No recorde quan vaig veure per primera vegada Con faldas y a lo loco. Intuïsc, vagament, que la vam comprar a la vella secció de pel·lícules de El Corte Inglés de Nuevo Centro, quan encara es trobava a un soterrani i encara tenia videoclub, amb una secció impossible consagrada al Beta. No sé quan la vaig veure, però no devia tindre més de sis anys. Sé que em va agradar, perquè la vaig tornar a veure moltes vegades, amb una insòlita fascinació de xiquet -sabeu, la fascinació del xiquet que bada davant del televisor i riu sense massa trellat.
Al cap dels anys, supose, la vaig veure amb uns altres ulls i vaig saber que darrere de la pel·lícula hi havia un senyor que es deia Billy Wilder, que havia fet moltes altres pel·lícules, que vaig buscar i veure amb un afany adolescent d'exahustivitat. Amb tot, encara no he les he vistes totes. Me'n faltes dos o tres, i no de les més famoses. Em satisfà pensar que encara tinc un cert marge de sorpresa, que tinc com a mínim dos o tres ocasions de tornar a veure una pel·li de Billy Wilder per primera vegada.
De fet, fins ahir, me'n faltava una més, El mayor y la menor, la primera producció "americana" que va realitzar. Encara que té un punt pervers -actualitzat per la controvertida proposta de crear una partit de pederastes a Holanda...-, es tracta d'una pel·lícula extraordinàriament amable i divertida, amb un punt de coentor, del qual, afortunadament, el director es va alliberar ben prompte. Al remat, a aquesta comèdia hi ha molts dels ingredients que, al cap dels anys, caracteritzarien les seues millors pel·lícules: sobretot -i a títol totalment personal- aquell aire de familiaritat, el sentiment de retrobament i d'acollida que ens transmeten les seues pel·lícules, la impressió que, d'alguna manera, ens han acompanyat des de menuts, com la gent de casa.
Al cap dels anys, supose, la vaig veure amb uns altres ulls i vaig saber que darrere de la pel·lícula hi havia un senyor que es deia Billy Wilder, que havia fet moltes altres pel·lícules, que vaig buscar i veure amb un afany adolescent d'exahustivitat. Amb tot, encara no he les he vistes totes. Me'n faltes dos o tres, i no de les més famoses. Em satisfà pensar que encara tinc un cert marge de sorpresa, que tinc com a mínim dos o tres ocasions de tornar a veure una pel·li de Billy Wilder per primera vegada.
De fet, fins ahir, me'n faltava una més, El mayor y la menor, la primera producció "americana" que va realitzar. Encara que té un punt pervers -actualitzat per la controvertida proposta de crear una partit de pederastes a Holanda...-, es tracta d'una pel·lícula extraordinàriament amable i divertida, amb un punt de coentor, del qual, afortunadament, el director es va alliberar ben prompte. Al remat, a aquesta comèdia hi ha molts dels ingredients que, al cap dels anys, caracteritzarien les seues millors pel·lícules: sobretot -i a títol totalment personal- aquell aire de familiaritat, el sentiment de retrobament i d'acollida que ens transmeten les seues pel·lícules, la impressió que, d'alguna manera, ens han acompanyat des de menuts, com la gent de casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada