La senyora del bastó

En la primera fotografia, la senyora del bastó es prepara per a creuar el semàfor. O no: si vos fixeu bé, no mira a la dreta, sinó cap avant i el moviment de la cama esquerra ens adverteix que ha iniciat el pas. És una dona simpàtica, ara que augmente la imatge de la fotografia ho entenc i compartisc amb ell el lleu somriure a mitges, íntim i inexplicable.



En la segona fotografia, la senyora del bastó ha creuat i, amb ritme decidit, es dirigeix cap al carrer Cadis. Ara veiem, amb claredat, la bossa oscil·lant del pa, una d’aquelles horribles bosses allargades de plàstic blanc que han substituït els vells equivalents de tela. No la culparem, però. Ni tan sols aquesta amable iaia de Russafa és capaç de resistir les inèrcies que, lentament, ens canvien els hàbits i els costums. Em pregunte, entre la nostàlgia i la militància, si deu haver emprat el seu indubtable valencià matern quan demanava el pa al forn. Intuïsc que sí, perquè per alguna estranya raó, els forns són una de les principals reserves lingüístiques –i gastronòmiques, tot siga dit– d’aquesta ciutat.



La senyora del bastó ja ens dóna l’esquena i el seu somriure es perd la fotografia, patrimoni de l’instant que només l’home del bigot va poder copsar. L’home del bigot, per cert, porta ulleres de sol, com la nostra iaia del bastó: és un dia feliç, il·luminat i radiant, amb un sol extraordinari, mediterrani i mil·lenari, el mateix paisatge que cantaren Al-Russafí i Ibn al Abbar abans de la conquesta cristiana.

Potser per això somriu, perquè és primavera i fa bon dia. O no: potser somriu perquè sap que ha aparegut d’estranquis a la meua fotografia, sense que jo l’esperara, conscient que la meua foto buscava una altra cosa: el cartell de publicitat, que ella també mira i potser també amb divertiment. Sí, vull pensar que és així, que la senyora del bastó és una vella descreguda que sap que, mentres a una de les cares de la tanca publicitària una bella jove pren el sol en actitud indecorosa, a l’altra banda el Papa alça la mà per saludar la València que l’espera. La senyora del bastó, inconfessablement, es pregunta què pensaria el Papa de la seua companya de cartell –i somriu, somriu intensament, perquè en arribar a casa posarà la cassola al foc i alhora que estén la roba, penjarà un cartell ben gran en què ens diga que ella, tot i la seua edat i condició, tampoc l’espera.