abril 22, 2006

V (segona part)



Començaré la casa per la teulada: encara que la setmana passada vaig dir que V de Vendetta “és un dels àlbums més impressionants que m’ha arribat mai a les mans”, he d’admetre que hi ha un altre còmic escrit per per Alan Moore que és igualment impressionant però que m’agrada encara més: Watchmen. Segons he llegit darrerament a la revista Benzina, es preparen definitivament per a dur també aquesta història al cine, cosa que podem confirmar a IMDB, des d’on podem seguir la convulsa història d’aquest projecte. Si finalment la fan i l’estrenen, aniré a veure-la amb la mateixa curiositat, devoció i desconfiança amb què vaig anar a veure V de Vendetta: perquè sé que el cine i el còmic són llenguatges diferents i sé que els germans Wachowski no són Alan Moore i sé que dos hores no són dos-centes pàgines, però encara així confie en la sopresa i tracte d’allunyar el fantasma de la decepció. V de Vendetta, la pel·lícula, és una síntesi correctament il·lustrada del còmic en què es basa, ben interpretada (Stephen Fry fent d'ell mateix és tota una troballa), entretinguda i ben feta, que manté l’atenció i l’interés i, fins i tot, aconsegueix fer reflexionar sobre la terrible història que planteja, encara que no tinga la profunditat filosòfica ni moral del còmic. No hi ha dubte que el material previ donava per a molt més, però no podem oblidar qui està darrere d’aquesta pel·lícula i a qui s’adreça. Si pensem això, si pensem que és el primer projecte dels seus autors després de Matrix, trobe que la pel·lícula resulta ser una proposta valenta i agosarada: no debades, se’n va retardar l’estrena de novembre de l’any passat a març d’enguany i no són poques les veus que ho atribueixen a la lamentable coincidència amb els atemptats de Londres, massa semblants a l’atac final que perpreta el protagonista contra el parlament britànic.


Només per aquesta escena, la pel·lícula em sembla durament provocativa; en canvi, no ha alçat, ni de bon tros, la polseguera que, al meu entendre, devia haver provocat. No sé si és perquè la pel·lícula, encara que permeta una lectura en clau política i filosòfica, la deixa de banda o potser és que jo hi vaig voler trobar el mateix que havia trobat al còmic, donant per fetes coses que a un altre espectador no li resultarien tan evidents. En qualsevol cas, V de Vendetta, sobretot el còmic, però també la pel·lícula, ens plantegen una qüestió pertorbadora: en una situació extrema, com ara un estat totalitari, quina és la resposta necessària? És més: quina era la resposta necessària per tal de no haver arribat mai a un estat totalitari? V, el nostre heroi, és un terrorista; fa vint-i-cinc anys, quan es publicà el còmic per primera vegada, ja resultava prou inquietant: ara, damunt, està d’actualitat.

PD: La Cárcel de Papel ens proposa regalar còmics aquest Sant Jordi, cosa que no és una mala idea. Per descomptat, V és una opció excel·lent i ells mateixos la inclouen entre les seues propostes.

Actualització del dia 28 d'abril: trobe, via Escolar, una crítica de la pel·lícula publicada en Libertad Digital. També hi ha una altra perla dedicada al còmic...


diumenge, d’abril 16, 2006

V (primera part)


xica com de manga...

Aquestes vesprades llargues de primavera, acompanyades del crit insistent de les oronetes a poqueta nit, em porten a la memòria el record de les vesprades que, quan era menut, dedicava a dibuixar compulsivament. A casa dels meus avis hi ha encara unes petites taules que ho testimonien: hi queda l'empremta dels traços que hi vaig fer amb vehemència infantil. D'aquell temps conserve uns petits grapats de fulls que el meu avi relligà amb un cordillet per a donar-los aparença de llibre. Conserve, també, les revistes que, un poc més crescudets, uns amics i jo féiem aparéixer periòdicament, com si fórem una editorial de veres, tot i que sense públic. Les taules de l'institut, si els professors no me les hagueren fet netejar, donarien fe de la meua tendència incontrolada a omplir de dibuixos qualsevol superfície lliure pròxima al meu abast. De fet, no fa ni quatre dies que els meus companys de facultat em renegaven per no controlar aquests impulsos...

Paral·lelament, vaig llegir molts còmics quan era menut. En primer lloc, tot allò que hi havia per casa: els Mortadelos i els Astèrix de mon pare, com també Mafalda, per molt que no entenguera de la missa la meitat. Comprava, totes les setmanes, aquelles revistes miscel·lànies que, amb el nom de 'Mortadelo' entre altres, arribaven als quioscos en un gest impossible de continuitat: el còmic periòdic per a xiquets és una empresa difícil i són molts els projectes que es van quedar pel camí. Curiosament, un dels més arriscats, com ara 'Camacuc', una revista de còmic per a xiquets i en valencià, encara perviu, si bé només es distribueix als subscriptors.

Ja més fadrí, vaig començar a comprar 'El Jueves', l'única revista que encara compre sovint i vaig interessar-me per unes altres maneres de fer còmic, des d'Hugo Pratt fins a Pere Joan. Era un món que m'apassionava, que m'absorbia, però les circumstàncies han fet que, progressivament, el deixara de banda: unes altres lectures, unes altres obligacions, han arraconat aquell divertiment que podria haver esdevingut una dedicació.

Paral·lelament, he deixat de dibuixar. Vull dir que he deixat de dibuixar amb freqüència, a dibuixar perquè sí, a dedicar hores d'oci a agafar el llapis i imaginar un còmic o un retrat. Encara així, algunes vegades vaig a casa dels avis i, a la mateixa habitació on l'avi m'enquadernà aquells llibrets, em pose a fer línies sense trellat, sense cap destí ni propòsit. O bé, unes altres vegades, faig un dibuix perquè l'ocasió s'ho mereix, perquè vull que acompanye un treball o un regal, per exemple o, senzillament, perquè me l'han encarregat. No dibuixe tant com voldria. No llig tants còmics com voldria. Però de tant en tant faig coses com aquesta xica que vaig dibuixar fa uns anys i llig coses com V de Vendetta, un dels àlbums més impressionants que m'ha arribat mai a les mans, que ara està de moda i del qual parlaré la setmana que ve.

dilluns, d’abril 10, 2006

Aules

Quan estava decidit a parlar d'un tema que no conec gens, però que m'intriga i m'indigna alhora (les eleccions italianes), em trobe que l'amic Pere, al seu blog Veges tu, comenta una visita recent al nostre institut, cosa que li serveix com a pretext per a recordar anècdotes diverses d'aquells anys en què passàrem de ser xiquets "a ser menys xiquets", com diu ell en una expressió que és, a més de bonica, prou exacta; ben mirat, ara des d'una relativa i encara curta distància, m'adone que no fa ni dos anys que vaig començar a entrar, amb peu ferm i consciència clara, en el món dels adults. Calcule que només et fas major quan assumeixes certes privacions; i jo a l'institut no em privava, per exemple, de creure que podia canviar el món...

Per raons que no vénen al cas, he mantingut el contacte amb el meu institut molt més que la resta dels meus companys, entre els quals hi ha Pere. Potser per això no he tingut la distància necessària per a valorar, com ell, aquells anys, per a madurar-los en la memòria i en l'espai i així situar-los en el lloc que els pertoca. Amb tot, ara que escric aquestes línies, confesse també el meu enyor, mentre em vénen al cap centenars d'imatges que, en un altre lloc i en un altre moment, seria amable recordar. I m'adone, també, del deute immens que tinc amb tots aquells professors que esmenta Pere, especialment amb Miracle, perquè van ser capaços d'assistir-nos en aquell pas des de la infantesa i d'influir positivament en els nostres futurs respectius, si més no en el meu -i estic convençut que també en el de Pere.

És estranya la vida: volia parlar d'Itàlia, un país que no he visitat mai, i he acabat parlant del meu institut, un dels racons que millor conec en aquest món. I com que, per raons diverses, encara hi vaig sovint, puc constatar de primera mà que, fent veritat el tòpic, els nostres temps passats foren millors. Què ha canviat i per què ha canviat són qüestions que podríem tractar en una altra ocasió. Pregutarem, com diu Pere, a consergeria. Però serà la primera pregunta d'una llarga sèrie, si és que en volem traure algun trellat.

diumenge, d’abril 02, 2006

Primavera d'estiu

Diuen que els nostres besavis encara es referien a la primavera com a primavera d'estiu i a la tardor com a primavera d'hivern. Un bell poema de Joan Salvat-Papasseit (que podria ser un dels nostres rebesavis) ens recorda que també era una de les maneres de la poesia per a referir-se a aquestes èpoques de l'any.

Comença ara la primavera que apunta cap a l'estiu i ja fa més d'una setmana que les oronetes ocupen el tros de cel que va de la cotorra del mercat fins al pardalot de Sant Joan. Els nostres rebesavis, però, sabien també que una oroneta no fa estiu i que cal no confiar-se: que tornarà el fred i el vent i la pluja i fins i tot la neu, que el curs no s'ha acabat, que l'aigua de la mar encara està freda i que les gelateries tardaran unes setmanes a oferir la seua carta completa.

Amb tot, agraïsc aquesta primera temptativa de primavera, entre altres coses perquè ens ha regalat la primera imatge del meu país com voldria recordar-lo si algun dia me n'he d'anar: el cel blau immens damunt d'un tapís verd, ordenat i inacabable. S'assaja la primavera: tornen la llum i les oronetes i, pels carrers de València, els dies festius, comencen a veure's els carrets de l'orxata.