Quan estava decidit a parlar d'un tema que no conec gens, però que m'intriga i m'indigna alhora (les eleccions italianes), em trobe que l'amic Pere, al seu blog Veges tu, comenta una visita recent al nostre institut, cosa que li serveix com a pretext per a recordar anècdotes diverses d'aquells anys en què passàrem de ser xiquets "a ser menys xiquets", com diu ell en una expressió que és, a més de bonica, prou exacta; ben mirat, ara des d'una relativa i encara curta distància, m'adone que no fa ni dos anys que vaig començar a entrar, amb peu ferm i consciència clara, en el món dels adults. Calcule que només et fas major quan assumeixes certes privacions; i jo a l'institut no em privava, per exemple, de creure que podia canviar el món...
Per raons que no vénen al cas, he mantingut el contacte amb el meu institut molt més que la resta dels meus companys, entre els quals hi ha Pere. Potser per això no he tingut la distància necessària per a valorar, com ell, aquells anys, per a madurar-los en la memòria i en l'espai i així situar-los en el lloc que els pertoca. Amb tot, ara que escric aquestes línies, confesse també el meu enyor, mentre em vénen al cap centenars d'imatges que, en un altre lloc i en un altre moment, seria amable recordar. I m'adone, també, del deute immens que tinc amb tots aquells professors que esmenta Pere, especialment amb Miracle, perquè van ser capaços d'assistir-nos en aquell pas des de la infantesa i d'influir positivament en els nostres futurs respectius, si més no en el meu -i estic convençut que també en el de Pere.
És estranya la vida: volia parlar d'Itàlia, un país que no he visitat mai, i he acabat parlant del meu institut, un dels racons que millor conec en aquest món. I com que, per raons diverses, encara hi vaig sovint, puc constatar de primera mà que, fent veritat el tòpic, els nostres temps passats foren millors. Què ha canviat i per què ha canviat són qüestions que podríem tractar en una altra ocasió. Pregutarem, com diu Pere, a consergeria. Però serà la primera pregunta d'una llarga sèrie, si és que en volem traure algun trellat.
Per raons que no vénen al cas, he mantingut el contacte amb el meu institut molt més que la resta dels meus companys, entre els quals hi ha Pere. Potser per això no he tingut la distància necessària per a valorar, com ell, aquells anys, per a madurar-los en la memòria i en l'espai i així situar-los en el lloc que els pertoca. Amb tot, ara que escric aquestes línies, confesse també el meu enyor, mentre em vénen al cap centenars d'imatges que, en un altre lloc i en un altre moment, seria amable recordar. I m'adone, també, del deute immens que tinc amb tots aquells professors que esmenta Pere, especialment amb Miracle, perquè van ser capaços d'assistir-nos en aquell pas des de la infantesa i d'influir positivament en els nostres futurs respectius, si més no en el meu -i estic convençut que també en el de Pere.
És estranya la vida: volia parlar d'Itàlia, un país que no he visitat mai, i he acabat parlant del meu institut, un dels racons que millor conec en aquest món. I com que, per raons diverses, encara hi vaig sovint, puc constatar de primera mà que, fent veritat el tòpic, els nostres temps passats foren millors. Què ha canviat i per què ha canviat són qüestions que podríem tractar en una altra ocasió. Pregutarem, com diu Pere, a consergeria. Però serà la primera pregunta d'una llarga sèrie, si és que en volem traure algun trellat.
1 comentari:
Si saberes com espere cada dilluns com traus els teus panellets, no t’ho creuries. Crec que no t’havia comentat mai, preferia estar-me’n en l’anonimat però total per a què. M’agrada mogolló el teu blog, en serio. El que més, diria jo. I la teua manera d’escriure: deliciosa. Amb candeletes els espere. Mira, i jo volia parlar-te de les aules... Crec que eren verdes. És broma. Au, fins l'altra, una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada