Fa temps, amb persones que estime, vaig parlar sovint de la qüestió dels límits. És un tema que torna, en les converses merescudes que tornen sempre amb aquelles persones. Tot és qüestió de límits. Els límits del respecte, per exemple: on colisionen la teua opinió i la meua? Els límits de la intimitat: qui escriu aquest blog, jo? Els límits de l'amistat. Els de l'odi. La democràcia, la llibertat, totes aquelles coses.
Els límits, per què no, del blog, com també el seu sentit. Potser ací, demanant-me pels límits del blog és on em vaig aturar fa uns mesos, quan vaig decidir tancar provisionalment Pans de pessic. D'aleshores ençà m'he plantejat diverses vegades la possibilitat d'esborrar tot el blog i començar de bell nou; o, directament, de no tornar-hi mai. Al final, òbviament, he decidit continuar. Intentaré fer els canvis que havia anunciat i que, com es veu, encara no s'han materialitzat. Intentar-ho... Deu ser això.
2 comentaris:
Enhorabona per l'exposició que ens has fet hui en la classe d'assaig. Segur que molts dels que t'han escoltat -com jo- tenen al cap un esborrany del seu futur blog. A mi m'ha agradat la idea i el faré. Només eixir de classe, ja m'he ficat a pensar com seria i, sense fixar-me en el teu perquè encara no l'havia vist, havia coincidit en triar una frase de Pla per obrir aquest nou espai.
Moltes gràcies
Benvingut de nou...i, com sempre, amb la teva claredat meridiana i necessària. Feies falta, carinyo!!! De fet, jo darrerament he estat pensant sobre tot açò, i tu hi has dit de la millor maner possible. Feies falta, carinyo!
Publica un comentari a l'entrada