Balcons I

Des de fa uns dies, les façanes de la ciutat de València mostren una tensió curiosa entre partidaris i detractors de la visita del Papa. Com sabeu, per raons que no cal tornar a explicar, jo em decante per la segona opció. Cal insistir, però, que estic en contra de la visita del Papa en els termes concrets en què es produeix. No estic en contra de qualsevol visita, no es tracta d’una oposició sistemàtica, sinó d’un posicionament particular davant dels fastos que s’han organitzat en la meua ciutat a principis d’aquest estiu. D’altra banda, estic en desacord amb el model de família –i, per extensió, de societat– que preconitza ara com ara la cara més visible de la jerarquia catòlica, el missatge de la qual es veurà notablement amplificat pels esdeveniments que comencen imminentment.

Per aquestes dos raons, la primera superficial i específica, la segona profunda i general, he participat de la campanya que qüestiona la visita del Papa. Una campanya que, si bé té alguns aspectes que no m’agraden, és d’allò més meritòria per tres motius principals: en primer lloc, tot i tindre ben pocs mitjans, ha aconseguit obtindre un ressò popular considerable; en segon lloc, ha creat una marca i, en conseqüència, ha estat capaç d’aglutinar la resposta contra la visita; en tercer lloc, si bé amb molts matisos, la marca s’ha identificat amb una oposició crítica però respectuosa, que no és poc. Si més no, és des d’aquesta voluntat que moltes persones ens hi hem adherit. Per això, trobe que que el lema de la campanya modificat -que vaig trobar a través del blog de Pere- resumeix el sentiment de molts valencians que, així, no esperem el Papa.