El mestratge del foc

Diuen que es crema la Safor, que ja porten més de 2000 hectàrees i que la cosa encara no està controlada. Diuen, també, que el foc ha estat totalment accidental i que, en principi, no sembla haver-hi l'ombra allargada de l'especulació. M'ho crec, perquè els accidents també existeixen i perquè no cal premeditació per a fer malbé un territori massa feble, massa vulnerable, tan al límit que es trenca només de mirar-lo.



Quan recorreguérem la Safor, la Valldigna, fa unes setmanes, vam sentir alegria per descobrir aquell paisatge, aquelles valls, no només per la bellesa, sinó pel fet mateix que existiren encara, plenes de vegetació, recollides i en calma. Aquella alegria amagava la trista consciència de saber que casos com el de la Valldigna, cada dia més, són una excepció -una pròrroga.

Avui, que hi ha 2000 hectàrees menys de treva, em ve a la memòria la concentració pel territori que va tindre lloc a València fa, també, unes setmanes. No sé si va ser un èxit o no, però hi vaig estar i hi vaig veure molta gent, molt diversa, que sabia què es feia i què reclamava. Curiosament, els telediaris de Canal 9 van passar de puntetes per aquesta manifestació. Importa molt més, per exemple, que uns desaprensius encenguen la falla de l'Ajuntament abans de la plantà, una notícia que han cobert com si es tractara d'una tragèdia nacional.

Fa temps que el foc de les Falles -aquest foc vandàlic i injustificat, però també el foc oficial i desmesurat- va deixar de ser un acte de purificació. Hi ha dies que pense que seria millor agafar la humanitat sencera, fer-ne una falla immensa, pegar-li foc i començar de nou. Però seria inútil: quan arribarien les noves falles, no voldrien fer monuments millors, sinó més grans i més cars. Com sempre.