Contra l'aire condicionat

Avui és 15 de juliol, dia central de l’estiu, en tant que obri, ni que siga simbòlicament, el període que podem qualificar pròpiament d’estiu –i que s’allarga fins al 15 d’agost. L’èxode vacacional assoleix durant aquestes dos quinzenes el seu punt màxim i, quasi en conseqüència, el termòmetre també. Les nits seran llargues i insomnes i caldrà esperar a finals d’agost per a que retorne la placidesa clàssica d’allò que en diem les nits d’estiu. El migdia, clar, serà inclement i les ciutats, especialment a aquesta hora, esdevindran deserts ensopits i dominicals, fins i tot els dies de faena. No ens ha d’estranyar que durant aquestes setmanes el brogit de l’aire condicionat siga més intens que mai.

Així i tot, des de les darreries del mes de maig (amb l’excepció, com sempre, d’un parèntesi gelat i plujós que dura un parell de dies), l’aire condicionat és un tòpic, sobretot pel que fa als transports, els cinemes i els grans locals comercials. És un mes de desencontres: fas bé si el poses, es queixaran igualment si no ho fas. Quan arriba juny, però, la calor convida a la unanimitat i l’aire condicionat es dóna per descomptat. També a casa de cadascú: cada vegada són menys les persones que no en tenen i, en conseqüència, cada vegada en són més les que, quan visiten una vivenda que no en té, s’astoren o, directament s’indignen. Ja fa anys que he assumit, en aquest sentit, ser víctima de la sorpresa i la indignació: a ma casa no tenim, ni hem tingut mai, aire condicionat. Sempre ens hem apanyat, més o menys bé, amb un antic sistema gratuït i gens complex: de bon matí i a poqueta nit, ventilar la casa i, durant el migdia, protegir-la del sol i l’aire càlid. Aquest aire lliure i espontani, sense condicions, és una cosa sana i senzilla, que es pot complementar amb un o més ventiladors –formes refinades i alhora complementàries dels ventalls, també coneguts com a palmitos, una manera artística, manual i portàtil de refrescar-se en qualsevol hora i situació.

No penseu –perquè sé que algú ho pensarà– que açò és una proclama a favor dels ventalls o un atac contra l’aire condicionat. Ni de bon tros. Entenc que es tracta d’un recurs que, emprat amb moderació, ens ajuda a suportar les llargues jornades de calor (particularment en el cotxe, l’únic lloc, per cert, on tinc i empre l’aparell). Ara bé, d’ací a conventir l’aire condicionat en un instrument indispensable, n’hi ha un tros. I també hi ha una diferència considerable entre usar-lo amb trellat i posar-lo a una temperatura que exigeix anar abrigat. Que en ple mes de juliol algú vaja al treball amb calces i rebequeta és absurd. Que Lizipaina faça un anunci adreçat a les persones que s’han constipat per l’excés de l’aire demostra que la nostra societat no ens deixarà mai de sorprendre.



De més a més, cal no perdre de vista que l’aire condicionat és un sistema durament criticat pels ecologistes pels efectes nocius que causa en el medi ambient, com també per la despesa energètica que implica. Aquest segon argument explica que, lluny de tota sospita d’ecologisme, no siguen poques les veus que, per raons estrictament econòmiques, adverteixen dels problemes de l’invent. És més: podem constatar que fins i tot empreses que s’encarreguen de la venda d’aquests aparells, com ara Eroski, ens adverteixen dels excessos innecessaris que se’n deriven d’un ús desmesurat. D’altra banda, es veu que l’atmosfera humida que causa l’aire condicionat no és gens recomanable per a les persones amb al·lèrgies –una creixent majoria, tot siga dit. Introduir un poc de moderació en tot aquest desgavell no és gens difícil, atés que no són pocs els llocs (com ara ací, ací o ací) on trobem consells ben útils. A pesar d’això, la moderació sempre és difícil quan la calor, tan exasperant, està pel mig. En aquestes coses, les persones som particularment irreflexives. El senyor Carrier, inventor i negociant pioner, ho sabia: i va encentar-la de ple.