"...no recordo per quina raó, sense bar restaurant pel mig, fa gairebé quaranta anys vaig decidir que Londres seria la meva ciutat. Una decisió que ha estat, ara per ara, la millor de la meva vida, si elimino figures en el paisatge. Si hi poso figures, no cal que em mogui del Vallès."
Vaig trobar aquesta afirmació -una miqueta exagerada, com ho són al capdavall totes les coses belles- a les pàgines del diari 'Avui', en l'edició de dimecres passat. La vaig trobar a un article de Marta Pessarrodona, vuit dies abans d'anar-me'n jo a Londres, per segona vegada.
La primera vegada que vaig estar a Londres, fa gairebé onze anys, vaig saber -més que no decidir- que Londres seria una de les meues ciutats. Des d'aleshores, he recordat Londres amb ulls astorats d'infant i potser per això em pregunte com la veuré amb aquests ulls d'ara, que han vist més coses i han perdut en part l'alé de la sorpresa. La veuré, també, amb una altra companyia: no hi vaig, exactament, per fer turisme: uns amics i jo, bons amics, com els d'abans, anem a veure una altra amiga, que viu temporalment a la ciutat. Farem turisme, però al mateix temps, gaudirem d'eixa estranya sensació d'interinitat que té viure, ni que siga durant uns dies, una ciutat des de dins.
Londres, aquest nou Londres imminent, serà una ciutat meua per paisatge, però sobretot per figures. Amb tot, la meua ciutat és València. Per paisatge, crec que n'hi ha prou per convéncer-vos si la passegeu "a poqueta nit (...) en eixa hora que el fotògraf Luis Cuadrado anomenava l'hora bruixa". La frase, clar, no és meua. La copie de Mentre parlem, d'Enric Sòria. Llegir-lo també és un bon argument per estimar València.
Per figures, València és el lloc on he trobat la gent que estime, encara que provinga o visca en uns altres llocs. Agraïsc la sort d'haver-les pogut triat, com he triat aquesta ciutat, i haver passejat amb elles durant l'hora bruixa.
Si algun dia em regalen un viatge, i voleu trobar-me, busqueu-me a Londres, perquè tindreu probabilitats de reeixir; si em perd, en canvi, no aneu tan lluny: no cal que vos mogueu de l'Horta.
La primera vegada que vaig estar a Londres, fa gairebé onze anys, vaig saber -més que no decidir- que Londres seria una de les meues ciutats. Des d'aleshores, he recordat Londres amb ulls astorats d'infant i potser per això em pregunte com la veuré amb aquests ulls d'ara, que han vist més coses i han perdut en part l'alé de la sorpresa. La veuré, també, amb una altra companyia: no hi vaig, exactament, per fer turisme: uns amics i jo, bons amics, com els d'abans, anem a veure una altra amiga, que viu temporalment a la ciutat. Farem turisme, però al mateix temps, gaudirem d'eixa estranya sensació d'interinitat que té viure, ni que siga durant uns dies, una ciutat des de dins.
Londres, aquest nou Londres imminent, serà una ciutat meua per paisatge, però sobretot per figures. Amb tot, la meua ciutat és València. Per paisatge, crec que n'hi ha prou per convéncer-vos si la passegeu "a poqueta nit (...) en eixa hora que el fotògraf Luis Cuadrado anomenava l'hora bruixa". La frase, clar, no és meua. La copie de Mentre parlem, d'Enric Sòria. Llegir-lo també és un bon argument per estimar València.
Per figures, València és el lloc on he trobat la gent que estime, encara que provinga o visca en uns altres llocs. Agraïsc la sort d'haver-les pogut triat, com he triat aquesta ciutat, i haver passejat amb elles durant l'hora bruixa.
Si algun dia em regalen un viatge, i voleu trobar-me, busqueu-me a Londres, perquè tindreu probabilitats de reeixir; si em perd, en canvi, no aneu tan lluny: no cal que vos mogueu de l'Horta.
1 comentari:
Vull felicitar-te per la delicadesa i l'equilibri del text, que traspua sentiment sense perdre rigor. També perquè les ciutats de què parles bé s'ho mereixen, el poc que he vist de Londres és imponent i d'ambient molt divers, i València també és la meua. Encara que si pensem en ciutats, al meu parer, Roma n'ha de ser referència. En fi, salut i bona feina.
Publica un comentari a l'entrada