Els rostres del terror

Estava llegint en El País un article de Juan Cruz al voltant de les darreres declaracions de José María Aznar en la Universitat de Georgetown. Supose que sabeu de què parle. Em referisc, per descomptat, a la immensa relliscada de l'expresident de l'Estat. Que siga una relliscada previsible i coherent en la trajectòria de despropòsits d'aquest personatge no li lleva transcendència: que Aznar pense això és un detall sense importància. Que ho diga en una Universitat en tant que expresident espanyol i, per tant, amb una certa autoritat moral, ja és més greu. Però el més greu és que aquest individu ha servit d'altaveu, intel·lectualment priviliegiat, d'una manera de pensar que no és exclusiva d'ell. Pensem-ho bé: hi ha molta més gent que pensa així. Gent, potser, que no pensa estrictament això, però que sí pensa així, si fa no fa. I aquest fet, desgraciadament, no és en cap cas anecdòtic, perquè el fons ideològic de les declaracions d'Aznar és tan ignorant com reaccionari, tan poc justificable com radicalitzat i tan inoportú com més habitual del que ens pensem. En qualsevol cas, no crec que una persona amb la responsabilitat, present i passada, que ha tingut, es puga permetre aquestes eixides de to. Són pròpies d'un inconscient, o d'un estúpid. Voldria pensar que un estúpid no pot arribar a presidir un govern, però em ve el rostre de Bush al cap i em veig forçat, com a mínim, a dubtar d'aquest parer. Que Aznar siga un estúpid fa feredat. Que siga un estúpid dirigit per persones intel·ligents, també. I pensar que no és un estúpid no ens deixa lloc a un panorama més esperançador. Per això, quan he arribat al final de l'article, anomenat, no endebades, Escalofrío, he sentit un calfred real, perquè he imaginat el que deu ser sentir pròxima, en el bescoll, arribant per darrere, la respiració d'Aznar: siga un estúpid o no, he sentit por. I no ho dic en sentit figurat.