L'examen de despús-demà

Fa molt de temps vaig publicar a aquest blog una entrada en què deia: Si els lingüistes foren sabaters, farien unes ferradures excel·lents. Com que la frase tenia una certa vocació d'aforisme, em vaig estalviar qualsevol explicació, atés que confiava que seria prou eloqüent i suggerent en ella mateixa. Avui, si m'ho permetreu, faré una petita paràfrasi aplicada a un cas concret que m'afecta o que, millor dit, em fa patir des de fa uns dies.

Per raons que no vénen al cas, quan vaig acabar la meua titulació vaig començar Filologia anglesa. Com que ja havia fet una altra filologia, em van convalidar tot el primer cicle, de manera que vaig entrar directament a quart de carrera. Una de les assignatures obligatòries del curs és Gramàtica anglesa, de la qual m'examine despús-demà, ja que -per raons que tampoc vénen al cas- no em vaig presentar a la primera convocatòria. Quan vaig començar a estudiar fa unes setmanes vaig intuir que la cosa seria dura, però des de fa uns dies és pitjor. Vos ho podeu imaginar: etiquetes impossibles, definicions incompletes, caracteritzacions incoherents, plantejaments incompatibles, explicacions incomprensibles... Exactament el que passa amb la major part de les assignatures que s'atreveixen a mampendre allò que, a grans trets, anomenem gramàtica. Ni els apunts, ni els llibres de referència, aconsegueixen llevar-me de damunt una desagradable i volàtil sensació semblant a aquella que experimentem a la platja quan intentem transportar la sorra amb les mans.

Lamentablement, aquesta circumstància, llevat d'honroses excepcions, s'ha repetit en moltes de les assignatures semblants que he cursat durant aquests sis anys i escaig de formació filològica. No m'estranya, en conseqüència, que les assignatures de llengua tinguen mala fama -i no només pel que fa als estudis universitaris, sinó sobretot pel que fa a l'educació secundària i primària. Encara em sorprén que les matemàtiques estiguen un graó per damunt en la deshonrosa jerarquia de les assignatures més odiades! Siga como siga, es tracta d'un rebuig més que justificat: a uns professors amb una formació lingüística i pedagògica insuficient, cal sumar un alumnat decadent, que observa com el sistema educatiu es fa trossos sense que ningú intente posar-hi remei. En aquest panorama, és ben difícil traure algun trellat d'unes assignatures mal programades, que no es sap massa bé què són o per a què serveixen. Perquè el cas és que, ni que siga des d'un punt de vista materialista, estudiar gramàtica és una cosa ben útil, si més no per l'indubtable benefici que suposa dominar els mecanismes interns del nostre principal instrument de comunicació diària. Ara bé, tornem al principi: disposem de les eines adients per per a poder ensenyar i fer aprendre gramàtica? Òbviament, no. No negaré que hi ha aproximacions profitoses i plantejaments que, a grans trets, funcionen relativament bé. Però el conjunt, el conjunt de tota la teoria gramatical que hem heretat, continua sent insuficient i, el que és més lamentable, no veig que les perspectives ens facen pensar en un futur millor. Siga per excés de cientificisme, siga per falta de rigor, siga per incapacitat d'expressió o pel que siga (i em vénen al cap moltes raons que podríem adduir amb més temps i espai), estudiar gramàtica és, ara com ara -i em perdonareu una altra metàfora- com volar per damunt del teu barri: capaç de reconéixer els detalls i de traçar una certa perspectiva de conjunt, és a dir, capaç com et veus de no perdre't del tot, eres incapaç de tocar de peus a terra. I coincidereu amb mi que, en tots aquests assumptes, allò fonamental és tocar de peus a terra.