Les coses del respecte

Javier Marías, que fa una setmana publicava una reflexió ben lúcida al voltant de la promoció de la lectura, atacava ahir des de la seua columna d'El País Semanal l'ús i abús que es fa dels carrers durant la Setmana Santa. En efecte, encara que entre nosaltres aquestes dates de passió no tenen la mateixa presència pública que a Castella, tenim exemples a bastament de processons i esdeveniments diversos que, com lamenta l'escriptor, paralitzen la vida d'una part de la ciutat -o de la ciutat sencera- sense tindre en compte que no tots participen d'un esdeveniment tal. L'exemple més paradigmàtic, a aquesta ciutat, són les Falles, una festa que, entre altres coses i gràcies a la transformació franquista, inclou una mena d'ofrena pseudoreligiosa entre els actes centrals i més paralitzants.

Que la gent s'ho passe bé és fantàstic, i la idea, per exemple, de tallar el trànsit d'alguns carrers durant uns pocs dies a l'any no només és agradable, sinó aconsellable. Però una altra cosa ben diferent és posar la ciutat al servei de la festa i, en conseqüència, sotmetre els ciutadans no festius a les necessitats dels ciutadans festius. En aquest sentit, tot apunta al fet que les Falles seran cosa de xiquets si les comparem al que se'ns ve damunt amb la visita del Papa i la Copa de l'Amèrica. El senyor Ratzinger ve a València amb motiu de la cinquena trobada internacional de la família. Fins ací, tot ideal. No cometré l'hipocresia d'oposar-me a la celebració d'un esdeveniment d'aquesta mena simplement perquè no en compartisc la ideologia. És més: trobe que cal ser honest i acceptar que de tant en tant hi ha grans actes per als quals es reuneix molta gent, cosa inevitablement incòmoda que, respectuosament, cal comprendre i tolerar, si més no perquè un dia tu pots participar d'un acte així.

Ara bé, el problema és el mateix que amb les Falles: el que no es pot permetre és que els ciutadans no familiars es posen al servici dels ciutadans familiars; més encara: si les mesures de seguretat que els rumors preveuen es porten a la pràctica, els ciutadans no familiars ens sentirem com a perillosos estrangers marcats amb l'estigma de la sospita per part d'unes autoritats policials que tindran ordres estrictes per garantir que todo transcurra con normalidad. Normalitat, com també ciutadania, és una paraula ingènua i fins i tot irònica en aquest horitzó grandiloqüent de grans celebracions. Un horitzó ple de simpàtics vaixells de vela que, segons ens han promés, canviarà el rostre de València. Però el formigó no és un bon maquillatge -com saben altres ciutats víctimes de fòrums, exposicions universals i més meravelles- sinó una carassa pesada que ens fa caure la cara de vergonya, mentre les autoritats fan mutis pel fòrum, somrients i enriquides, amb l'aplaudiment ensopit de l'avorrida però incondicional audiència de sempre.