València, la meua ciutat. I l'afany quotidià de conéixer-la, d'anar descobrint els racons i les històries, d'intentar salvar un poc la poca memòria que ens queda i no entrar en la València del Tercer Mil·leni famós sense perdre de vista la València dels segles anteriors. Una València a pesar de tot menuda, lluny de la mar i envoltada d'horta, que lentament va anar escampant-se a l'altra vora del riu Túria i va engolir els antics pobles de la rodalia. Em pregunte, sovint, com devia ser el carrer de Baix on van viure els meus besavis i com el món encara rural -les estacions, les figueres, la séquia i el carro-que donava paisatge i sentit a la ciutat.
Avui he trobat un testimoni encara viu d'aquell món. Campanar és un barri d'aquells amb mala fama: la droga, l'extraradi, el crim. Però més enllà dels tòpics, entre els edificis de vivendes dels viutanta -prop de Nuevo Centro- i els gratacels avorrits de la nova avinguda de les -malmeses- Corts Valencianes, hi ha l'antic poble de Campanar. Botigues de fruïtes i verdures, provinents dels pocs camps que s'entesten a perviure al nord-oest de la ciutat, tallers de fusteria i ferro, banda de música, casal faller dels d'abans, edificis de dos plantes de colors roigs i verds. I la plaça de "l'iglésia" on hi ha uns plataners que escuren el final del campanar del temple i juguen els xiquets, alguns en valencià. A Campanar la gent parla valencià. Avui, circumstàncies de la vida, he passejat per primera vegada per Campanar i m'ha vingut al cap la paraula encara: perquè no es tracta d'evocar l'horta com un paradís ni com un espai de resistència, sinó com la constatació del que València va ser un dia, no fa tant, i del que encara pot ser -del que alguns pensem que hauria de ser.
3 comentaris:
M'ha agradat eixe paseig per Campanar, per eixe cap i casal tan difun¡minat entre boires però que "encara" manté viu en el ulls de qui saben veure-la el que va ser. mentre hi haja gent com tu que sàpiga veure-la així encara hi ha esperança. Bonic text . :)
Gràcies pel comentari! La veritat és que em reconforta que la meua visió et parega un gest d'esperança. I allò de "cap i casal tan difuminat" és una bona descripció del que tenim: un encara que s'esborra...
És cert. Eixa zona és com un oasi. Fa un temps vaig anar a esmorzar al bar de la plaça de l'església de Campanar amb un amic, i el canvi és radical: de circular per avingudes de quatre carrils envoltades d'edificis d'onze plantes, en girar la cantonada et trobes amb un poblet tranquil enmig de la ciutat de València. També em va cridar l'atenció que la gent parlara en valencià, quan dos carrers més avall, molts no sols no el parlen sinó que no l'entenen, i no és estrany que algú, en sentir que tu el parles, et faça sentir com si fores de Mart.
Per cert, s'esmorza molt bé, per allà.
Publica un comentari a l'entrada