Ahir vaig anar a una boda i vaig ser l'únic home que no portava corbata. Algú podria pensar que es tracta d'un gest d'oposició a una certa manera de vestir i a una certa manera de concebre els esdeveniments socials. En absolut: senzillament, la corbata m'incomoda, com m'incomoda en general qualsevol peça de roba que m'oprimisca el coll. D'altra banda, la corbata, des d'un punt de vista estètic, no m'agrada especialment. En conseqüència, com que ningú m'obligava a dur corbata, no me'n vaig posar, encara que estic convençut que algunes persones, tot i que tingueren el bon gust de no fer-ho notar, van censurar la meua decisió.
Em podríeu preguntar, malicciosament, que hauria fet si, contràriament, m'hagueren obligat a dur corbata. No ho sé. Supose que, al final, me n'haguera posat. Ben mirat, dur o no dur corbata no és, per a mi, una posició irrenunciable. Dur-ne o no dur-ne és, al capdavall, una cosa ridícula i sense cap mena d'importància. El problema ve quan no és una corbata el que produeix el dubte i tempta el desacord, sinó una qüestió més transcendent i compromesa. Aleshores cal posicionar-se i establir uns límits a partir dels quals la negociació és impossible: a partir dels quals les posicions són, en efecte, irrenunciables.
No seré jo qui pose en dubte que en determinats moments cal tancar-se en banda. Però no puc deixar de pensar que a tots els nivells, sobretot pel que fa a les grans ocasions, aquests moments són escassos. Coses irrenunciables, realment irrenunciables, n'hi ha ben poques. Si les mires amb perspectiva, alliberat del llast del moment i el lloc, és a dir, de la cultura immediata, n'hi ha poquíssimes.
Intuïsc que moltes persones estaran en desacord amb mi i tindran la curiositat de demanar-me què considere, per tant, irrenunciable. Vos en posaré un exemple. Des de la primera emissió, el Gran Wyoming va demanar un ballet per a El intermedio. Segons deia, un programa seriós i rigorós com el seu necessitava, per damunt de tot, un ballet. Durant diversos programes va reivindicar-lo amb insistència, però el ballet no arribava. Finalment -i potser com a conseqüència d'una tràgica vaga de fam del becari del programa-, els directius del canal accediren: amb immensa satisfacció, el Gran Wyoming anuncià, al principi del darrer programa, que per fi tenien un ballet. Llàstima que encara no n'hagen penjat el vídeo a YouTube: el ballet, això sí que és irrenunciable.
Em podríeu preguntar, malicciosament, que hauria fet si, contràriament, m'hagueren obligat a dur corbata. No ho sé. Supose que, al final, me n'haguera posat. Ben mirat, dur o no dur corbata no és, per a mi, una posició irrenunciable. Dur-ne o no dur-ne és, al capdavall, una cosa ridícula i sense cap mena d'importància. El problema ve quan no és una corbata el que produeix el dubte i tempta el desacord, sinó una qüestió més transcendent i compromesa. Aleshores cal posicionar-se i establir uns límits a partir dels quals la negociació és impossible: a partir dels quals les posicions són, en efecte, irrenunciables.
No seré jo qui pose en dubte que en determinats moments cal tancar-se en banda. Però no puc deixar de pensar que a tots els nivells, sobretot pel que fa a les grans ocasions, aquests moments són escassos. Coses irrenunciables, realment irrenunciables, n'hi ha ben poques. Si les mires amb perspectiva, alliberat del llast del moment i el lloc, és a dir, de la cultura immediata, n'hi ha poquíssimes.
Intuïsc que moltes persones estaran en desacord amb mi i tindran la curiositat de demanar-me què considere, per tant, irrenunciable. Vos en posaré un exemple. Des de la primera emissió, el Gran Wyoming va demanar un ballet per a El intermedio. Segons deia, un programa seriós i rigorós com el seu necessitava, per damunt de tot, un ballet. Durant diversos programes va reivindicar-lo amb insistència, però el ballet no arribava. Finalment -i potser com a conseqüència d'una tràgica vaga de fam del becari del programa-, els directius del canal accediren: amb immensa satisfacció, el Gran Wyoming anuncià, al principi del darrer programa, que per fi tenien un ballet. Llàstima que encara no n'hagen penjat el vídeo a YouTube: el ballet, això sí que és irrenunciable.
2 comentaris:
Ja t'ho comentava l'altre dia...efectivament, en -quasi, si volem- tot hi ha un lloc buit on hi cap el debat i la reformulació d'idees; fins i tot, de la claudicació, i del canvi. I això, doncs ESTÀ MOLT BÉ, el que no està bé és tancar-se en banda, i creure que un té raó i prou: em recorda, per exemple(encara que en principi no tinga massa a veure, a vells dictadors com Pinochet. Ara, jo se que haguera fet amb allò de la corbata...segur que me l'hauria posat, i haguera disfrutat com un pallasso, perquè ja saps que a mi m'agrada disfressar-me.
I allò del ballet...doncs sí, en Wyoming és irrenunciable.
(Gràcies!)
Mira per on, acabe d'escriure sobre bodes. no ho he dit però jo, tampoc no duré corbata. A mi, com a tu, no m'agrada que m'oprimisquen el coll d emanera gratuita.
Publica un comentari a l'entrada