Lisboa

La setmana passada em vaig prendre vacances (també ací en Pans de pessic) i vaig tornar a Lisboa com vaig tornar a Londres fa uns mesos: al cap de més de deu anys, amb una nova companyia i una nova perspectiva. M'he trobat la mateixa ciutat, és a dir, el mateix paisatge de carrers impossibles i panoràmiques constants, de tramvies sorollosos i elegants edificis en decadència. Però també he trobat la ciutat que mamprén ambiciosos projectes de restauració, que ha refet el sistema de transport urbà i que crea circuïts culturals nous i vitals. Una ciutat que voldria conéixer amb més profunditat, més de dins, per a fer-la més meua encara i per a veure-la més de prop, més críticament, sense la mirada encisada dels viatgers.

Però Lisboa, pel que siga, m'agrada i em vénen ganes de tornar-hi. M'agrada, per exemple, perquè al barri de Madragoa, prop del Museu Nacional de Arte Antiga, vam dinar a un bar minúscul i acollidor, on l'oferta es reduïa a un plat d'arròs amb molho i carn o peix i un acompanyament d'amanida. M'agrada perquè al lavabo d'aquell baret hi havia dibuixats, respectivament, un i una banyistes belle époque i perquè els amos del local, potser artífexs dels dibuixos, eren igual de simpàtics. Lisboa m'agrada perquè uns carrers avall (o amunt, segons es mire) hi havia un museu petit i deliciós, el Museu da Marioneta, on em vaig sentir profundament feliç: perquè, al capdavall, si vaig anar a Lisboa no va ser per la ciutat, sinó per notar novament unes mans -i notar-les, per exemple, davant d'una titella de principis de segle XX, en un museu inesperat, na Rua da Esperança.

Després, quan tornàrem a València, ens van perdre les maletes i encara seguim esperant-les, més de vint-i-quatre hores després. Una anècdota incòmoda que, si hui s'acaba sense més maldecaps, torna a posar de manifest que, a aquest món, hi ha gent i empreses amb molt mala fel i d'allò més incompetents.

Actualització del dia 15: finalment, en acabant de dinar, ens les han retornat.