dijous, de març 31, 2005

Literatura ingràvida


No sé quan vaig sentir per primera vegada la paraula blog. Sé, però, que des de setembre n'he visitat molts, per motius diversos. Sobretot, no cal dir-ho, perquè la lectura d'alguns em resulta agradable. N'hi ha altres, evidentment. Hi ha aquells blogs que van carregats d'erudició autocontemplativa, n'hi ha els que intenten fer poesia, els que busquen el collage, els que fan política de la primera persona del singular, els que no resisteixen l'atracció del pamflet, els que es creixen, els que es creuen subversius. Alternatius, moderns, originals, personals, neoliberals, nacionalistes. I hi ha també el meu blog, que actualitze amb poca freqüència, perquè enmig de tantes possibilitats, de tantes etiquetes, de tants lectors als quals no conec, responsable de mi mateix i sense presses, jo que tinc un blog, no trobe el to adequat, les paraules justes. Ara que ja feia temps que tenia la meua manera d'escriure, Pans de pessic ha vingut a demanar-me que la renove constantment. I jo vaig a bacs, perquè quan escric l'únic que vull, en el fons, és fer alguna cosa que no pese, que no pese.

3 comentaris:

J.E.R.O. ha dit...

Bé, de vegades, allò que anomenes "erudició autocontemplativa" pot ser molt plausible. Al cap i a la fi, sempre que diem alguna cosa partim de la pròpia perspectiva, del propi criteri. Vull dir que el coneixement a partir de l'únic inalienable que tenim (la pròpia experiència) és ben lícit. Vaja: que el "coneix-te a tu mateix" clàssic pot ser, en algunes ocasions, un bon mètode. Hi ha el risc, és clar, de caure en l'egocentrisme o la pedanteria egotista. Però, què diantres, si no t'estimes tu mateix, què coi estimaràs?

gon�al ha dit...

Tens raó: tot comença en u mateix, com deia la cançó d'Ovidi. Però jo em referia, sobretot, a aquells blogs que presumeixen de saber moltes coses. No es coneixen a ells mateixos: es donen a conéixer.

arsvirtualis ha dit...

NO s'ha de reflexar en paraula escrita qualsevol o tot allò que t'implica o ho pot fer en la vida. El blog hauria de ser un lloc de lassitud on abandonar pensaments, sensacions, reflexions, sentiments... He observat l'angoixa d'alguns que de sobte no es veuen més "productius" i creuen que han de deixar dia a dia alguna espurna de la seva existència.

Exhibicionisme hi ha a tot arreu. Per què la blogosfera hauria de ser diferent?

Per cert, fa temps que entro al teu forn, i m'agrada l'ambient que es respira.