Desgràcia

La proximitat augmenta la desgràcia, la fa més intensa, més cremant. Els conec, viuen prop de ma casa, els salude quan me'ls creue, algunes vegades parlem una estona. Avui em diuen -la desgràcia com a constatació, no com a notícia- que se'ls va encendre el pis, que van vindre els bombers i que el pare està molt greu, intoxicat pel fum, enverinat.

No sé què passarà. És el moment de respecte dels veïns, la solidaritat dels coneguts i la incondicionalitat dels amics. I ara, també, convé preguntar-se per què passen aquestes coses, per què la desgràcia està tan a tocar i en som tan poc conscients, tan autosuficients, tan tranquils, tan convençuts del fet que això sempre els passa als altres. I preguntar-se també per quin motiu els edficis no tenen prou mesures de seguretat, ni eixides dobles, ni sistemes d'extinció d'incendis o extintors obligatoris. No era inevitable. Poques vegades ho és. Però clar, importa més el color del fum del Vaticà, la resolució de la Lliga o l'essència de la nació espanyola que la prevenció diària i regulada, que el compromís polític, civil i quotidià d'anar en compte, de vigilar, de fer de les ciutats uns llocs més segurs i habitables. Com sempre, pot més l'especulació, el robatori, l'extorsió o l'ajornament. Fins que la notícia esdevé realitat i et crema les mans, quan ja no pots fer res, quan el Papa, el Barça o el debat televisiu s'han fet sobtadament vells i només t'importa una cosa, abans que siga tard, que no siga massa tard.