Començaré la casa per la teulada: encara que la setmana passada vaig dir que V de Vendetta “és un dels àlbums més impressionants que m’ha arribat mai a les mans”, he d’admetre que hi ha un altre còmic escrit per per Alan Moore que és igualment impressionant però que m’agrada encara més: Watchmen. Segons he llegit darrerament a la revista Benzina, es preparen definitivament per a dur també aquesta història al cine, cosa que podem confirmar a IMDB, des d’on podem seguir la convulsa història d’aquest projecte. Si finalment la fan i l’estrenen, aniré a veure-la amb la mateixa curiositat, devoció i desconfiança amb què vaig anar a veure V de Vendetta: perquè sé que el cine i el còmic són llenguatges diferents i sé que els germans Wachowski no són Alan Moore i sé que dos hores no són dos-centes pàgines, però encara així confie en la sopresa i tracte d’allunyar el fantasma de la decepció. V de Vendetta, la pel·lícula, és una síntesi correctament il·lustrada del còmic en què es basa, ben interpretada (Stephen Fry fent d'ell mateix és tota una troballa), entretinguda i ben feta, que manté l’atenció i l’interés i, fins i tot, aconsegueix fer reflexionar sobre la terrible història que planteja, encara que no tinga la profunditat filosòfica ni moral del còmic. No hi ha dubte que el material previ donava per a molt més, però no podem oblidar qui està darrere d’aquesta pel·lícula i a qui s’adreça. Si pensem això, si pensem que és el primer projecte dels seus autors després de Matrix, trobe que la pel·lícula resulta ser una proposta valenta i agosarada: no debades, se’n va retardar l’estrena de novembre de l’any passat a març d’enguany i no són poques les veus que ho atribueixen a la lamentable coincidència amb els atemptats de Londres, massa semblants a l’atac final que perpreta el protagonista contra el parlament britànic.
Només per aquesta escena, la pel·lícula em sembla durament provocativa; en canvi, no ha alçat, ni de bon tros, la polseguera que, al meu entendre, devia haver provocat. No sé si és perquè la pel·lícula, encara que permeta una lectura en clau política i filosòfica, la deixa de banda o potser és que jo hi vaig voler trobar el mateix que havia trobat al còmic, donant per fetes coses que a un altre espectador no li resultarien tan evidents. En qualsevol cas, V de Vendetta, sobretot el còmic, però també la pel·lícula, ens plantegen una qüestió pertorbadora: en una situació extrema, com ara un estat totalitari, quina és la resposta necessària? És més: quina era la resposta necessària per tal de no haver arribat mai a un estat totalitari? V, el nostre heroi, és un terrorista; fa vint-i-cinc anys, quan es publicà el còmic per primera vegada, ja resultava prou inquietant: ara, damunt, està d’actualitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada