Tornar 2

Feia més d'un any i mig que no escrivia cap nota en aquest blog, que em va acompanyar durant tant de temps entre finals de 2004 i mitjan 2006. Tot ha canviat molt des de llavors i motius diversos havien fet que no tinguera temps, o ganes, o forces, de seguir traient del forn pans de pessic. Ara, sense cap voluntat de represa ni de continuitat, volia deixar un enllaç a la primera entrada que vaig escriure, perquè hui me'n vaig i demà hauré de començar a aprendre a tornar de veres.

Les raons d'escriure

És un tema vell i no vull insistir-hi. Però també és una qüestió òbvia i estic convençut que, si constatàrem les obvietats més sovint, les coses ens anirien més bé. Per això vull dir que si escric -per exemple, aquest blog- és, en primer lloc, perquè m'agrada. Ho va dir Mercè Rodoreda al pròleg a Mirall trencat, que escrivia perquè li agradava, fins i tot per a agradar-se... L'escriptura, però, sempre reclama un destinatari, sempre es fa cap a algú -o contra algú, segons els casos. En el meu cas, preferisc apuntar-me al primer cas: escric per a qui em llig. Avui, una persona m'ha dit que havia llegit Pans de pessic. Jo li he dit que feia temps que no l'actualitzava, atrafegat pels preparatius de Recolza a Pampló, però que m'ho passava escrivint-lo. Ella m'ha dit que s'ho havia passat bé llegint-lo. Aquesta correspondència, aparentment tan simple, m'ha fet molt content. Per això escric ara aquest post, que és una manera de donar les gràcies a totes aquelles persones que em lligen i em fan escriure. Són, per dir-ho d'alguna manera, raons d'escriure.

Una història dels colors

Avui és diumenge, demà dilluns i és precisament el moment de la setmana que, fins fa unes setmanes, solia publicar l'entrada de Pans de pessic. Per raons que no vénen al cas, però que molts de vosaltres coneixeu, he hagut d'aturar-me. El mateix passa amb Les etimologies, aquell projecte que tant m'agrada i que no sé quan reprendré. Per ara, reprenc aquests pans amb la idea de tornar-hi cada tombant de setmana.

I ho faig per a parlar d'una cosa de la qual es parla poc, però que a mi em fa pensar sovint. Em referisc a la història dels colors. Cada persona, en el segment breu de la seua vida, coneix el món en color; la nostra memòria, en canvi, desdibuixa els colors de la realitat de la mateixa manera que la història de la humanitat és incapaç de donar-ne compte. Sabem que les esglésies romàniques, tan representatives del món medieval, estaven decorades amb pintures exquisides. Hem pogut visitar Boí i Taüll o San Isidro de Lleó i, tanmateix, quan algú ens parla del romànic no pensem en el color. L'escultura gòtica, la que podem contemplar en la porta dels Apòstols de la Seu de València, també es va pensar plena de color, tot i que la pintura no ha resistit fins els nostres dies i ha condemnat aquelles belles portades a la serena memòria de la pedra. Curiosament, la primera vegada que trobem la tècnica per a captar la imatge de la realitat, el color desapareix i la humanitat, des de mitjan segle XIX fins a mitjan segle XX és, sobretot, una història en blanc i negre.

Al mateix temps que els colors, en tant que elements físics vulnerables, van deteriorant-se, se'n desdibuixa també el sentit, a mesura que la tradició i la cultura els atorga significats diversos. Diuen que Girona, una de les ciutats més belles que conec, era un lloc gris fins que l'ajuntament, fa poc més de vint-i-cinc anys, decidí pintar les façanes que donen al riu Onyar. Avui, aquests colors recents semblen eterns i la seua alegria pareix un símbol antiquíssim de la vida de la ciutat. A Lisboa diuen que la blancor que durant dècades se li va atribuir era ben falsa i, d'un temps ençà, han recorregut a vermells poderosos i blaus inversemblants per a refer el rostre dels barris vells. Quan visitem el Maestrat, sobretot els pobles més menuts i despoblats, com també alguns masos, ens adonem que els ampits de les finestres revelen un color blau inequívoc, testimoni d'un temps ignorat en què gran part de les façanes valencianes estaven decorades amb aquest color, potser perquè prové d'una substància amb reconegudes virtuts d'higiene.

La història dels colors, que recullen alguns llibres que llegiré algun dia, és un espill de la nostra història. Conéixer-la no deu ser només cosa d'erudits i historiadors de l'art, sinó un estímul poderós per a saber més d'aquelles coses essencials que, tan evidents com són, solen passar desapercebudes.

Llum d'octubre

Alguns bloguers (indici de la proximitat amb els dietaristes, també glossadors de l'oratge), han escrit sobre aquest bell període que ara comencem: el final de l'estiu i el principi de la tardor. Des de fa un parell de setmanes agraïm la fresqueta que ens sorprén de bon dematí i ens exigeix allargar el llençol per cobrir-nos els peus o, fins i tot -en una peculiar celebració del tacte-, el cos sencer. El cel, llavat per la pluja dels últims dies, sembla més blau i més ample i els núvols més blancs. Són dies com avui els que entenem per quina raó els pintors i els fotògrafs segueixen obsessionats pel cel. Com llegim a Reflex, si bé no podem cantar victòria encara, la veritat és que setembre s'instal·la entre nosaltres. Llegim instal·lar-se i és aquesta l'expressió més adient. Setembre enceta un camí irreversible envers l'hivern, de la mateixa manera que maig és l'ambaixada de l'estiu. Setembre i octubre, com maig i juny, són mesos incomplets, transitoris i, precisament per això, d'un equilibri amable, d'una bellesa estacional i serena. En un cas acaba el curs; en un altre comença. I comença, com un atmosfèric regal d'esperança, amb la llum més bona de l'any. És la llum la prova definitiva de l'arribada, per fi, del temps d'octubre.