Tornar 2

Feia més d'un any i mig que no escrivia cap nota en aquest blog, que em va acompanyar durant tant de temps entre finals de 2004 i mitjan 2006. Tot ha canviat molt des de llavors i motius diversos havien fet que no tinguera temps, o ganes, o forces, de seguir traient del forn pans de pessic. Ara, sense cap voluntat de represa ni de continuitat, volia deixar un enllaç a la primera entrada que vaig escriure, perquè hui me'n vaig i demà hauré de començar a aprendre a tornar de veres.

Les raons d'escriure

És un tema vell i no vull insistir-hi. Però també és una qüestió òbvia i estic convençut que, si constatàrem les obvietats més sovint, les coses ens anirien més bé. Per això vull dir que si escric -per exemple, aquest blog- és, en primer lloc, perquè m'agrada. Ho va dir Mercè Rodoreda al pròleg a Mirall trencat, que escrivia perquè li agradava, fins i tot per a agradar-se... L'escriptura, però, sempre reclama un destinatari, sempre es fa cap a algú -o contra algú, segons els casos. En el meu cas, preferisc apuntar-me al primer cas: escric per a qui em llig. Avui, una persona m'ha dit que havia llegit Pans de pessic. Jo li he dit que feia temps que no l'actualitzava, atrafegat pels preparatius de Recolza a Pampló, però que m'ho passava escrivint-lo. Ella m'ha dit que s'ho havia passat bé llegint-lo. Aquesta correspondència, aparentment tan simple, m'ha fet molt content. Per això escric ara aquest post, que és una manera de donar les gràcies a totes aquelles persones que em lligen i em fan escriure. Són, per dir-ho d'alguna manera, raons d'escriure.

Una història dels colors

Avui és diumenge, demà dilluns i és precisament el moment de la setmana que, fins fa unes setmanes, solia publicar l'entrada de Pans de pessic. Per raons que no vénen al cas, però que molts de vosaltres coneixeu, he hagut d'aturar-me. El mateix passa amb Les etimologies, aquell projecte que tant m'agrada i que no sé quan reprendré. Per ara, reprenc aquests pans amb la idea de tornar-hi cada tombant de setmana.

I ho faig per a parlar d'una cosa de la qual es parla poc, però que a mi em fa pensar sovint. Em referisc a la història dels colors. Cada persona, en el segment breu de la seua vida, coneix el món en color; la nostra memòria, en canvi, desdibuixa els colors de la realitat de la mateixa manera que la història de la humanitat és incapaç de donar-ne compte. Sabem que les esglésies romàniques, tan representatives del món medieval, estaven decorades amb pintures exquisides. Hem pogut visitar Boí i Taüll o San Isidro de Lleó i, tanmateix, quan algú ens parla del romànic no pensem en el color. L'escultura gòtica, la que podem contemplar en la porta dels Apòstols de la Seu de València, també es va pensar plena de color, tot i que la pintura no ha resistit fins els nostres dies i ha condemnat aquelles belles portades a la serena memòria de la pedra. Curiosament, la primera vegada que trobem la tècnica per a captar la imatge de la realitat, el color desapareix i la humanitat, des de mitjan segle XIX fins a mitjan segle XX és, sobretot, una història en blanc i negre.

Al mateix temps que els colors, en tant que elements físics vulnerables, van deteriorant-se, se'n desdibuixa també el sentit, a mesura que la tradició i la cultura els atorga significats diversos. Diuen que Girona, una de les ciutats més belles que conec, era un lloc gris fins que l'ajuntament, fa poc més de vint-i-cinc anys, decidí pintar les façanes que donen al riu Onyar. Avui, aquests colors recents semblen eterns i la seua alegria pareix un símbol antiquíssim de la vida de la ciutat. A Lisboa diuen que la blancor que durant dècades se li va atribuir era ben falsa i, d'un temps ençà, han recorregut a vermells poderosos i blaus inversemblants per a refer el rostre dels barris vells. Quan visitem el Maestrat, sobretot els pobles més menuts i despoblats, com també alguns masos, ens adonem que els ampits de les finestres revelen un color blau inequívoc, testimoni d'un temps ignorat en què gran part de les façanes valencianes estaven decorades amb aquest color, potser perquè prové d'una substància amb reconegudes virtuts d'higiene.

La història dels colors, que recullen alguns llibres que llegiré algun dia, és un espill de la nostra història. Conéixer-la no deu ser només cosa d'erudits i historiadors de l'art, sinó un estímul poderós per a saber més d'aquelles coses essencials que, tan evidents com són, solen passar desapercebudes.

Llum d'octubre

Alguns bloguers (indici de la proximitat amb els dietaristes, també glossadors de l'oratge), han escrit sobre aquest bell període que ara comencem: el final de l'estiu i el principi de la tardor. Des de fa un parell de setmanes agraïm la fresqueta que ens sorprén de bon dematí i ens exigeix allargar el llençol per cobrir-nos els peus o, fins i tot -en una peculiar celebració del tacte-, el cos sencer. El cel, llavat per la pluja dels últims dies, sembla més blau i més ample i els núvols més blancs. Són dies com avui els que entenem per quina raó els pintors i els fotògrafs segueixen obsessionats pel cel. Com llegim a Reflex, si bé no podem cantar victòria encara, la veritat és que setembre s'instal·la entre nosaltres. Llegim instal·lar-se i és aquesta l'expressió més adient. Setembre enceta un camí irreversible envers l'hivern, de la mateixa manera que maig és l'ambaixada de l'estiu. Setembre i octubre, com maig i juny, són mesos incomplets, transitoris i, precisament per això, d'un equilibri amable, d'una bellesa estacional i serena. En un cas acaba el curs; en un altre comença. I comença, com un atmosfèric regal d'esperança, amb la llum més bona de l'any. És la llum la prova definitiva de l'arribada, per fi, del temps d'octubre.

El blog del meu germà

Fa mesos que vaig parlar del meu germà i avui torne a fer-ho perquè ha creat el seu blog. Crec, sincerament, que pot dir coses molt interessants, perquè és un persona que, amb consciència exerceix el que ara com ara és la seua professió -ser pilot de cotxes- i la seua dedicació -estudiar Enginyeria aeronàutica-. Encara que és un projecte que comença, estic segur que continuarà i que pagarà la pena. Vos convide a constatar-ho.

L'examen de despús-demà

Fa molt de temps vaig publicar a aquest blog una entrada en què deia: Si els lingüistes foren sabaters, farien unes ferradures excel·lents. Com que la frase tenia una certa vocació d'aforisme, em vaig estalviar qualsevol explicació, atés que confiava que seria prou eloqüent i suggerent en ella mateixa. Avui, si m'ho permetreu, faré una petita paràfrasi aplicada a un cas concret que m'afecta o que, millor dit, em fa patir des de fa uns dies.

Per raons que no vénen al cas, quan vaig acabar la meua titulació vaig començar Filologia anglesa. Com que ja havia fet una altra filologia, em van convalidar tot el primer cicle, de manera que vaig entrar directament a quart de carrera. Una de les assignatures obligatòries del curs és Gramàtica anglesa, de la qual m'examine despús-demà, ja que -per raons que tampoc vénen al cas- no em vaig presentar a la primera convocatòria. Quan vaig començar a estudiar fa unes setmanes vaig intuir que la cosa seria dura, però des de fa uns dies és pitjor. Vos ho podeu imaginar: etiquetes impossibles, definicions incompletes, caracteritzacions incoherents, plantejaments incompatibles, explicacions incomprensibles... Exactament el que passa amb la major part de les assignatures que s'atreveixen a mampendre allò que, a grans trets, anomenem gramàtica. Ni els apunts, ni els llibres de referència, aconsegueixen llevar-me de damunt una desagradable i volàtil sensació semblant a aquella que experimentem a la platja quan intentem transportar la sorra amb les mans.

Lamentablement, aquesta circumstància, llevat d'honroses excepcions, s'ha repetit en moltes de les assignatures semblants que he cursat durant aquests sis anys i escaig de formació filològica. No m'estranya, en conseqüència, que les assignatures de llengua tinguen mala fama -i no només pel que fa als estudis universitaris, sinó sobretot pel que fa a l'educació secundària i primària. Encara em sorprén que les matemàtiques estiguen un graó per damunt en la deshonrosa jerarquia de les assignatures més odiades! Siga como siga, es tracta d'un rebuig més que justificat: a uns professors amb una formació lingüística i pedagògica insuficient, cal sumar un alumnat decadent, que observa com el sistema educatiu es fa trossos sense que ningú intente posar-hi remei. En aquest panorama, és ben difícil traure algun trellat d'unes assignatures mal programades, que no es sap massa bé què són o per a què serveixen. Perquè el cas és que, ni que siga des d'un punt de vista materialista, estudiar gramàtica és una cosa ben útil, si més no per l'indubtable benefici que suposa dominar els mecanismes interns del nostre principal instrument de comunicació diària. Ara bé, tornem al principi: disposem de les eines adients per per a poder ensenyar i fer aprendre gramàtica? Òbviament, no. No negaré que hi ha aproximacions profitoses i plantejaments que, a grans trets, funcionen relativament bé. Però el conjunt, el conjunt de tota la teoria gramatical que hem heretat, continua sent insuficient i, el que és més lamentable, no veig que les perspectives ens facen pensar en un futur millor. Siga per excés de cientificisme, siga per falta de rigor, siga per incapacitat d'expressió o pel que siga (i em vénen al cap moltes raons que podríem adduir amb més temps i espai), estudiar gramàtica és, ara com ara -i em perdonareu una altra metàfora- com volar per damunt del teu barri: capaç de reconéixer els detalls i de traçar una certa perspectiva de conjunt, és a dir, capaç com et veus de no perdre't del tot, eres incapaç de tocar de peus a terra. I coincidereu amb mi que, en tots aquests assumptes, allò fonamental és tocar de peus a terra.

Cap per avall

Poc abans d'arribar al port d'Almansa, en direcció a València, veig un home amb jupetí fosforescent reglamentari que, tot i no ser membre de cap cos d'emergències, fa senyals amb la mà per tal que reduïm la velocitat. Girem un revolt i, a la mitjana de l'autovia, veiem dos cotxes accidentats, un dels quals està cap per avall. Com que ja hi ha bona cosa de viatgers atenent els passatgers, passem de llarg. Al cap d'uns minuts, ho hem oblidat. És ara, quan em pregunten com ha anat el viatge, que ho recorde: fa feredat pensar amb quina facilitat assumim els accidents com a part del paisatge, com han perdut la capacitat d'inquietar-nos, de repugnar-nos, de fer-nos por o d'advertir-nos que no hi ha ningú lliure de la seua amenaça pertinaç. Mentrestant, mentre els cursos de conducció continuen sent un tràmit vergonyós, mentre les carreteres no es reformen ni es construeixen com toca, mentre la senyalització és caòtica i la responsabilitat dels conductors escassa, la Direcció General de Trànsit proclama als quatres vents l'èxit del carnet per punts. No seré jo qui ho negue: sembla que, objectivament, el nombre d'accidents i víctimes mortals s'ha reduït notablement. Això, evidentment, és un èxit. Què importa perdre la vida, quan es poden perdre els punts?

Les etimologies

Ara que el meu benvolgut A lad insane m'ha tret de l'anonimat, no tinc, en efecte, excusa: he creat un blog nou, que es diu Les etimologies i que tracta, com n'indica el nom, de l'origen de les paraules. Si no ho havia dit fins ara era, senzillament, perquè estava fent provatures amb aquestes etimologies, definint l'organització del blog, el to de les entrades, el ritme de publicació, la selecció dels mots. Encara em queden qüestions pendents, com ara canvis en el disseny o millores en el llistat d'enllaços i en el de categories. Si podré fer aquestes millores serà, en part, gràcies als coneixements, les idees i les suggerències que vaig compartir amb les persones que formàrem part d'un curs sobre blogs de la Universitat d'Estiu de la UOC. Tot i que Les etimologies era una idea anterior, aquell curs em va permetre materialitzar-la. Ara, les amables paraules d'Eloi em conviden a donar-li una espenta definitiva. Les etimologies apareix ja al seu blogroll i també al de Reflex. Espere que es meresca el lloc i l'atenció; pel moment, a mi m'agrada i, sobretot, em diverteix. Més que Pans de pessic, s'aproxima a la mena de blog que volia fer. Si, de retruc, vos diverteix també a vosaltres...

Casablanca

No deixa de fascinar-me la capacitat que tenim les persones d'assumir com a normals, fins i tot com a acceptables, coses que, senzillament, no són normals ni acceptables. Per exemple, la pèrdua de maletes en els viatges d'avió. Tot i que les persones que pateixen la pèrdua solen reaccionar amb molèstia i una certa indignació, la societat no es sorprén del fet que milers i milers de maletes s'extravien cada dia en els aeroports i ho assumeix com una cosa purament accidental -o, pitjor encara, com una cosa natural.

Com vaig apuntar en el post anterior, en tornar de Lisboa ens van perdre les maletes i ens les van tornar al cap de tres dies. Durant eixe període de temps, no vam rebre cap informació que ens indicara on es podia trobar el nostre equipatge ni quant de temps podia tardar encara. Tan sols se'ns envià un correu electrònic i un missatge de mòbil indicant que les maletes continuaven en "búsqueda automàtica". Si durant eixos tres dies sabérem alguna cosa més és perquè ens vam entestar a demanar explicacions al telèfon i els mostradors d'informació de la companyia àeria. Sempre ens donaven la mateixa resposta: no hi havia cap dada relativa al codi de les maletes perdudes. Tanmateix, en una de les consultes un operari ens va dir que potser es trobaven a Casablanca. De Lisboa a València via Casablanca. Òbviament, ni tan sols ell ho podia creure. Més tard, en una altra consulta, ens ho van desmentir.

El problema, però, és que tan inversemblant em pareix que una maleta arribe a Casablanca en lloc de València, com que una maleta estiga perduda virtualment durant tres dies. Com és possible que no se'n sàpia res? Probablement la raó de fons es troba en una indesitjable combinació de subcontractacions, horaris incomplits, instal·lacions defectuoses, errades de transport i coordinació... coses naturals. En aquests temps de màxima seguretat àerea, aquest descontrol i la subsegüent desinformació és una prova trista i grotesca de les mancances del sistema aeroportuari. La seguretat, sense organització, és impossible. I és improbable que un sistema -no només aeroportuari- que no és capaç de responsabilitzar-se de les maletes, es responsabilitze de les persones.

Per cert, una de les melodies que sonaven en el telèfon d'informació era, curiosament, la famosa cançó que identifica la pel·lícula Casablanca. Una nota cinèfila impagable: naniarona no nà, nariarona no nà, na na na naaaa...

Lisboa

La setmana passada em vaig prendre vacances (també ací en Pans de pessic) i vaig tornar a Lisboa com vaig tornar a Londres fa uns mesos: al cap de més de deu anys, amb una nova companyia i una nova perspectiva. M'he trobat la mateixa ciutat, és a dir, el mateix paisatge de carrers impossibles i panoràmiques constants, de tramvies sorollosos i elegants edificis en decadència. Però també he trobat la ciutat que mamprén ambiciosos projectes de restauració, que ha refet el sistema de transport urbà i que crea circuïts culturals nous i vitals. Una ciutat que voldria conéixer amb més profunditat, més de dins, per a fer-la més meua encara i per a veure-la més de prop, més críticament, sense la mirada encisada dels viatgers.

Però Lisboa, pel que siga, m'agrada i em vénen ganes de tornar-hi. M'agrada, per exemple, perquè al barri de Madragoa, prop del Museu Nacional de Arte Antiga, vam dinar a un bar minúscul i acollidor, on l'oferta es reduïa a un plat d'arròs amb molho i carn o peix i un acompanyament d'amanida. M'agrada perquè al lavabo d'aquell baret hi havia dibuixats, respectivament, un i una banyistes belle époque i perquè els amos del local, potser artífexs dels dibuixos, eren igual de simpàtics. Lisboa m'agrada perquè uns carrers avall (o amunt, segons es mire) hi havia un museu petit i deliciós, el Museu da Marioneta, on em vaig sentir profundament feliç: perquè, al capdavall, si vaig anar a Lisboa no va ser per la ciutat, sinó per notar novament unes mans -i notar-les, per exemple, davant d'una titella de principis de segle XX, en un museu inesperat, na Rua da Esperança.

Després, quan tornàrem a València, ens van perdre les maletes i encara seguim esperant-les, més de vint-i-quatre hores després. Una anècdota incòmoda que, si hui s'acaba sense més maldecaps, torna a posar de manifest que, a aquest món, hi ha gent i empreses amb molt mala fel i d'allò més incompetents.

Actualització del dia 15: finalment, en acabant de dinar, ens les han retornat.

Cine a la fresca

Tus ojos me recuerdan
las noches de verano...

Aquests versets senzills i romàntics d'Antonio Machado m'evoquen, inevitablement, la Filmoteca d'Estiu que, entre juliol i setembre, té lloc a la meua ciutat. Una ciutat que, a pesar de moltes persones, es mou; un moviment que, com en aquesta iniciativa estiuenca, es promou, amb encert i èxit, des de les institucions. El cine a la fresca és un privilegi de països com el nostre, on l'estiu, relativament rigorós, es relaxa durant la nit i dóna pas a un aire agradable que ens recorda, entre altres coses, la ignorada proximitat de la mar -amb perdó dels amants de la vela i els aficionats a la platja. La Filmoteca es trasllada del Rialto als jardins del Palau de la Música i, contràriament a uns altres espais culturals, no se'n va de vacances. Sembla que no, però mantindre una vida cultural i lúdica a l'estiu és un instrument importantíssim per a atraure turistes a la ciutat durant aquests mesos. La Filmoteca, on totes les pel·lícules s'exhibeixen, per cert, en versió original amb subtítols (en castellà, òbviament), n'és una bona prova.

La programació, tots els anys, sol ser heterogènia i per això ben atractiva. Sol estar formada per tres cicles: un de cine actual i dos monogràfics. Enguany, un cicle està dedicat a Sam Peckinpah i l'altre a la construcció mítica que alguns cineastes han fet de determinades ciutats. Si, com jo, passeu una gran part de l'estiu a València, o vos hi podeu apropar, aprofiteu l'ocasió d'anar a alguna sessió de la filmoteca. No és gran cosa, hi pot anar qualsevol i agrada a quasi tot el món. Exactament el que necessita una ciutat per a viure i per a moure's.

Balcons II

Només fa dos setmanes que va vindre el Papa i qualsevol diria que fa una eterninat. Si no fóra perquè fa lleig parlar de sa Santedat en termes així, podríem dir que, en el fons, va passar sense pena ni glòria. Però bé, això també seria inexacte: la visita del Papa va generar moltíssimes expectatives i va ser amplament comentada per tota la ciutat. Però clar, com sol passar, aquestes expectatives no es van acomplir en cap dels casos. Contràriament a les previsions més optimistes, és improbable que s'arribara al milió de persones; al mateix temps, però, l'organització va funcionar com un rellotge de precisió i la indubtable multitud va sentir-se còmoda sense destorbar massa els veïns. Uns veïns que van decidir, d'altra banda, que o bé se n'anaven de casa o bé s'hi quedaven. Els beneficis comercials directes de la visita, en aquest sentit, han estat dubtosos: els valencians compraren poc i els pelegrins també. Qui esperava, per a bé o per a mal, que el Papa carregara contra certes polèmiques locals d'actualitat, es va enganyar. El Papa va actuar com el que, probablement, és: un vell savi intel·lectual, conservador i inflexible, però diplomàtic i elegant.

A poc a poc, la gent ha deixat de parlar del Papa, potser perquè les autoritats s'han mostrat sorprenentment poc triomfalistes. Les banderes vaticanes han abandonat els balcons (no totes, clar), i els jonotespere també han desaparegut progressivament (si bé alguns es resisteixen i hi ha veus que proposen reutilitzar-los). D'aquelles dos setmanes delirants i impagables de banderes impossibles només ens queda la memòria gràfica. Pense, per exemple, en aquests dos balcons veïns en què uns celebraven la visita i uns altres l'ascens, paraules amb connotacions místiques que, com es veu, tenen sentits ben diferents.



Unes altres connotacions tenia la bandera que vam poder observar per mitjà d'Invasió Subtil. Menys apassionats, per igualment contraris deuen ser els punts de vista d'aquests veïns tan simpàtics:



Podríem mostrar centenars d'imatges d'aquells dies tan fantàstics. A partir de la combinació guanyadora (bandera vaticana sobre fons espanyol), la inventiva es disparava, fins arribar a casos com aquest, el meu preferit, aquesta mena de màstil del vaixell pirata de Playmobil, la més extraordinària mascletà combinatòria que vaig veure: a la dreta, l'enorme vaticana; i a l'esquerra, de major a menor, la Senyera, l'espanyola i... la Union Jack!

Contra l'aire condicionat

Avui és 15 de juliol, dia central de l’estiu, en tant que obri, ni que siga simbòlicament, el període que podem qualificar pròpiament d’estiu –i que s’allarga fins al 15 d’agost. L’èxode vacacional assoleix durant aquestes dos quinzenes el seu punt màxim i, quasi en conseqüència, el termòmetre també. Les nits seran llargues i insomnes i caldrà esperar a finals d’agost per a que retorne la placidesa clàssica d’allò que en diem les nits d’estiu. El migdia, clar, serà inclement i les ciutats, especialment a aquesta hora, esdevindran deserts ensopits i dominicals, fins i tot els dies de faena. No ens ha d’estranyar que durant aquestes setmanes el brogit de l’aire condicionat siga més intens que mai.

Així i tot, des de les darreries del mes de maig (amb l’excepció, com sempre, d’un parèntesi gelat i plujós que dura un parell de dies), l’aire condicionat és un tòpic, sobretot pel que fa als transports, els cinemes i els grans locals comercials. És un mes de desencontres: fas bé si el poses, es queixaran igualment si no ho fas. Quan arriba juny, però, la calor convida a la unanimitat i l’aire condicionat es dóna per descomptat. També a casa de cadascú: cada vegada són menys les persones que no en tenen i, en conseqüència, cada vegada en són més les que, quan visiten una vivenda que no en té, s’astoren o, directament s’indignen. Ja fa anys que he assumit, en aquest sentit, ser víctima de la sorpresa i la indignació: a ma casa no tenim, ni hem tingut mai, aire condicionat. Sempre ens hem apanyat, més o menys bé, amb un antic sistema gratuït i gens complex: de bon matí i a poqueta nit, ventilar la casa i, durant el migdia, protegir-la del sol i l’aire càlid. Aquest aire lliure i espontani, sense condicions, és una cosa sana i senzilla, que es pot complementar amb un o més ventiladors –formes refinades i alhora complementàries dels ventalls, també coneguts com a palmitos, una manera artística, manual i portàtil de refrescar-se en qualsevol hora i situació.

No penseu –perquè sé que algú ho pensarà– que açò és una proclama a favor dels ventalls o un atac contra l’aire condicionat. Ni de bon tros. Entenc que es tracta d’un recurs que, emprat amb moderació, ens ajuda a suportar les llargues jornades de calor (particularment en el cotxe, l’únic lloc, per cert, on tinc i empre l’aparell). Ara bé, d’ací a conventir l’aire condicionat en un instrument indispensable, n’hi ha un tros. I també hi ha una diferència considerable entre usar-lo amb trellat i posar-lo a una temperatura que exigeix anar abrigat. Que en ple mes de juliol algú vaja al treball amb calces i rebequeta és absurd. Que Lizipaina faça un anunci adreçat a les persones que s’han constipat per l’excés de l’aire demostra que la nostra societat no ens deixarà mai de sorprendre.



De més a més, cal no perdre de vista que l’aire condicionat és un sistema durament criticat pels ecologistes pels efectes nocius que causa en el medi ambient, com també per la despesa energètica que implica. Aquest segon argument explica que, lluny de tota sospita d’ecologisme, no siguen poques les veus que, per raons estrictament econòmiques, adverteixen dels problemes de l’invent. És més: podem constatar que fins i tot empreses que s’encarreguen de la venda d’aquests aparells, com ara Eroski, ens adverteixen dels excessos innecessaris que se’n deriven d’un ús desmesurat. D’altra banda, es veu que l’atmosfera humida que causa l’aire condicionat no és gens recomanable per a les persones amb al·lèrgies –una creixent majoria, tot siga dit. Introduir un poc de moderació en tot aquest desgavell no és gens difícil, atés que no són pocs els llocs (com ara ací, ací o ací) on trobem consells ben útils. A pesar d’això, la moderació sempre és difícil quan la calor, tan exasperant, està pel mig. En aquestes coses, les persones som particularment irreflexives. El senyor Carrier, inventor i negociant pioner, ho sabia: i va encentar-la de ple.

Delibes

Fa poc he arribat a un llibre de Miguel Delibes a través d'un altre de Manuel Sanchis Guarner (a qui, per cert, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua dedicarà el pròxim curs). Es tracta de La ciutat de València, una síntesi admirable d'història i geografia al voltant de la ciutat que dóna nom al volum. Com que és una síntesi, no aprofundeix en cap tema, tot i que n'apunta molts i ben interessants. Un dels més curiosos -en tant que desconeguts- és l'esquifit nucli luterà que hi hagué a València a la meitat del segle XVI, en el qual destacà la figura de Gaspar de Centelles. Encuriosit per aquesta realitat històrica ignorada i relativament poc rellevant, em vaig animar a llegir El hereje, de Delibes.

Esperava trobar una reflexió erudita sobre la introducció i la repressió del luteranisme a Castella -el llibre transcorre a Valladolid-, però em vaig trobar una novel·la bellíssima i llegidora que, com totes les bones narracions, admet moltes lectures. És, en efecte, un retrat del nucli luterà de Valladolid, violentament escapçat. Però és, també, el retrat d'un personatge (Cipriano Salcedo, l'heretge en qüestió) i, sobretot, una reivindicació -elegant, gens subratllada- de la llibertat de consciència i el dret a la dissidència. No només ens sorprén que existira un corrent luterà en un país com aquest, sinó que ens fascina la recurrència amb què apareixen moviments alternatius, opositors, complementaris o reformadors. Una altra cosa és que, en general, acostumen a fracassar. Per desgràcia, aquesta part de la història és la que sabíem, i ja no ens sorprén.

L'endemà

Que portin els coloms llaçades de crespó
i els guàrdies de tràfic guants negres de cotó.

W. H. Auden (traducció de Narcís Comadira)

Avui és el dia que la ciutat i la societat en conjunt comença a adonar-se de la magnitud de l'accident d'ahir i de les profundes implicacions que té. Per damunt de tot, com tothom s'ha afanyat a subratllar, la quantitat de dolor que provoca a moltíssimes famílies. Ara s'imposa el respecte als morts, als ferits i a totes les persones que d'una manera o una altra s'han vist implicades directament en el drama. Més enllà d'això, cal demanar una investigació professional i rigorosa de les causes de l'accident, sense coaccions polítiques ni electorals. Cal neutralitat i objectivitat, perquè tan lamentable és l'actuació de Canal Nou, lacrimògena i partidista, com l'atac innecessari contra l'administració valenciana -dos exemples d'excessos totalment prescindibles en un dia tràgic com aquest. Una vegada superem el primer impacte, amb molta prudència i trellat, haurem d'encetar un debat públic que, paral·lelament a la investigació, pose damunt de la taula què li passa a aquesta ciutat i què cal fer per a evitar que puga repetir-se qualsevol accident d'aquesta mena. És un deute col·lectiu i indefugible que ahir vam contraure amb les 41 persones que van morir -i amb tots els que les estimaven.

Actualització del dia 15: per desgràcia, el nombre de víctimes mortals ha arribat, ja, a 43.

Quan l'humor s'acaba

Avui tenia previst publicar una entrada amb una sèrie de fotografies de les diferents banderes i pancartes que s'han penjat a València amb motiu de la visita del Papa. Era -volia ser- una nota d'humor, amb exemples que m'havien semblat divertits i cridaners. Però l'humor s'ha acabat violentament quan s'han començat a sentir les primeres sirenes i ha corregut el rumor: prop de l'estació de Jesús hi havia hagut un accident seriós de metro. Les sirenes, que ara s'han calmat, han continuat mentre la ràdio i la televisió començava a donar més detalls de la notícia. Les últimes dades oficioses parlaven, fa pocs minuts, de trenta-quatre morts. Trenta-quatre morts, 34, són moltes persones. A partir d'ací, una amarga multiplicació del dolor: ferits, famílies, amics... I un horitzó festiu, el d'aquest cap de setmana, que havia de ser festiu a pesar de tot, i que ho serà menys, que anirà inevitablement vestit de dol, d'un dol accidental i estúpid, que ha fet velles, des d'ara i per a sempre, les vides quotidianes de molts dels meus veïns.

Balcons I

Des de fa uns dies, les façanes de la ciutat de València mostren una tensió curiosa entre partidaris i detractors de la visita del Papa. Com sabeu, per raons que no cal tornar a explicar, jo em decante per la segona opció. Cal insistir, però, que estic en contra de la visita del Papa en els termes concrets en què es produeix. No estic en contra de qualsevol visita, no es tracta d’una oposició sistemàtica, sinó d’un posicionament particular davant dels fastos que s’han organitzat en la meua ciutat a principis d’aquest estiu. D’altra banda, estic en desacord amb el model de família –i, per extensió, de societat– que preconitza ara com ara la cara més visible de la jerarquia catòlica, el missatge de la qual es veurà notablement amplificat pels esdeveniments que comencen imminentment.

Per aquestes dos raons, la primera superficial i específica, la segona profunda i general, he participat de la campanya que qüestiona la visita del Papa. Una campanya que, si bé té alguns aspectes que no m’agraden, és d’allò més meritòria per tres motius principals: en primer lloc, tot i tindre ben pocs mitjans, ha aconseguit obtindre un ressò popular considerable; en segon lloc, ha creat una marca i, en conseqüència, ha estat capaç d’aglutinar la resposta contra la visita; en tercer lloc, si bé amb molts matisos, la marca s’ha identificat amb una oposició crítica però respectuosa, que no és poc. Si més no, és des d’aquesta voluntat que moltes persones ens hi hem adherit. Per això, trobe que que el lema de la campanya modificat -que vaig trobar a través del blog de Pere- resumeix el sentiment de molts valencians que, així, no esperem el Papa.

Pòquer

Fa cosa d'una setmana, vam anar a una taula redona en què es debatia el model de ciutat que és València en relació al model de país del qual és capital. No cal dir que va ser d'allò més interessant, perquè es posaren damunt de la taula qüestions importantíssimes per al nostre futur i els ponents eren persones preparades, amb coneixement i experiència -i, sobretot en un cas, amb responsabilitats polítiques directes en la matèria. Amb aquests ingredients, la conversa va ser intensa, com ho fou també l'intercanvi d'opinions amb un públic que, en gran part, estava sorprenentment al corrent de l'actualitat política i econòmica del país. Encara que hi havia una divergència notable d'opinions i de diagnòstics, els participants es mostraren d'acord en alguns temes bàsics i, sobretot, es mostraren oberts a un diàleg absolutament indispensable: si bé no ho van dir explícitament, tots compartien la idea que, a hores d'ara, el País Valencià es troba en una cruïlla difícil, que afecta d'una manera especial la ciutat de València. Es va parlar d'economia, de cultura, de gastronomia, de turisme i moltes altres coses, però sobretot es va parlar d'urbanisme i de les maneres diferents d'entendre'n el desenvolupament.



Mentre sopàvem, després, a l'agradable café Sant Miquel, a la vora de la plaça del Tossal, conversàrem, des de la nostra modesta posició de públic, al voltant del que havíem escoltat. Sorpresos i cohibits per la quantitat de dades -d'implicacions- que ignorem inevitablement, recordàrem les paraules d'un dels ponents: València ho té tot per a ser una ciutat extraordinàriament habitable, però no ho és. Té el clima, la vitalitat, la festa, la nit, la cultura, les comunicacions, la història, les places, però no ho és. S'imposa un projecte, un projecte de ciutat fet entre tots els que l'habiten, amb iniciativa cívica i política, amb coneixement i consciència. Al capdavall, com va dir un altre dels participants, per què conformar-nos amb una escala de color, si tenim les cartes per a fer pòquer?

Ni

Em pregunte què deuen pensar senyores com la del bastó davant del referèndum d'avui. Dones d'ací i dones de Catalunya i dones d'arreu que van votar per primera vegada amb l'arribada de la democràcia. Aquella generació, particularment les dones -les meues besàvies només votaren durant un parèntesi curtíssim, ja sabeu-, no pot sentir el fet de votar de la mateixa manera que el sent la meua generació. Votar per primera vegada em va fer molta il·lusió, una il·lusió normal, pròpia d'una societat en què votar és un fet més o menys natural que marca, com tantes altres coses, el pas simbòlic a la vida adulta. En canvi, què devia pensar el meu avi quan va votar per primera vegada, ell que va formar part del cos de sanitaris de l'exèrcit republicà i passà més d'un any a un camp de concentració en acabar la guerra, la qual l'havia sorprés quan tenia els nostres democràtics 18 anys?

Ara que es parla tant de memòria històrica, crec que no és una mala idea recordar el sentiment confús d'alegria i perplexitat d'una gent vençuda que només va poder votar quan encetava el camí de la vellesa. Probablement siga més important encara recordar que moltes d'aquelles persones, com el meu avi, van apostar per una societat en què votar fóra una cosa normal, però no rutinària, sinó significativa i reflexionada. El meu avi, per exemple, va llegir el projecte de constitució espanyola i hi va votar, conscientment, en contra. El seu no, matisat i qualitatiu, va servir de ben poc. Un referèndum és una cosa trista i grisa, sense notes a peu de pàgina, sense esmenes, sense fisures. El meu no a la constitució europea, al cap de més de dos dècades, també va ser inútil davant d'una aclapadora victòria d'un sí anodí, que només va quedar en entredit després de les negatives d'uns altres països europeus, per bé que aquells no triomfants ben poc tenien a veure amb el meu.

Curiosament -o no tant- vaig votar amb poc convenciment, inquiet per uns dubtes que, en cas d'haver estat català, també m'haurien voltat pel cap a l'hora de votar avui el nou estatut. El que sé és que tant aleshores com ara, es simplifiquen les posicions i les paperetes, en tant que resposta elemental, es converteixen en opcions absolutes al servei de l'èxit o el fracàs d'uns o uns altres partits. Per això, i en homenatge al meu avi i totes aquelles persones que es lligen el que voten i voten en conseqüència, des dels matisos i la reflexió, copie ací -poc originalment- unes línies de Pere Quart, mentre me'n vaig a Vilaweb, a veure si sí o no, o què.

SÍNTESI

La Constitució

no em fa fred ni calor.

L'ha feta sense mi

un ardat grimpador

cobejós i mesquí

d'experts sense parió

en l'art de consentir.

Ben pocs votaran NO

i molts votaran SÍ.

¿I per quina rao

la cosa anirà així?

Els mòbils són la por

d'una subversió,

la manca de juí,

el no saber qui es qui,

l'influx de tal senyor,

l'espera d'un guardó

o l'ordre d'obeir...

Què haig de fer? Què puc dir?

Com que l'abstenció

és una evasió

de bàmbol o coquí

jo, lliure i complidor,

haure de votar NI.

Això sí que no

Ahir vaig anar a una boda i vaig ser l'únic home que no portava corbata. Algú podria pensar que es tracta d'un gest d'oposició a una certa manera de vestir i a una certa manera de concebre els esdeveniments socials. En absolut: senzillament, la corbata m'incomoda, com m'incomoda en general qualsevol peça de roba que m'oprimisca el coll. D'altra banda, la corbata, des d'un punt de vista estètic, no m'agrada especialment. En conseqüència, com que ningú m'obligava a dur corbata, no me'n vaig posar, encara que estic convençut que algunes persones, tot i que tingueren el bon gust de no fer-ho notar, van censurar la meua decisió.

Em podríeu preguntar, malicciosament, que hauria fet si, contràriament, m'hagueren obligat a dur corbata. No ho sé. Supose que, al final, me n'haguera posat. Ben mirat, dur o no dur corbata no és, per a mi, una posició irrenunciable. Dur-ne o no dur-ne és, al capdavall, una cosa ridícula i sense cap mena d'importància. El problema ve quan no és una corbata el que produeix el dubte i tempta el desacord, sinó una qüestió més transcendent i compromesa. Aleshores cal posicionar-se i establir uns límits a partir dels quals la negociació és impossible: a partir dels quals les posicions són, en efecte, irrenunciables.

No seré jo qui pose en dubte que en determinats moments cal tancar-se en banda. Però no puc deixar de pensar que a tots els nivells, sobretot pel que fa a les grans ocasions, aquests moments són escassos. Coses irrenunciables, realment irrenunciables, n'hi ha ben poques. Si les mires amb perspectiva, alliberat del llast del moment i el lloc, és a dir, de la cultura immediata, n'hi ha poquíssimes.

Intuïsc que moltes persones estaran en desacord amb mi i tindran la curiositat de demanar-me què considere, per tant, irrenunciable. Vos en posaré un exemple. Des de la primera emissió, el Gran Wyoming va demanar un ballet per a El intermedio. Segons deia, un programa seriós i rigorós com el seu necessitava, per damunt de tot, un ballet. Durant diversos programes va reivindicar-lo amb insistència, però el ballet no arribava. Finalment -i potser com a conseqüència d'una tràgica vaga de fam del becari del programa-, els directius del canal accediren: amb immensa satisfacció, el Gran Wyoming anuncià, al principi del darrer programa, que per fi tenien un ballet. Llàstima que encara no n'hagen penjat el vídeo a YouTube: el ballet, això sí que és irrenunciable.