Tornar

Potser, algun dia, me n'aniré de València, la ciutat on visc i des d'on escric aquestes notes. Si me'n vaig, també hauré de tornar. Algú em podria dir que no cal tornar o, com a mínim, que el retorn és una conseqüència possible de la marxa, però no indispensable. És de veres: hi ha qui no torna. Però si jo me'n vaig de València, si me'n vaig durant un període de temps llarg, si faig això, sé que hauré de tornar, que serà una necessitat física, no un desig curiós d'actualitzar el que sé de la meua ciutat, ni de comprovar allò que me'n conten des de la distància. Em pregunte, a vegades, com serà eixa tornada. Amb què em retrobaré i què entendré que he trobat a faltar. Amb qui em retrobaré i qui he trobat a faltar. Sé que el retorn serà també a unes persones. No a les persones de sempre, les que seguiran per mitjà del telèfon, d'Internet, de les cartes, de les visites, dels viatges. No em referisc a eixes persones, sinó a les altres, les que un dia m'assaltaran pel carrer amb sorpresa i alegria, com jo he fet amb algunes persones que conec i que han tornat.

Sempre que entre a València, ni que siga des del Leroy Merlin més pròxim, i veig la silueta trista dels edificis, la ratlla tímida i estrangera de la mar, les muntanyes que la volten, l'esclat de llums, de rètols i de gent, sempre que entre, sent una emoció estranya, potser perquè en realitat estem tornant sempre, als llocs i a les persones, fins i tot quan no ens n'hem anat.