Ni

Em pregunte què deuen pensar senyores com la del bastó davant del referèndum d'avui. Dones d'ací i dones de Catalunya i dones d'arreu que van votar per primera vegada amb l'arribada de la democràcia. Aquella generació, particularment les dones -les meues besàvies només votaren durant un parèntesi curtíssim, ja sabeu-, no pot sentir el fet de votar de la mateixa manera que el sent la meua generació. Votar per primera vegada em va fer molta il·lusió, una il·lusió normal, pròpia d'una societat en què votar és un fet més o menys natural que marca, com tantes altres coses, el pas simbòlic a la vida adulta. En canvi, què devia pensar el meu avi quan va votar per primera vegada, ell que va formar part del cos de sanitaris de l'exèrcit republicà i passà més d'un any a un camp de concentració en acabar la guerra, la qual l'havia sorprés quan tenia els nostres democràtics 18 anys?

Ara que es parla tant de memòria històrica, crec que no és una mala idea recordar el sentiment confús d'alegria i perplexitat d'una gent vençuda que només va poder votar quan encetava el camí de la vellesa. Probablement siga més important encara recordar que moltes d'aquelles persones, com el meu avi, van apostar per una societat en què votar fóra una cosa normal, però no rutinària, sinó significativa i reflexionada. El meu avi, per exemple, va llegir el projecte de constitució espanyola i hi va votar, conscientment, en contra. El seu no, matisat i qualitatiu, va servir de ben poc. Un referèndum és una cosa trista i grisa, sense notes a peu de pàgina, sense esmenes, sense fisures. El meu no a la constitució europea, al cap de més de dos dècades, també va ser inútil davant d'una aclapadora victòria d'un sí anodí, que només va quedar en entredit després de les negatives d'uns altres països europeus, per bé que aquells no triomfants ben poc tenien a veure amb el meu.

Curiosament -o no tant- vaig votar amb poc convenciment, inquiet per uns dubtes que, en cas d'haver estat català, també m'haurien voltat pel cap a l'hora de votar avui el nou estatut. El que sé és que tant aleshores com ara, es simplifiquen les posicions i les paperetes, en tant que resposta elemental, es converteixen en opcions absolutes al servei de l'èxit o el fracàs d'uns o uns altres partits. Per això, i en homenatge al meu avi i totes aquelles persones que es lligen el que voten i voten en conseqüència, des dels matisos i la reflexió, copie ací -poc originalment- unes línies de Pere Quart, mentre me'n vaig a Vilaweb, a veure si sí o no, o què.

SÍNTESI

La Constitució

no em fa fred ni calor.

L'ha feta sense mi

un ardat grimpador

cobejós i mesquí

d'experts sense parió

en l'art de consentir.

Ben pocs votaran NO

i molts votaran SÍ.

¿I per quina rao

la cosa anirà així?

Els mòbils són la por

d'una subversió,

la manca de juí,

el no saber qui es qui,

l'influx de tal senyor,

l'espera d'un guardó

o l'ordre d'obeir...

Què haig de fer? Què puc dir?

Com que l'abstenció

és una evasió

de bàmbol o coquí

jo, lliure i complidor,

haure de votar NI.