dimarts, de setembre 28, 2004

Fum


La ciutat de València encara s’ompli de fum quan es crema la palla de l’arròs. Aquest encara no és endebades.

dilluns, de setembre 27, 2004

Ociosos


El Diccionari per a ociosos. Fuster diu molt més bé que jo el que tractava d'explicar en la nota anterior:

"És el sexe que així confirma la seva serietat. Potser, si el món continua per aquest camí, vindrà un dia en què la brometa sexual es farà inconcebible, excepte en casos extrems. Potser tenim dret a esperar que el sexe no admetrà ni tan sols la ironia. La pornografia hi perdrà tota la seva saborosa eficàcia. La serietat del sexe seria una bona cosa. Valdria la pena que poguéssim equiparar-la a la serietat gastronòmica, podem per cas. La vida seria menys dramàtica i menys idiota -menys repulsiva i menys irrisòria...".

L'entrada del Diccionari es diu, clar, "Sexe" i val la pena que, si teniu el llibre a mà, la torneu a llegir. Si no teniu el llibre a mà i això significa que no el teniu de cap manera, aneu immediatament a comprar-lo.

Trompes


Pensava en el comentari anterior. Quan he escrit "individus amb trompa" no he pogut evitar un pensament falsament divertit al voltant de les connotacions que poden tindre unes paraules així. Cada vegada em cansa més la broma sexual. Cada volta em pareix més innecessària i gratuïta, més perillosa. Es podria objectar que la broma, l'humor en general, és una manera d'escapar, una vàlvula que fa les coses més suportables. Estic d'acord. Molt d'acord, com en les enquestes. Però el que em preocupa, i em preocupa de veres, és que la broma sexual és, en efecte, una manera d'escapar: de fugir de la repressió immensa que cau encara damunt de tot el que té relació amb el sexe. Parlar de trompes fa gràcia. Per què? Estic parlant de nassos i prou. Si cal que ens riguem d'alguna cosa, que siga dels nassos. I riguem-nos sense por i sense amagar les coses, de la mateixa manera que hauríem de riure del sexe: perquè en el fons és massa divertit i massa lliure com per a amagar-lo baix de la carasseta amarga de la bromes i llevar-li, vés per on, gran part de la gràcia.

M'agradaria poder menjar cacaus amb el nas


Les comparacions són odioses. Em mirava les mans, fa uns dies, mentre escrivia, i pensava la quantitat immensa de coses que ens permeten fer, com constitueixen un instrument privilegiat, multiusos, precís, subtil i milimètric. Les possibilitats són infinites i és segur que encara no les coneixem totes. Si mirem les mans -les extremitats- dels elefants, la comparació fa riure. Però el meu nas no em permet menjar cacaus, ni agafar al meu fill de la cua -si en tinguera-, ni sacsejar les branques d'un arbre fins esporgar-lo, ni bramar en cas que em féra falta, ni dutxar-me, ni arribar als estants més alts, ni tantes coses que resulten útils als individus amb trompa. Torne. Me n'havia anat a l'espill. El nas...

dijous, de setembre 23, 2004

Els rostres del terror


Estava llegint en El País un article de Juan Cruz al voltant de les darreres declaracions de José María Aznar en la Universitat de Georgetown. Supose que sabeu de què parle. Em referisc, per descomptat, a la immensa relliscada de l'expresident de l'Estat. Que siga una relliscada previsible i coherent en la trajectòria de despropòsits d'aquest personatge no li lleva transcendència: que Aznar pense això és un detall sense importància. Que ho diga en una Universitat en tant que expresident espanyol i, per tant, amb una certa autoritat moral, ja és més greu. Però el més greu és que aquest individu ha servit d'altaveu, intel·lectualment priviliegiat, d'una manera de pensar que no és exclusiva d'ell. Pensem-ho bé: hi ha molta més gent que pensa així. Gent, potser, que no pensa estrictament això, però que sí pensa així, si fa no fa. I aquest fet, desgraciadament, no és en cap cas anecdòtic, perquè el fons ideològic de les declaracions d'Aznar és tan ignorant com reaccionari, tan poc justificable com radicalitzat i tan inoportú com més habitual del que ens pensem. En qualsevol cas, no crec que una persona amb la responsabilitat, present i passada, que ha tingut, es puga permetre aquestes eixides de to. Són pròpies d'un inconscient, o d'un estúpid. Voldria pensar que un estúpid no pot arribar a presidir un govern, però em ve el rostre de Bush al cap i em veig forçat, com a mínim, a dubtar d'aquest parer. Que Aznar siga un estúpid fa feredat. Que siga un estúpid dirigit per persones intel·ligents, també. I pensar que no és un estúpid no ens deixa lloc a un panorama més esperançador. Per això, quan he arribat al final de l'article, anomenat, no endebades, Escalofrío, he sentit un calfred real, perquè he imaginat el que deu ser sentir pròxima, en el bescoll, arribant per darrere, la respiració d'Aznar: siga un estúpid o no, he sentit por. I no ho dic en sentit figurat.

dimarts, de setembre 21, 2004

Tornar


Potser, algun dia, me n'aniré de València, la ciutat on visc i des d'on escric aquestes notes. Si me'n vaig, també hauré de tornar. Algú em podria dir que no cal tornar o, com a mínim, que el retorn és una conseqüència possible de la marxa, però no indispensable. És de veres: hi ha qui no torna. Però si jo me'n vaig de València, si me'n vaig durant un període de temps llarg, si faig això, sé que hauré de tornar, que serà una necessitat física, no un desig curiós d'actualitzar el que sé de la meua ciutat, ni de comprovar allò que me'n conten des de la distància. Em pregunte, a vegades, com serà eixa tornada. Amb què em retrobaré i què entendré que he trobat a faltar. Amb qui em retrobaré i qui he trobat a faltar. Sé que el retorn serà també a unes persones. No a les persones de sempre, les que seguiran per mitjà del telèfon, d'Internet, de les cartes, de les visites, dels viatges. No em referisc a eixes persones, sinó a les altres, les que un dia m'assaltaran pel carrer amb sorpresa i alegria, com jo he fet amb algunes persones que conec i que han tornat.

Sempre que entre a València, ni que siga des del Leroy Merlin més pròxim, i veig la silueta trista dels edificis, la ratlla tímida i estrangera de la mar, les muntanyes que la volten, l'esclat de llums, de rètols i de gent, sempre que entre, sent una emoció estranya, potser perquè en realitat estem tornant sempre, als llocs i a les persones, fins i tot quan no ens n'hem anat.