Distàncies

Si pensem quina és la quantitat de persones que han mort a Londres en relació a tots els morts en atemptats a Iraq des de la invasió americana, ens veiem obligats a matisar la tragèdia. El drama és qüestió de distància. A mi, personalment, Madrid em trasbalsà molt més que l'11S i Londres més que Nova York però menys que l'11M. D'alguna manera, mal que els pese a alguns, Madrid és un dels nostres referents, com també ho és Londres, encara que d'una altra forma. La distància amb Bagdad és, sobretot, quilomètrica, fisíca, però és, a més, una distància lingüística, cultural, simbòlica. Els morts iraquians no valen el mateix, entre nosaltres. Entre altres coses perquè, tan llunyans en tants sentits, la distància es redueix dramàticament en un aspecte: són part de la rutina. Nova York, Londres o Madrid, en canvi, resultaren ser excepcions, perillosament pròximes, però excepcionals al capdavall. L'hàbit, també, desgasta la desgràcia. I bé, saber que un mort tan mort com Abu no compta tant com un mort tan mort com John em fot, perquè em demostra que, en el fons, molt en el fons, jo també participe de la dialèctica enverinada que diferencia entre ells i nosaltres. Un verí terrible, perquè nosaltres són els que moren i ells els que maten i nosaltres no podem fer res o ben poca cosa. Sí, ara governa el PSOE entre altres coses perquè el PP va ser castigat i les tropes espanyoles estan fora d'Iraq, però això no soluciona el problema. El problema és el de sempre, és l'home que li trenca la cara a la dona, el cotxe encés per una revenja, és el foc de Cardona i els deu anys de les matances als Balcans, és la vella indiferència envers Àfrica, és l'esclau egipci i el crim del Ku Kux Klan, és que Eugeni d'Ors sempre va ser un feixista, és que Miquel Adlert era un cregut i és que la sanitat pública no funciona, que les presons no reinsereixen i els manicomis no curen, que el PP s'aprofita també de l'atemptat de Londres i el PSOE li segueix lladrant la melodia, que la gent encara es moltesta si no vas a la seua boda i hi ha qui s'oposa a que els homosexuals es casen, que els ultres van al camp i el camp s'ofega, que l'horta és mor i la defensen sense conrear-la, que el valencià es parla encara com un miracle però els miracles no duren. El problema és aquesta espiral que esborra les distàncies i que me'n vaig a sopar un bon entrepà i demà veuré una peli dels germans Marx, que no hi ha manera, que quina merda.