V (primera part)

Aquestes vesprades llargues de primavera, acompanyades del crit insistent de les oronetes a poqueta nit, em porten a la memòria el record de les vesprades que, quan era menut, dedicava a dibuixar compulsivament. A casa dels meus avis hi ha encara unes petites taules que ho testimonien: hi queda l'empremta dels traços que hi vaig fer amb vehemència infantil. D'aquell temps conserve uns petits grapats de fulls que el meu avi relligà amb un cordillet per a donar-los aparença de llibre. Conserve, també, les revistes que, un poc més crescudets, uns amics i jo féiem aparéixer periòdicament, com si fórem una editorial de veres, tot i que sense públic. Les taules de l'institut, si els professors no me les hagueren fet netejar, donarien fe de la meua tendència incontrolada a omplir de dibuixos qualsevol superfície lliure pròxima al meu abast. De fet, no fa ni quatre dies que els meus companys de facultat em renegaven per no controlar aquests impulsos...

Paral·lelament, vaig llegir molts còmics quan era menut. En primer lloc, tot allò que hi havia per casa: els Mortadelos i els Astèrix de mon pare, com també Mafalda, per molt que no entenguera de la missa la meitat. Comprava, totes les setmanes, aquelles revistes miscel·lànies que, amb el nom de 'Mortadelo' entre altres, arribaven als quioscos en un gest impossible de continuitat: el còmic periòdic per a xiquets és una empresa difícil i són molts els projectes que es van quedar pel camí. Curiosament, un dels més arriscats, com ara 'Camacuc', una revista de còmic per a xiquets i en valencià, encara perviu, si bé només es distribueix als subscriptors.

Ja més fadrí, vaig començar a comprar 'El Jueves', l'única revista que encara compre sovint i vaig interessar-me per unes altres maneres de fer còmic, des d'Hugo Pratt fins a Pere Joan. Era un món que m'apassionava, que m'absorbia, però les circumstàncies han fet que, progressivament, el deixara de banda: unes altres lectures, unes altres obligacions, han arraconat aquell divertiment que podria haver esdevingut una dedicació.

Paral·lelament, he deixat de dibuixar. Vull dir que he deixat de dibuixar amb freqüència, a dibuixar perquè sí, a dedicar hores d'oci a agafar el llapis i imaginar un còmic o un retrat. Encara així, algunes vegades vaig a casa dels avis i, a la mateixa habitació on l'avi m'enquadernà aquells llibrets, em pose a fer línies sense trellat, sense cap destí ni propòsit. O bé, unes altres vegades, faig un dibuix perquè l'ocasió s'ho mereix, perquè vull que acompanye un treball o un regal, per exemple o, senzillament, perquè me l'han encarregat. No dibuixe tant com voldria. No llig tants còmics com voldria. Però de tant en tant faig coses com aquesta xica que vaig dibuixar fa uns anys i llig coses com V de Vendetta, un dels àlbums més impressionants que m'ha arribat mai a les mans, que ara està de moda i del qual parlaré la setmana que ve.