Fa temps vaig parlar de Campanar. Ara toca Benimaclet, ara em toca Benimaclet. Una barreja de casualitat i necessitat m'ha dut a passar en aquell barri del nord de València els matins de dilluns. Senzillament, hi ha l'escoleta on la Universitat de València ha llogat una aula per a fer les classes d'un grup del CAP. El meu, el que he triat.
El vaig triar per l'horari, però també pel lloc. Benimaclet és un lloc especial, una mena de món a banda de València. Un poble que encara ho és d'alguna manera, pròxim a una horta testimonial, amb casetes menudes i plaçad de l'església, un barri que actua com a barri, amb una activa i històrica associació de veïns, una agrupació de comerciants i una destacada activitat cultural, encapçalada per la Societat musical i secundada per llibreries, bars i fins i tot un centre lúdic i teatral. Potser per això és un lloc mitificat pel catalanisme, potser també per l'afluència d'estudiants que lloguen pisos aprofitant l'equidistància amb el campus de Blasco Ibáñez i el de Tarongers.
Potser atret pel mite vaig triar el grup del CAP que s'impartia a Benimaclet. Potser, també, perquè era el barri on Carles Salvador exercí de mestre. I cada dilluns, un poc abans de les deu, el passege, preguntant-me el motiu i el futur d'aquesta diferència, perquè hi ha una València possible, una València encara, que deu ser necessàriament millor. Benimaclet l'assaja. Derribos Andrés i les noves edificacions l'il·lustren. I la contradiuen.
El vaig triar per l'horari, però també pel lloc. Benimaclet és un lloc especial, una mena de món a banda de València. Un poble que encara ho és d'alguna manera, pròxim a una horta testimonial, amb casetes menudes i plaçad de l'església, un barri que actua com a barri, amb una activa i històrica associació de veïns, una agrupació de comerciants i una destacada activitat cultural, encapçalada per la Societat musical i secundada per llibreries, bars i fins i tot un centre lúdic i teatral. Potser per això és un lloc mitificat pel catalanisme, potser també per l'afluència d'estudiants que lloguen pisos aprofitant l'equidistància amb el campus de Blasco Ibáñez i el de Tarongers.
Potser atret pel mite vaig triar el grup del CAP que s'impartia a Benimaclet. Potser, també, perquè era el barri on Carles Salvador exercí de mestre. I cada dilluns, un poc abans de les deu, el passege, preguntant-me el motiu i el futur d'aquesta diferència, perquè hi ha una València possible, una València encara, que deu ser necessàriament millor. Benimaclet l'assaja. Derribos Andrés i les noves edificacions l'il·lustren. I la contradiuen.
4 comentaris:
Com va la cosa?Sí,Benimaclet és una mena de barri "catalanista",jo sóc de Benimaclet,jo estudio Filologia catalana i vaig escoltar bocabadada ta actuació la setmana passada a la classe d´assaig de Vicent Alonso...Llegeixo El jueves,porto una llibreteta i et recomano que vagis a una plaça del barri del Carme que inspira mes sentiments:Plaça de Los Navarros.
És curiós com triem les nostres direccions, no? tu has triat Benimaclet per unes raons -aparentment- peregrines, i això t'ja fet (re)descobrir un barri...que, efectivament, té la seva pròpia idiosincràsia. Jo li tinc una mescla d'afecte, per ser qui és, i tot el que hi he viscut i celebrat, i ràbia per ser on estaven els meus amics, i jo no. La veritat és que si la València que estimem té algun futur, passa prou per la gent de Benimaclet.
Besos!!
Saps, veient açò des d'aci... ho veig amb altres ulls, aquesta finca de "derribos andrés" jo l'he viscuda en primera persona des de la casa de davant, he vist la casa d'abans, quan va ser un solar, quan era un clot, quan es va omplir d'aigua per la nostra pluja que no sap ploure, quan començaren a construir, i per cert, l'obra ja està prou avançada. Per trist que siga, tinc ganes de tornar a veure Benimaclet!
Abandonaré el teu "tacet".
Benimaclet, un barri que he descobert posteriorment a la meva etapa d'estudiant i és el lloc on hi estic quan vaig a València. Dius bé,és especial: la plaça de l'església amb aquella palmera que no cau,el dia del mercat ple de gom a gom, les casetes de peix i altres que cada dia obrin; en especial recordo la tenda de verdures, fruita i queviures de l'home vell a la mateixa plaça que et trasllada a una altra epoca.
Publica un comentari a l'entrada