Una història dels colors

Avui és diumenge, demà dilluns i és precisament el moment de la setmana que, fins fa unes setmanes, solia publicar l'entrada de Pans de pessic. Per raons que no vénen al cas, però que molts de vosaltres coneixeu, he hagut d'aturar-me. El mateix passa amb Les etimologies, aquell projecte que tant m'agrada i que no sé quan reprendré. Per ara, reprenc aquests pans amb la idea de tornar-hi cada tombant de setmana.

I ho faig per a parlar d'una cosa de la qual es parla poc, però que a mi em fa pensar sovint. Em referisc a la història dels colors. Cada persona, en el segment breu de la seua vida, coneix el món en color; la nostra memòria, en canvi, desdibuixa els colors de la realitat de la mateixa manera que la història de la humanitat és incapaç de donar-ne compte. Sabem que les esglésies romàniques, tan representatives del món medieval, estaven decorades amb pintures exquisides. Hem pogut visitar Boí i Taüll o San Isidro de Lleó i, tanmateix, quan algú ens parla del romànic no pensem en el color. L'escultura gòtica, la que podem contemplar en la porta dels Apòstols de la Seu de València, també es va pensar plena de color, tot i que la pintura no ha resistit fins els nostres dies i ha condemnat aquelles belles portades a la serena memòria de la pedra. Curiosament, la primera vegada que trobem la tècnica per a captar la imatge de la realitat, el color desapareix i la humanitat, des de mitjan segle XIX fins a mitjan segle XX és, sobretot, una història en blanc i negre.

Al mateix temps que els colors, en tant que elements físics vulnerables, van deteriorant-se, se'n desdibuixa també el sentit, a mesura que la tradició i la cultura els atorga significats diversos. Diuen que Girona, una de les ciutats més belles que conec, era un lloc gris fins que l'ajuntament, fa poc més de vint-i-cinc anys, decidí pintar les façanes que donen al riu Onyar. Avui, aquests colors recents semblen eterns i la seua alegria pareix un símbol antiquíssim de la vida de la ciutat. A Lisboa diuen que la blancor que durant dècades se li va atribuir era ben falsa i, d'un temps ençà, han recorregut a vermells poderosos i blaus inversemblants per a refer el rostre dels barris vells. Quan visitem el Maestrat, sobretot els pobles més menuts i despoblats, com també alguns masos, ens adonem que els ampits de les finestres revelen un color blau inequívoc, testimoni d'un temps ignorat en què gran part de les façanes valencianes estaven decorades amb aquest color, potser perquè prové d'una substància amb reconegudes virtuts d'higiene.

La història dels colors, que recullen alguns llibres que llegiré algun dia, és un espill de la nostra història. Conéixer-la no deu ser només cosa d'erudits i historiadors de l'art, sinó un estímul poderós per a saber més d'aquelles coses essencials que, tan evidents com són, solen passar desapercebudes.